Xavi Pijoan

Vint-i-cinc anys després que Mario Gas portés al Grec el seu muntatge de A little night music, i trenta des que muntés el ja mític Sweeney Todd del Poliorama, el director uruguaià decideix homenatjar o, més ben dit, celebrar que Stephen Sonheim ha existit i ha creat alguns dels standards més indiscutibles de la música popular dels darrers cinquanta anys. A la festa hi convida cada nit Teresa Vallicrosa (Follies, Boscos endins, Golfus de Roma…), Xavi Fernández (Mar i cel, Cançó d’amor i de guerra…), Pep Molina (Follies, Guys and dolls, Sweeney Todd…), Xavier Ribera Vall (Germans de sang…) Muntsa Rius (La jaula de las locas; T’estimo, ets perfecte…) i Viki Peña (Àngels a Amèrica, La reina de la bellesa […]

Muntar Germans de sang a Catalunya, a Barcelona i al Condal no és qualsevol cosa. El referent és tan gros, que la llarguíssima ombra (trenta anys de llargada) del muntatge de Ricard Reguant de 1994 pot ser una llosa insuportable. Daniel Anglès s’apropa al clàssic de Willy Russell conscient de la potència d’un llibret i una partitura que ja estan inscrits amb lletres d’or a la història dels musicals, així com de la importància que en l’imaginari col·lectiu d’una generació de catalans tenen els set històrics mesos de representacions del Germans… de mitjans dels 90. Alhora, però, afronta el repte amb la voluntat ferma que la música i coreografies puguin dialogar amb el nostre present, per a la qual cosa […]

Si el conflicte és allò imprescindible per a crear una ficció que ens interpel·li i que posi en joc assumptes medul·ars de l’humà, el desig potser és el màxim generador d’aquest conflicte, ja sigui amorós, polític, moral, eròtic… La Virgen Teatro, amb posada en escena d’Abel González Melo, ha escollit quatre peces del dramaturg madrileny Juan Mayorga per mirar d’escatir quins són els processos mitjançant els quals afrontem el desig i la frustració que no es vegi satisfet. Com sempre que ens trobem d’una obra que aprofundeix una mica més avall de l’epidermis, res no es dilucida massa i les preguntes queden sense resposta, però durant la investigació/representació ens sentim tan humans com som capaços de sentir-nos. Els personatges d’Entre […]

Per Yonder hi desfilen fantasmes. Els fantasmes que fan acte de presència quan la festa s’acaba. Aquells que prenen forma de records, de malsons, d’una al·lucinació… O els que s’escolen als nostres pensaments per a assegurar-se que no oblidem que potser han passat coses que no voldríem que haguessin passat, els que ens recorden que tenim por i que som profundament vulnerables. La Diminuta i companyia utilitza estratègies dramàtiques relacionades amb l’expressió corporal per mirar de representar l’estat d’ànim del “final de festa”, quan el cansament ens torna inermes a l’hora d’afrontar els neguits que també formen part de nosaltres. El treball físic dels sis intèrprets està carregat de la sensibilitat necessària per a sentir que també estan parlant de […]

Que una figura cabdal per al nostre teatre com ho és Sanchis Sinisterra espolsi un dels textos que encara té al calaix dels malendreços, és una bona notícia t’ho miris com t’ho miris. Que ho estreni la “nova” Sala Atrium és un exercici de coherència amb l’organicitat de la programació d’aquesta temporada dissenyada amb idees clares i una aposta definitiva per una sèrie de muntatges atrevits i amb capacitat per a dialogar amb la nostra contemporaneïtat. La criatura… situa el monstre de la novel·la de Mary Shelley efectuant un discurs per a “l’acadèmia” a qui ja s’havia dirigit a principis del segle XX el simi d’Informe per a l’acadèmia de Franz Kafka, amb l’objectiu de sol·licitar l’ingrés dels anomenats éssers […]