Lo cant de les ànimes mudes

El título ya nos dice que es una mezcla de Lo cant dels mesos, Un poemario dedicado a cada uno de los meses del año y Ànimes mudes, un cuento corto de una gran profundidad de nuestra admirada y casi venerada, Catarina Albert , conocida como “La Víctor”.

En septiembre de 2021, Anna Maria Ricart fue la dramaturga de un espectáculo dirigido por Carme Portaceli en la sala grande del TNC. Víctor C. era un espectáculo basado en los libros “Tots els contes” y “Mosaics”. Los cuentos, formando parte del escenario, iban apareciendo por orden de creciente dramatismo. “Ànimes mudes” fue interpretada por Ferran Carvajal y Anna Ycobalzeta y nos dejó conmovidos.

La Compañía La tremenda presentan Lo cant de les ànimes mudes”, con adaptación de Jordi Vilà y dirigida por Víctor Alvaro. Consiguen un encaje perfecto de los poemas de Víctor Català Lo cant dels mesos en forma de canciones compuestas por Ismael Dueñas y el cuento de la misma autora Ànimes mudes. Parece que ella hubiera pensado y escrito al mismo tiempo el poemario y el cuento de tan bien ligados y entrelazados que están los poemas y la historia. Este vínculo se consigue con la música y la dirección musical de Ismael Dueñas que además de las canciones ha hecho los arreglos de las voces.

La compañía está compuesta por jóvenes actores y actrices que provienen del Institut del Teatre, y como La Calòrica, les auguramos un futuro brillante. Son Claudia Abellán, Paula Amell, David Bonilla, Arnau Fà, Lourdes Martín, Abril Morera, Gerard Portoles, Queralt Sánchez y Alba Serrano.

Ayudados por la coreografía de Esther Sabaté, los y las intérpretes se mueven, cantan, bailan y recitan el texto de La Víctor con gran profesionalidad.

Para darle algo de teatralidad, los dos protagonistas, se acercan, se tocan pero no se dicen ni una sola palabra en toda su vida, una vida rural de miradas prohibidas por un enfrentamiento eterno de las familias que va pasando de generación en generación.

Al estreno acudieron los sobrinos de Víctor Català, emocionados por el resultado conseguido. El público también quedó conmovido. Una pequeña perla que nadie debería perderse. Hasta el 10 de marzo.

És al poemari de Luis Cernuda de "La realidad y el deseo" on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l'anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat.

Val a dir que el desig d'allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d'aleshores s'ha anat repetint al llarg de la història d'allò que no pot ser, d'esperits irreconciliables o d'estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l'ostracisme de la societat -i fins i tot- intel·lectuals de l'època.

Si més no, aquests arguments, al cap i a la fi, no són més que un parell de línies, com gairebé qualsevol història clàssica, i és a partir d'aquest moment quan succeeix la màgia de la narrativa i la destresa del narrador de fer quelcom que no és més que un apunt a peu de pàgina a què esdevingui una gran i completa narració.

Les narracions, poemes i idees de Caterina Albert, és a dir: Víctor Català, ens serveix per explicar una història mil vegades explicada, absorbida i gaudida per part de la companyia La Tremenda, amb el teló de fons de la nostra ruralia, sovint oblidada tot i formar part del nostre llegat i territori. Històries d'hereus i pubilles que no sempre acaben bé perquè mai pronuncien els mots que romancegen a dins de la gola fent que emmudeixin i així, amb la forma del teatre musical, puguin verbalitzar aquests.

La premissa, que és clara, esdevé una tasca titànica a l'hora de disposar tots els elements que ens semblen tant propers com llunyans, reeixir-ne és la meta d'aquest dificultós repte d'apropar la literatura modernista de Català amb èxit.

A partir d'aquí, una proposta de delicada simplicitat en el que fons i forma ballen un vals que contrasta amb la punyença del llenguatge.

I és que aquest vals, com a balls de pubilles i hereus, fa que canviem constantment de parella, fent que avancem fins al darrer compàs i a la nota final.

La partitura d'aquest ball té, a voltes, certes reminiscències a l'obra d'en Jason Robert Brown o fins i tot, en puntuals ocasions, a Ryuichi Sakamoto, així com d'un Malloy quan orienta la seva mirada cap a l'Est.

Les veus de la companyia i que acompanyen aquesta partitura destaquen en un escenari -gairebé- nu ple de nusos a la gola, angoixes i vergonyes i de misèries i desencisos.

La rica producció de textos catalans al llarg dels segles ha estat sovint ignorada per la població a mesura que el llenguatge de les nostres viles i cases també s'ha anat modificant i nodrint de tota mena d'influències que fa que, de vegades, no podem reconèixer si és el llenguatge o la societat la que s'ha anat desdibuixant amb el pas del temps. És per a això que és més que lloable la iniciativa de La Tremenda en apropar-nos un muntatge d'aquestes característiques, fent d'aquesta una autèntica rara avis digna de lloança que esperem que duri i perduri.