Tothom coneix en Sergi López: podria tractar-se del veí de dalt, del profe de la seva filla o del carnisser de la plaça. Ha esdevingut, però, per fortuna de molts, actor. Un actor reconegut dins i fora de les nostres fronteres que ha treballat, sobretot, a França i, també, molt, en el que coneixem habitualment com a cinema d’autor.
Tenir-lo al Poliorama aquests dies és un luxe que no es pot deixar perdre. I no perquè sigui l’actor català que, potser, més sovint trepitja catifes com la de Cannes o perquè sigui, probablement, l’actor català més conegut a França, o perquè justament aquesta mateixa setmana també se’l pot veure protagonitzant una road-movie èpica i fantàstica, a cinemes de casa nostra i de mig món… sinó perquè la feina que fa a Non Solum és deliciosa.
Un text que ell mateix va escriure i estrenar fa, ni més ni menys, que 17 anys… i que ha envellit molt bé. Perquè és teatre del bo. Teatre que parla de tot des d’una distància intel·ligent. Des de l’humor. Teatre que s’acaba (després de 70 minuts) i t’adones que no has mirat el rellotge ni un cop. Ple d’escenes absurdament divertides i sorprenents que acaben desvetllant veritats profundes i sinceres. I que arriba de la mà d’un intèrpret d’aquells que sembla que no faci res dalt de l’escenari (quan, en realitat, ho fa tot).
En Sergi està de tornada. No perquè ja tingui una reputació, una fama i, probablement, una agenda tan plena com vol, sinó perquè és un home molt intel·ligent. I, segurament, aquí rau el secret. És el millor actor que ha parit Espanya o Catalunya o Vilanova i la Geltrú? Possiblement, no. No l’imagino fent un Rei Lear, un Willy Loman, un Hamm o un personatge de profunda complexitat dramàtica i gran distància amb el que seria —disculpes per la generalització— un home normal.
El Sergi fa papers de persona normal que afronta des de la màxima naturalitat, des de la veritat més senzilla i directa, sense complicar-se l’existència… sense egos de pel mig. I és això el que, probablement, l’ha situat al lloc on és… i el que fa de Non Solum una delícia: la naturalitat, la frescor (mantinguda, després de tots aquests anys), la senzillesa amb la que diu el text, se’n riu d’ell i de tot, i interactua amb el públic amb una proximitat que fa que no vulguis marxar del teatre; vols anar-te’n amb ell a fer una copa i donar-li una abraçada molt gran.
Una joia. Gràcies.