Vagi per davant que em declaro fan absolut de La Calòrica. També, especialment, del Joan Yago com a dramaturg. Dit això, no em sembla que Le congrès ne marche pas sigui el seu millor espectacle o que estigui a l’alçada de meravelles com De què parlem… o Els Ocells. I ara, m’endinso en el jardí de justificar la meva conclusió. En primer lloc, penso, defenso, que el teatre, com qualsevol art, ha de ser una cosa que et remogui. Les argumentacions racionals van després. A mi, Le congrès… em va avorrir una mica. Vaig tenir la sensació que l’obra estava construïda sobre una sèrie de moments escènics (alguns brillants, com l’aparició de l’enviat espanyol) que no tenen cap altre motiu […]