Xavier Quero

El telèfon ens escolta! La majoria d’aplicacions que fem servir, encara que no sigui necessari, demanen sempre accés a les dades de navegació així com al micròfon, per sentir les paraules clau que fem servir. Però sense témer un Pegasus o un espionatge de qualsevol agència d’informació de l’extinta unió soviètica. És quelcom molt més simple i prosaic, és per vendre’ns coses! Ah, aleshores ja -potser- no és tan important. Allunyant-nos de qualsevol teoria conspirativa en el que un esdevé una part important d’un important i rellevant engranatge, ens adonem que no som més que un John Doe o un Martí Martínez qualsevol. El capitalisme no està interessat en individuals rellevants, sinó en vendre un segon paquet de rotllos de […]

Va ser el 1888 quan la mística russa Helena Blavatksy publicà una de les seves obres cabdals: «La doctrina secreta«. En aquest doble volum, Blavatsky aplegava gran part del coneixement de la nova doctrina de la teosofia, que partint de l’hinduisme podia explicar el funcionament de l’univers fins que aquest esdevingués -simplement- ciència. Una ciència acientífica que podia explicar l’univers i que ens deia que totes les religions provenien del mateix tronc i que cada credo o secta, no era més que una branca d’aquesta creença, que a mesura que més s’allunyaven del tronc, més podien arribar a contradir-se amb les ensenyances i dogma originals, que eren els d’una vida altruista al servei als altres. Ara bé, és també en […]

Corria l’any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d’esdevenir fantasma «haunt» amb de l’ontologia, l’estudi de l’ésser; en el que contraposava la màxima de l’«Un fantasma recorre Europa» amb el vers de Hamlet de «Va el temps fora d’encaix. Fatal destí!». L’especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l’energia i la formació del passat, […]

Era a l’obra de Pirandello on, del no-res, i enmig d’un assaig apareixien sis personatges que cercaven un autor, feien gràcies i oferien el millor d’ells perquè algú els donés una oportunitat. Aquesta proposta meta-teatral quan s’estrenà el 1921 despertà perplexitat en el públic que no sabia avenir-se d’allò que passava a escena, no entenent què era real i què no. Els personatges, de vegades, te’ls trobes d’una forma o d’una altra. De vegades és el mateix dramaturg que es persona de diferents formes, mirant de trobar els seus personatges, però també de trobar-se a si mateix en un mapa d’un territori del tot desconegut que sovint és en blanc. La memòria és capriciosa i mandrosa, sovint emmagatzema, ajunta records […]

Un dels experiments socials més controvertits és el que es va dur a terme a la Universitat Stanford. En aquest es van arranjar dos grups d’estudiants, un de presos i un altre de carcellers. Sense cap supervisió per part d’algun ens extern. En molt poques hores es demostrà com podia esdevenir de cruel l’ésser humà i com molts accedien a aquesta crueltat. El revers tenebrós dels estudiants es revelà fàcilment i els companys s’adonaren de quina mena de persones tenien al seu voltant. Afortunadament, però, la comèdia de la tarda no parla d’això. Tot i que sí de gent tancada que, sense cap supervisió, exerceix la seva llibertat o mira de mantenir la seva compostura habitual sense haver d’enfrontar conseqüències. […]