Inventari de fugues

La idea primigenia de este montaje es realmente brillante y necesaria. Hablar de las fugas, de las huidas, de las migraciones o de los exilios a través de los objetos que quedan atrás en cada acción es un hallazgo cargado de poesía que podría haber dado para mucho más… pero que finalmente se queda en una obra voluntariosa y formalmente interesante. No era fácil trasladar todo lo que había en el estudio previo y en el libro Manual de escapología, en el que se quiere basar la pieza, para volcarlo en un espectáculo teatral. Además, tenemos cuatro creadores detrás la dramaturgia (Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco) y esto tampoco acaba resultando excesivamente práctico en la mayoría de casos.

El espectáculo tiene una belleza formal que queda muy patente ya desde el principio. Los audiovisuales de Carme Gomila, combinados con la iluminación, la coreografía y los cantos de la Coral San Jordi resultan todo un acierto. Los objetos y los testigos que quieren evocar cobran vida gracias a un montón de técnicas unidas, que a la vez quizás resultan excesivas e incluso pueden restarse efectividad. Creo que hay algo que no acaba de cuajar en todo el conjunto, a pesar de las buenas intenciones de fondo y la buena producción que lo rodea todo. Quizás había que haber centrado más el relato, profundizar en el personaje protagonista (una muy entregada Laia Marull) y no querer alcanzar tanta cantidad de material, que al final solo hace que crear un inventario aséptico y exhaustivo de un tiempo ya pasado. Pero sea como fuere, creo que el espectáculo tocará el corazón de mucha gente y, como mínimo, invitará a una reflexión legítima y muy necesaria.

La programació del TNC continua demostrant una saludable voluntat d’explorar nous llenguatges escènics i d’abordar temàtiques de rellevància contemporània… sense aconseguir-ho. Inventari de fuges n’és el darrer exemple.

La proposta destaca, des del primer moment, per una notable riquesa formal: dramatúrgia, moviment, composició visual, música en directe i recursos documentals conviuen en un dispositiu escènic complex i ambiciós.

També és estimulant el punt de partida. En lloc d’abordar les migracions des dels grans discursos polítics o des de les estadístiques habituals, la direcció, a càrrec de Judith Pujol, decideix posar el focus en els objectes. Aquells objectes que les persones migrades decideixen salvar quan han d’abandonar una vida, una casa, un país o una identitat. Objectes que, en teoria, funcionen com a contenidors de memòria, fragments materials d’una biografia que resisteix al desarrelament.

L’enfocament acaba adquirint un caràcter gairebé fetitxista respecte a l’objecte. Els objectes apareixen, es descriuen, es cataloguen i es contextualitzen. Però rarament aconsegueixen convertir-se en una porta d’accés a la persona que els posseeix. La relació emocional entre objecte i subjecte, que hauria de ser el cor mateix de la proposta, queda massa sovint atrapada en la superfície descriptiva.

A mesura que la funció avança, el muntatge deriva cap a una estructura cada vegada més documental. S’acumulen testimonis, dades, relats i informacions. Tot és interessant. Tot és pertinent. Però l’interès intel·lectual no sempre es tradueix en emoció teatral.

L’espectacle no aconsegueix traspassar el pla narratiu per construir una història que preocupi, inquieti o commogui l’espectador. Coneixem dades. Escoltem experiències. Entenem contextos. Però rarament sentim que estiguem compartint una vida.

La paradoxa és que l’escenari no deixa mai d’oferir estímuls. El desplegament formal és considerable. La multiplicitat de llenguatges manté viva la mirada. Fins i tot s’incorpora, en alguns moments, un extens cor d’intèrprets de la Coral Sant Jordi, una decisió tan espectacular com discutible econòmicament. La seva presència aporta dimensió i impacte visual, però també contribueix a una sensació creixent que la proposta intenta compensar amb magnitud allò que no acaba d’aconseguir des de la intimitat.

I és que el teatre, en última instància, no es mesura per la quantitat de recursos mobilitzats sinó per la seva capacitat de transformar-los en experiència humana.

Inventari de fuges és una obra intel·ligent, treballada i profundament respectuosa amb el tema que proposa. Però al final deixa una estranya sensació de distància. Com si tota la informació, tota la documentació i tota la sofisticació escènica fossin incapaces d’arribar fins a aquell lloc misteriós on el teatre es converteix en alguna cosa més que una suma de llenguatges.