Qui no sàpiga què va a veure, no conegui la família Pla-Solina o no hagi vist abans l’Oriol Pla dalt d’un escenari, segurament, sortirà del Romea al·lucinat. Per això, és important conèixer els antecedents.
Travy es va estrenar el 2018 a l’Espai Lliure. Després, l’obra va anar a la Beckett, a la Biblioteca de Catalunya, al Teatre de l’Abadia de Madrid… i, evidentment, ha fet gira per Catalunya. També ha rebut el Premi de la Crítica al Millor espectacle de petit format. I ara, recala al Romea. Un somni de trajectòria pel que seria el primer gran projecte que assumeix l’Oriol com a autor i director.
Els Pla‑Solina tenen una llarga trajectòria escènica: Quimet Pla (pare) va ser un dels fundadors de Comediants, mentre que Núria Solina va formar part de Circ Cric i Picatrons. Junts van construir un teatre de carrer ple d’enginy i resistència durant els anys de la dictadura. Els fills, l’Oriol i la Diana, van créixer entre escenaris i han continuat la tradició familiar des d’una perspectiva renovada.
És així com l’Oriol, quan va rebre la trucada del Lliure, amb només 23 anys, per oferir-li l’Espai de Montjuïc perquè fes “el que ell volgués”, no s’ho va pensar gaire: faria un homenatge. Un homenatge a aquesta, la seva família. La família Travy.
Travy retrata el xoc entre dues maneres d’entendre el teatre: el clown i folklore dels pares, la crítica i el postdrama dels fills. Una obra de tensió emocional i artística on es qüestionen tradicions i es redefineix la identitat teatral familiar amb una barreja de llenguatges i creativitat de vàries estrelles Michelin.
L’obra combina text, mim, clown, música, comèdia dell’arte, circ i teatre físic. Aquesta barreja genera un collage escènic ric i dinàmic. Tots i cadascun dels intèrprets treballen a un nivell excels. Els grans, desborden experiència i serenor, presència i minimalisme escènic. Els joves, un talent innat covat a base d’anys de moure’s entre caixes.
Travy és una peça mestra del teatre contemporani. Fosa entre tradició i innovació, emoció i reflexió, és un diàleg viu entre generacions. Honesta, profunda i commovedora, reflecteix la força del teatre com a espai de memòria, crítica i amor.
L’Oriol i la seva família han aconseguit molt més que un espectacle: és una celebració de l’ofici, amb les seves llums i ombres. Una obra que permet entendre l’essència del teatre com a vida compartida.