Recomendaciones

“Una cançó s’és dictada el Dia de Sant Joan, d’una mort que és succeïda… Ja us ho aniré explicant!” así empieza la canción La mort del pare Jordi. Y como esta, tantas músicas populares pasadas de generación en generación sin poner en dudad sus letras ni orígenes. La tradición siempre ha sido cantarlas y compartirlas. Jordi Vidal hace un repaso en esta obra de algunas de las piezas del cancionero popular catalán. Melodías tradicionales que transforman la tragedia en una animada tonada que se va repitiendo de unos a otros haciéndolas perdurar en el tiempo, donde ladrones y asesinos son aclamados y a las víctimas se les borra la identidad. Durante este viaje por la cultura musical catalana, se van […]

El punt de partida d’aquest espectacle és a partir de la cançó del segle XVIII L’hostal de la Peira. Amb la sang de tes venes o-là les mans em vull rentar, Amb la sang de tes venes o-là les mans em vull rentar, i amb ta cabellera, o-là, me les vull eixugar, o-là, me les vull eixugar. Estimadíssims malvats, de la companyia Teatre Nu, és un monòleg musicalitzat que ens explica un crim real del segle XVIII a partir de cançons tradicionals i música electrònica. Un espectacle que compta amb dramatúrgia i direcció de Víctor Borràs Gasch i és protagonitzat per l’actor i cantant Jordi Vidal, guardonat el 2021 amb el Premi de la crítica com a Millor actor musical […]

Estamos ante un musical de pequeño formato realmente curioso. Y decimos que es curioso tanto por el tema escogido como por la forma y, sobre todo, por el repertorio elegido. Las canciones podrían ser las de un recital de Maria de Mar Bonet o Marina Rossell, pero el eje común que las vertebra es el que ha impulsado a la compañía Teatre Nu a profundizar en el legado un poco siniestro de la canción popular catalana. Supongo que en muchos lugares las fábulas y las canciones que se transmitían de viva voz están llenas de hechos escabrosos y rocambolescos, pero no deja de sorprender la gran cantidad de ladrones y asesinos que se esconde detrás de temas inocentes que hemos […]

Trobem el naixement de la cultura drag o del cross-dressing com a tal en el darrer quart del segle XIX a Anglaterra. Almenys en aquesta accepció moderna d’intèrprets que a través de la fantasia i la mundanitat, transgredeixen els rols de gènere i creen un nou paradigma de com es conceben els homes i les dones d’aquell moment, passant del gènere de l’intèrpret a aquell desitjat. Tot el que es parla del món antic també ens ho sabem de memòria, així com la prohibició elisabetiana de la prohibició a les dones a escena ja ens la sabem, com és la shakespeariana entremaliadura de Twelft Night (Nit de Reis) així com la desconstrucció d’aquest d’Stoppard en el seu Shakespeare in Love. […]

Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), també n’hi ha que aconsegueixen fer riure (Biel Duran), però res més salvable per a la resta de personatges, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió ha pecat històricament de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els […]

Hemos asistido hoy a una maravilla teatral fruto de la combinación de un texto perfecto, una magnífica interpretación y una dirección impecable. El autor Gabriel Calderón, dramaturgo y director, representante del teatro uruguayo actual, es muy prolífico y algunas de sus obras se han representado en Catalunya como “La ira de Narciso” en Temporada Alta o “Que rebentin els actors” en el TNC en 2015. Este texto que nos ocupa está muy bien traducido al catalán por Joan Sallent. El texto entrelaza tres capas diferenciadas: la historia personal del actor, la obra shakespeariana de Ricardo III en su versión más cruel del histórico personaje y el montaje de la obra de teatro con todos los problemas del mundo teatral aliñado […]

Ahir vaig tornat a veure El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc al Teatre Romea i he tornat a gaudir-la com la primera vegada que la vaig veure a Temporada Alta de 2021. L’obra, dirigida per Xavier Albertí, escrita per Josep Maria Miró i interpretada per Pere Arquillué és una autèntica joia teatral que ningú s’hauria de perdre. Tres grans de l’escena catalana. Intel·ligència, virtuosisme i perseverança. Gent treballadora que estima el seu ofici. El text, guanyador del XLV Premi Born de Teatre 2020 Cercle Artístic Ciutadella, és realment magnífic. Potent, ddurperò a la vegada poètic i entendridor. J.M.Miró ens mostra una societat corrupte que ha estat creada pels mateixos que la critiquen. El cos més […]

Esta obra es un despliegue de talento teatral que sorprende, divierte y hace reflexionar. Durante un monólogo de poco más de una hora, el dramaturgo uruguayo Gabriel Calderón se basa en unos de los personajes más despiadados de Shakespeare para poner en escena con gran sentido del humor, no sólo los límites de la ambición humana, sino una reflexión sobre el valor del teatro y la cultura. Joan Carreras interpreta a un actor de segunda, lleno de frustración y resentimiento que por fin ha conseguido el papel que merece, ¡Ricardo III! Mientras explica la tragedia de Shakespeare a un público al que desprecia y ningunea, relata el proceso de montaje de la obra, donde también humilla a sus compañeros. Pero […]

