Recomendaciones

El año 1972 Jule Styne y Bob Merril estrenaron en el Majestic Theatre de Nueva York el musical Sugar, basado en la famosa película de Billy Wilder Somelike it hot. Ahora es la primera vez que se representa en catalán, pero no la primera ocasión en que se adapta al pequeño formato. Sea como sea, en la Sala Gaudí encontramos quince actores y cinco músicos que actúan en un espacio prácticamente vacío. Lo cierto es que a veces parece que la obra pida algo más de espectacularidad y un refuerzo musical más amplio, pero si nos ceñimos a la producción y al espacio elegido creo que el conjunto es más que notable. Otro de los handicaps de Sugar es que […]

Nosaltres, des de les nostres butaques observem la transformació d’en Ricard, un magnífic, extraordinari Quim Àvila, un adolescent ple de ràbia, desànim, apatia, avorriment i que troba la seva sortida assumint el paper d’un altre. La seva mirada ens arriba directa com si volgués que nosaltres l’ajudéssim a sortir del pou de desesperació on està ficat i que el porta a un destí que tampoc és el que vol. Una obra molt rodona que ens ha agradat i ens fa rumiar, i un jove gran actor al que seguirem a partir d’ara. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/6L8H9OiSAy del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Estem davant d’una obra de teatre escrita i dirigida per Raquel Loscos que reflexiona sobre el paper de les dones a les diferents èpoques. Les actuacions musicals i un punt de comicitat ajuden a digerir un text punyent i àcid sobre les realitats viscudes. Aparentment esbojarrada, està dirigida amb precisió i les quatre actrius estan magnífiques en els seus papers, amb un vestuari i pentinat perfectament adequat a l’època de la qual són representants. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/NCfgcvoo2J del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Es tracta d’un treball de creació absolutament fascinant, sota la direcció del matrimoni format per Blaï Mateu i Camille Decourtye, en el que participen uns magnífics professionals dels que jo destacaria especialment a la ballarina Laly Aiguadé, que ens va deixar a tots enamorats amb els seus moviments i la seva agilitat. Un espectacle que s’endinsa en el món fantàstic dels somnis, que ens fa somiar encara que som conscients que estem desperts…. i quan acaba tot, no volem «despertar-nos» perquè haurem de sortir de la carpa. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/vh2dbRWZtA del nostre Blog «Voltar i Voltar»

Perquè no m’ha interessat, he perdut l’atenció i no he plegat res. Penso que ningú ha fet res malament, ni director ni actors, però a mi no m’ha atrapat. La valoro en 3 (zona mitja) perquè no sóc capaç de valorar-la. http://bit.ly/1QB8r0K

Sí, i realment no ho és gens, perquè aquesta barreja de circ, dansa, acrobàcia, espectacle amb animals, clown, música… em deixo res? és realment difícil de compaginar. Si a tot això hi afegim poètica a gran nivell, entrem en un món oníric que ens esponja l’ànima (i això no és gens fàcil). Baró d’Evel, aquesta companyia franco-catalana ho ha brodat. Tan de bó s’hi estigués més dies a la Plaça de Margarida Xirgu, perquè la cua de gent que s’ha quedat al carrer fa feredat. Hostitu, és que són molt bons. http://bit.ly/1Ruq1E2

Malauradament vaig descobrir Monti molt tard, a les Festes de la Mercè de 2012. Encara el recordo arrossegant la maleta cap al Racó Poètic del Castell de Montjuïc, un espai recollit, menut, enmig d’altres propostes de més gran format. Hi vaig arribar de retruc, sense saber ben bé què hi veuria. Hi vaig trobar La història d’un pallasso, un espectacle que em va enamorar, em va fer riure i em va fer redescobrir i esborrar de cop prejudicis absurds dels espectacles de pallassos. Em vaig apuntar ben apuntat el seu nom. Vaig fer tard, seria el seu últim espectacle. Però resulta que aquella història en Monti no l’havia parit sol. L’havia ajudat en Martí Torras. El mateix amb qui preparaven […]

En doble sentit perquè és una obra en clau de conya i està de conya. Esbojarrada, desenfadada i fins tot desmarxada, però dirigida amb precisió perquè no s’esbotzi per les costures (no sé si m’acabo d’embolicar). La peça passa als llimbs, que jo em pensava que havien fet suspensió de pagaments, però es veu que no, que encara funcionen. A quatre coristes, anys 30, 50, 80 i 90 que van actuar al Club Café Maravillas, els va passar el mateix: els va caure un focus al cap i van estirar la pota. Per això estan ara als llimbs… Si us agrada divertir-vos, aneu-hi. http://bit.ly/22aAzfk

