Un Petit Príncep Gran
Poques obres de la literatura universal carreguen un pes simbòlic tan enorme com El Petit Príncep. Traduïda a centenars de llengües, llegida per generacions senceres i convertida en una mena d’evangeli laic sobre la infància, l’amistat i el sentit de la vida, la petita obra mestra d’Antoine de Saint-Exupéry sembla haver-ho dit gairebé tot. Precisament per això, qualsevol nova aproximació escènica corre el risc de semblar innecessària.
I és aquí on León a la terra dels homes, que aquests dies es pot veure al Teatre del Raval, troba la seva principal virtut: la valentia. La proposta parteix d’una idea tan simple com poderosa. I si el Petit Príncep fos un home gran? I si aquell nen etern, observador i innocent estigués encarnat per la vellesa? No diuen, al cap i a la fi, que la vellesa és el retorn al nen que vam ser? La resposta arriba de la mà d’un gran Miquel Gelabert, que assumeix el repte de donar cos, veu i ànima a aquest singular príncep.
La sorpresa és que, malgrat el títol i la referència explícita a Terra dels homes, la funció es manté extraordinàriament fidel a l’univers narratiu del Petit Príncep. Les connexions amb l’altra gran obra de Saint-Exupéry apareixen de manera tangencial, gairebé com una atmosfera o una ressonància, però és la història universalment coneguda del petit viatger la que vertebra l’espectacle.
L’obra opta per un camí honest i humil. No busca reinterpretacions radicals ni lectures contemporànies. Tampoc pretén desconstruir el mite. El seu objectiu és senzill: tornar a explicar la història, recuperar-ne l’essència i confiar que la força de les paraules de Saint-Exupéry continuï fent la seva feina.
L’embat artístic és sincer. Cada escena sembla construïda amb la voluntat de recuperar allò que l’autor francès volia transmetre: la bondat, la mirada neta, la fragilitat dels vincles humans, la importància de l’afecte i la necessitat de preservar una certa innocència davant d’un món sovint massa sorollós.
I Gelabert hi contribueix decisivament. El seu Petit Príncep desborda humanitat. No interpreta un nen. Tampoc intenta rejovenir-se. El que fa és molt més interessant: encarnar els valors essencials del personatge des de l’experiència i la serenitat que aporten l’edat. El resultat és un Príncep creïble, proper i emocionant.
La pràctica absència de la resta de personatges, tanmateix, obliga a adoptar una estructura fortament narrativa. La Rosa, la Guineu, la Serp i les altres figures que poblen l’imaginari de l’obra apareixen evocades o descrites pel mateix protagonista. Aquesta decisió reforça la intimitat del muntatge, però també provoca que alguns passatges adquireixin un caràcter excessivament descriptiu. Hi ha moments en què l’espectador pot trobar a faltar la presència física d’aquests personatges. No tant per una qüestió espectacular, sinó perquè formen part inseparable de l’arquitectura emocional de la novel·la.
Així i tot, León a la terra dels homes aconsegueix allò que es proposa: no revoluciona la lectura del clàssic ni aporta grans novetats dramatúrgiques, però ofereix una aproximació singular i delicada a una història que ens hauria d’interpel·lar més que mai.
I ho fa recordant-nos una idea tan simple com profunda: que allò essencial —la bondat, l’autenticitat, la capacitat d’estimar i de mirar el món amb curiositat— no depèn de l’edat. Potser el Petit Príncep no era un nen. Potser era només una manera de ser al món.