El poder de l’actor Pere Arquillué per interpretar personatges diferents (homes, dones, adolescents, nens petits) no és cap descobriment, però a cada obra podríem dir que ho millora, que s’hi troba més còmode. I així es percep en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 de setembre. Si l’actor s’hi troba còmode, l’espectador es remourà per dins, i potser també a la mateixa cadira. No hi ha salvació possible per a als personatges d’un poble que viuen atrapats per la incomprensió, pel pes del seu turment infantil, per la impossibilitat de sortir-se’n de les mirades inquisidores d’uns veïns que no accepten la diversitat. Com a bona […]

D’uns anys ençà ha aparegut un nou terme dins de la creació de la ficció, que és el del worldbuilding. Aquest és el de la definició de tota la cosmogonia i geografia (humana o no) d’un univers de ficció. Sembla, però, que la definició d’aquesta realitat que inclou, sovint, les mateixes lleis de la física és quelcom nou, però és possiblement l’exercici més antic de narrativa que coneixem, ja que aquest ens pot portar a les primeres escriptures humanes que defineixen el món -en aquell moment- conegut o no en funció al coneixement i tècnica de qui la desenvolupa, però aquesta tècnica d’escriptures sagrades i d’altres ficcions també la trobem en els universos de Tolkien (desenvolupats aquests a partir dels […]

El 1975 Miguel Delibes escribía la novela Las guerras de nuestros antepasados, una fuerte crítica al absurdo de la violencia y especialmente de las guerras. Incluso diría que va del absurdo de la naturaleza humana en general, con personajes que se mueven por sus instintos y un protagonista –de nombre, Pacífico- que se enfrenta al “garrote vil” por honestidad y sacrificio. Un protagonista que proviene de la España rural (lo que ahora quizás denominaríamos “la España vaciada”) y que va desgranando, desde la prisión, una vida tan real como esperpéntica. No es extraño, sin embargo, ver novelas de Delibes encima de los escenarios, transformadas en famosos monólogos (Cinco horas cono Mario o Señora de rojo sobre hondo gris) o piezas […]

És irresistible tot el que passa a l’escenari del Romea al llarg de l’hora i mitja de representació d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Podem mirar d’esbrinar quins són els elements que entren en joc per a conformar un muntatge tan reeixit com aquest, i de seguida pensem en la interpretació polida i el dir mig salmòdic de Pere Arquillué, en la posada en escena lliure d’escarafalls de Xavier Albertí o el text impecable de Josep Maria Miró, però alguna cosa se’ns escapa, aquell quelcom que sobrevola la sala d’un teatre quan allò que està passant és misteriós. A escena, l’actor, i un focus de peu del qual el protagonista se n’allunya i s’hi apropa, […]

Sempre he dit que rere algunes reunions familiars o d’amics, hi ha molta falsedat, que molt ji, ji, ja, ja, que tot és fantàstic…, però no és del tot cert. No tots pensem igual, ni a tots ens agraden les mateixes coses, ni tenim la mateixa opinió sobre algunes actituds o fets. Els motius poden ser diversos: més lleus als quals no els donem importància, o més greus que ens fereixen o molesten de manera personal. Però callem. Callem, per respecte? Per no entrar en conflictes? Per no trencar llaços familiars o d’amistat? Una vegada vaig llegir que la comunicació és una muntanya russa que té el seu punt de caiguda lliure quan diem realment el que pensem. Martin Luther […]

A veces las palabras conforman una montaña difícil de escalar no tanto por su complejidad, sino por la falta de entendimiento de su significado, de la verdad que atesora. A menudo alejarse de estas palabras es más fácil que hacer un esfuerzo por descubrir qué esconden. En esta obra Joan Carreras es un actor que se prepara para interpretar el papel de su vida: Ricardo III. Enamorado del personaje, por sus palabras y el significado que encuentra en cada verso escrito por William Shakespeare, ve en esta obra como una oportunidad para dejar atrás los papeles secundarios y ser reconocido. Su ambición lo empuja en este trabajo, pero también el amor que profesa por el teatro. Gabriel Calderón sabe combinar […]

La fisiognomia, una branca de la qual ja coneixem com és la frenologia per programes de ciències ocultes mediàtics, és la paraciència que estudia la fisonomia humana i estableix a partir d’aquesta el seu comportament. Una mena de llenguatge verbal instintiu del tot acientífic que anteposa els prejudicis personals i fòbies dels altres envers el físic dels altres i que durant anys ha servit de guies per a la representació escènica i pictòrica, però que bé sabem que no és més que una paraciència sense cap fonament i que només serveix per, en moltes ocasions, ridiculitzar als enemics socials i polítics. És aquesta mateixa fisiognomia la que establia que els agraciats portant de la gepa gaudien sovint de la traïdoria, […]