Una obra complicada que ens parla de la soledat, a no ser que soliloquejar amb algú (un oxímoron) no vulgui dir soliloquejar amb un mateix. Més soledat. En una escenografia quasi buida i una il·luminació que transmet una sensació de fred i aïllament, els personatges s’acostes a uns micròfons i ens expliquen (s’expliquen?) el que els passa, pensant en veu alta. Persones joves que no es comuniquen o ho fan malament, que estan estancades, que no creixen, que segurament busquen una mica d’afecte… sense saber-ne. Vaig sortir de la sala amb fred a l’ànima. http://bit.ly/1jZ03K2

Una cosa queda clara al finalitzar la funció. Fer riure no és tan fàcil com sembla i el món del clown pot ser molt més dur que una rialla fàcil. Hi ha números genials, com el del sopar. Però he de destacar el número aquàtic, una Escuela de Sirenas en una piscina de plàstic per a unes sirenes més que canalles. És en definitiva tornar a la infantesa i per una estona transformar-te en un nen petit. I aconsegueixen oblidar-te de les coses tristes del dia a dia per sortir el somriure al primer minut. Tot i que…

Des de fa anys, els americans han estat uns autèntics mestres a l’hora de crear grans espectacles, posant un gran èmfasi en vendre els seus productes, crear grans atmosferes amb un treball visual i sonor envolvent i dotant-los d’una direcció impecable. En aquest sentit, el nou espectacle del Mag Lari beu d’aquesta cultura i, no només això, sinó que sap fer-se seva aquesta forma d’escenificar, desplegant-la a la perfeccíó durant tota la funció. Així, la posada en escena esdevé un dels punts forts de l’espectacle, mostrant una gran maestria en la il·luminació, la qual compta amb un desplegament que normalment no estem acostumats a veure en els nostres teatres. D’altra banda, l’escenografia també resulta encertada, proporcionant un efecte envolvent i […]

Cinc disciplines diferents, cinc artistes que provenien de dues companyies diferents i que es van conèixer a Madrid decidint al cap d’un temps crear “eia” i aprofitar les diferències artístiques de cadascú d’ells. Equilibris acrobàtics, salts mortals i piràmides humanes en moviment. Energia i autoironia són les claus per realitzar una exploració de les capes de la personalitat i de la societat i oferir al públic diverses claus per a la lectura i interpretació de l’espectacle. Música en directe creada i interpretada per Cristiano Della Monica amb instruments tradicionals i altres de no tant i tocada en situacions diverses, dins l’armari, fora, dret o estirat, …. Si voleu llegir la crònica sencera ho podeu fer en el següent enllaç https://t.co/iGjDunXueH […]

Es tracta d’un espectacle de petit format, de fet sense escenografia i tan sols amb una sola intèrpret, Esther Freixa i Ràfols; ja fa 7 anys que s’està representant, encara que majoritàriament no es fa gaire en espais teatrals i si molt sovint en cases particulars; malgrat aquesta forma curiosa de presentar-la davant del públic, també s’ha pogut veure a diversos Festivals d’Europa, Líban, Mèxic i Veneçuela. És difícil expressar amb paraules la gran quantitat de sensacions que pot transmetre una única persona en aquesta proposta i amb tant poquíssim temps…. en el meu cas, no més de 40 minuts. L’actriu ho diu tot amb el moviment del seu cos, els seus ulls i la seva profunda mirada molt directe […]

Diumenge vam tornar a La Vilella a veure les altres dues peces que ens faltaven de “Medea(a la carta)”, la 2 i la 3. Repeteixo que no es tracta d’un espectacle, sinó que és un projecte d’investigació i creació que neix de l’encontre i diàleg entre Toni Cots (dramaturg) i Esther Freixa (actriu). La distribució de les cadires és la mateixa. L’Esther ens explica que no farà el personatge de Medea, sinó que ens interpretarà la construcció i des-construcció del mite. No hi haurà pausa entre elles, tan sols un canvi de vestuari ens durà d’una a l’altre. La primera peça ha estat la 2, és una aproximació contemporània a la recerca de la identitat femenina a través del propi […]

Senyores i senyors, ladies & gentlemen, madames et messieurs, nens i nenes, petits i grans…. Passin i vegin! A l’entrada un vestit de pallasso…, és el vestit d’en Monti que ens dona la benvinguda. La pista ja és a punt, caixes, baguls i maletes plenes de pols, esperen ser obertes, els instruments aviat sonaran, les guirlandes de bombetes de colors esperen de ser enceses , en un racó…,unes sabates de pallasso. Les cortines vermelles s’obren i cinc pallassos aniran apareixent a la pista, són en Wilha (Guillem Albà), el senyor Arquetti (Joan Arquè), Giuliani (Roger Julià), el senyor Martines (Jordi Martínez) i en Peppino (Pep Pascual). També hi són en Rhum i en Monti. “Rhum” és tendresa, nostàlgia, amor, emocions, […]