Síl

D’històries de la movida, qui més qui menys n’ha vist alguna i això, a priori, pot ser un punt feble. Elepé, no enganya, és això: un homenatge musical a la movida (i la seva gent), i a les pel·lícules d’Almódovar i, en aquest sentit, ho aconsegueix. Molt destacable la part més còmica de l’obra, amb un Fran Arráez immens en el paper de Toñi, una actriu i cantant que ens dóna els moments més divertits de l’obra. Després d’un gran inici humorístic, l’obra decau una mica en la trama més dramàtica però val molt la pena veure The Zombie Company en acció i deixar-se en dur per la seva passió i entusiasme i la manera de construir de Carlos Be. […]

A la sinopsi Peceras es presenta com un futur (no gaire llunyà) on el paper de la dona haurà superat el punt de reflexió històric, nous espais de recreació. I, tu, hi entres confiat,… i reps un cop tan impressionant que et quedes estabornit fins que tornes a casa. Si sol ser difícil parlar d’un espectacle sense desvetllar-ne l’essència, en aquest cas, encara més. El teatre s’ha de viure i, aquest cas, n’és el millor exemple. Un teatre que, per alertar-nos i fer-nos pensar, necessàriament ens ha d’incomodar, colpir i sacsejar. Anoteu el nom de Carlos Be i de la companyia The Zombie Company, un autor jove a qui crec que li espera un gran futur. Almenys, així li ho […]

Fa gairebé un any, vaig poder veure l’espectacle al seu espai originari, las Naves del Español de Madrid, no sense certes pors per les bones crítiques i per pensar trobar-hi un discurs massa tendenciós de l’autor del text, Juan Diego Botto (a qui, d’altra banda, admiro dins i fora de l’escenari), però no. La ideologia i el discurs fàcil deixen pas a un missatge sobre el qual l’espectador haurà de reflexionar, valorar i resoldre per ell mateix. Com a la vida. Botto ens situa davant cinc històries crues i doloroses sobre la immigració, l’abús de poder, la injustícia o la nostàlgia. Destacaria l’impactant l’esforç interpretatiu d’un Botto que et mira directe als ulls, que t’atrapa i de qui ja no […]