Cinta Paloma Vila

Grand Canyon se situa, segons la sinopsi de l’obra, en un poble de la Catalunya interior. Però en realitat l’acció podria passar en qualsevol indret del món occidental, perquè els conflictes i debats que pateixen els personatges d’aquest text de Sergi Pompermayer són els mateixos que travessen la classe social baixa de qualsevol país capitalista. Aquest és el moll de l’os del muntatge dirigit per Pere Arquillué, i també la principal virtut; o hi empatitzes per proximitat o te’n distancies per irrealista. Pere (Joan Carreras) i Angi (Mireia Aixalà) són un matrimoni amb una filla de divuit anys, Rubi (Maria Morera), a qui citen judicialment per la lletra d’una de les seves cançons. La família nuclear, molt ben interpretada pels […]

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat. Aquest argument ens transporta al mateix univers […]

Tres amigues que ronden la seixantena fan una escapa juntes per refer-se del dol per la mort d’una quarta companya, la més jove de totes elles. El que dues d’aquestes tres amigues no saben és que la Bàrbara —d’aquí ve el títol de l’obra—, abans de morir, va donar indicacions perquè reflexionessin, en un entorn concret, sobre la condició de dona, precisament el que les havia unit malgrat que cadascuna hagués pres camins vitals ben diferents. Aquesta és la premissa de què parteix Les Bàrbares, una comèdia escrita per la madrilenya Lucía Carballal i dirigida per perpetuenc David Selvas. Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte interpreten tres personatges més o menys arquetípics: la que no ha estat mare per […]

En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra. Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, […]

Com ens recorda qui ens recorda? Quant de temps es pot mantenir viu un record? Diuen que cada vegada que recordem alguna cosa, la nostra memòria hi introdueix canvis. I què passa quan s’ha de recordar algú? Igual que pràcticament tot, la pròpia percepció d’un mateix varia al llarg de la vida, i pot distar encara més de la manera com ens veuen els altres. En un procés de dol, el silenci estalvia patiment? Potser a curt termini, però segurament no més enllà. Aquest és l’estil de preguntes i reflexions que planteja La vida suspesa, el primer text de la dramaturga Lucia Calamaro (Roma, 1969) que es representa a Catalunya, amb una bona traducció de Carles Fernández. Es tracta d’una […]