Trinitat Gilbert Martínez

Vaig anar a veure Dones de ràdio sense saber-ne amb exactitud el tema. És una fórmula que cada vegada més trio a l’hora d’adquirir les entrades de teatre. I ho vaig encertar, perquè probablement no hi hauria anat d’entrada, si hagués sabut que el tema era el càncer de mama que han patit les tres protagonistes. I si no hi hagués anat, m’hauria perdut una obra de teatre extraordinària en què rius des del principi fins al final, i en què t’adones com la gravetat amb què tractem les malalties poden fer mal a les persones que les pateixen. Des que hi vaig anar he recomanat l’obra a tothom. I quan m’han preguntat de què va, els dic és sobre […]

És dinàmica, plena de cantells afuats que us faran reflexionar sobre el gran dubte que planteja l’obra: on s’acaba la tendresa i comencen els mals pensaments? I ho haureu de pensar i deduir, perquè l’obra exposa la situació que viu un monitor de piscina del qual els pares malpensen perquè un dia fa un petó a una criatura que tenia por de l’aigua. Hi havia res més en aquell gest? Podria haver passat res més si els pares no ho haguessin aturat? O senzillament era la mostra de tendresa d’un monitor que recordava la seva por a l’aigua quan tenia la mateixa edat que la criatura. Viurà el calvari sol, perquè el seu entorn sospitarà, i el pitjor de tot, […]

Sabia que A Macbeth song em trobaria amb una obra amb cançons i música. No era molt difícil endevinar-ho; m’hi vaig guiar pel títol de l’obra, i no vaig investigar-hi res més. Sovint soc partidària de no saber-ne res més perquè l’obra em sorprengui i no es basi amb la idea primogènita que me n’havia fet. I així em vaig plantar un dissabte a la tarda a la Biblioteca de Catalunya, filera 3, seient 1 de la grada A, i em vaig trobar amb la millor sorpresa possible: l’obra reinventa els musicals de la millor manera possible! Tres cantants, que són llegendaris, i que al meu voltant tothom els seguia de feia temps, The Tiger Lillies, vestits a l’estil de […]

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m’ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d’altres obres d’Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l’obra, dues fileres ordenades t’adrecen cap al teu seient. I quan s’obre el teló de L’aranya apareix una Rosa (l’actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l’espectador s’assabenta que l’alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb […]

Les Bàrbares és la història de tres amigues d’edat granada que es retroben en un hotel després de temps que no es veiessin. Ho dic d’una altra manera: Les Bàrbares és la història de l’amistat de tres amigues que es retroben per desencallar una situació que les tenia travades a les tres. I el final les impulsarà a tenir-se juntes de nou, a acceptar-se tal com són malgrat les diferències que tenen, i que queden paleses. L’obra està creada per Lucía Carballal, i dirigida per David Selvas. I les actrius són María Pujalte, Cristina Plazas, Francesca Piñón, Berta Gratacós, que brillen pel paper que representen que els encaix com un guant. Si l’amistat és el fil conductor de l’obra, hi […]