L'últim àtom

Es molt divertida diferent a totes les obres que he vist,

Divertida, inteligente, grandes interpretaciones. Yo la volvería a ver

Buena interpretación. Obra divertida

La direcció i l’interpretació

La part positiva és la interpretació dels actors i actrius.
Però no puc dir el mateix amb l’obra en si. Per primera vegada en temps haig de dir que no m’ha agradat l’obra, de la qual m’ha costat interpretar el seu missatge i m’ha deixat tan fora de joc que no sé si aquesta vegada la recomanaré.

Una bona posada en escena i el humor. Intensa fins a l’ últim moment

Extraordinaria, intel·ligent, filosòfica, política!

EL QUE POT SER NO SEMPRE ÉS.
L´últim àtom es presenta davant l’espectador com un estimulant i ambiciós dol intel·lectual entre la física i la lingüística. El que inicialment es planteja com un debat acadèmic i ideològic va derivant cap a la dimensió més humana i visceral: la problemàtica vital de dos dels protagonistes enfront de la seva filla. A través d’aquest eix, cada personatge desplega amb sòlids arguments la seva pròpia visió de l’existència i el que veritablement significa viure.
No obstant això, la proposta exigeix una alta demanda d’atenció. La part argumental enfocada en la física resulta complexa i, per moments, difícil de seguir a causa de la densitat d’uns conceptes molt específics i allunyats del llenguatge quotidià de l’espectador mitjà. Així mateix, encara que el text busca connectar amb la comèdia —alguna cosa que es percebia en els riures aïllats de part del públic—, l’humor pot no resultar universal ni connectar amb la sensibilitat de tota la platea, mantenint a vegades una distància.
On la producció brilla amb una força incontestable és en la seva factura tècnica. L’escenografia és senzillament espectacular, dotada d’un dinamisme formidable i un plantejament conceptual d’una gran originalitat. A aquest desplegament visual es suma una banda sonora molt treballada, que sap emfatitzar amb precisió cada matís i potenciar els moments cims de les escenes.
Finalment, l’apartat interpretatiu mereix una esmena especial. El formidable treball actoral dota d’una veritat absoluta a la proposta; els intèrprets aconsegueixen la difícil tasca d’humanitzar un text dens i fer plenament creïble cadascun dels personatges que trepitgen l’escenari, defensant l’obra amb una entrega impecable.

LO QUE PUEDE SER NO SIEMPRE ES.
L´últim àtom se presenta ante el espectador como un estimulante y ambicioso duelo intelectual entre la física y la lingüística. Lo que inicialmente se plantea como un debate académico e ideológico va derivando hacia la dimensión más humana y visceral: la problemática vital de dos de los protagonistas frente a su hija. A través de este eje, cada personaje despliega con sólidos argumentos su propia visión de la existencia y lo que verdaderamente significa vivir.
No obstante, la propuesta exige una alta demanda de atención. La parte argumental enfocada en la física resulta compleja y, por momentos, difícil de seguir debido a la densidad de unos conceptos muy específicos y alejados del lenguaje cotidiano del espectador medio. Asimismo, aunque el texto busca conectar con la comedia —algo que se percibía en las risas aisladas de parte del público—, el humor puede no resultar universal ni conectar con la sensibilidad de toda la platea, manteniendo en ocasiones una distancia.
Donde la producción brilla con una fuerza incontestable es en su factura técnica. La escenografía es sencillamente espectacular, dotada de un dinamismo formidable y un planteamiento conceptual de una gran originalidad. A este despliegue visual se suma una banda sonora muy trabajada, que sabe enfatizar con precisión cada matiz y potenciar los momentos cumbres de las escenas.
Por último, el apartado interpretativo merece una mención especial. El formidable trabajo actoral dota de una verdad absoluta a la propuesta; los intérpretes logran la difícil tarea de humanizar el denso texto y hacer plenamente creíble cada uno de los personajes que pisan el escenario, defendiendo la obra con una entrega impecable.

Ahir vaig anar al Goya per veure aquesta obra que ha escrit i dirigeix Jordi Oriol. Ens parla d’un professor de física quàntica i la seva dona una proessora de linguistica i que fa 10 anys va desaparèixer la filla de tots dos. La professió d’aquests dos personatges són el fil que Oriol utilitza envers un llenguatge fet amb humor intel•ligent i carregat de jocs de paraules i dobles sentit arribar al tema principal que no és altre, que la incertesa que la vida ens planteja. Seguir la història no és una tasca fàcil i a mi fins i tot hi ha moments que se’m va fer feixuga i en part crec que el constant moviment de les pissarres per tot l’escenari cansa i et descol•loca i amb això no vull dir que no m’agradés perquè el text de l’Oriol és rebuscat però brillant. Pel que fa a les interpretacions tots sense distinció, estan magnífics més tenint en compte que es posen a la pell de 15 personatges Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milà, Carles Pedragosa i Lara Segur??? misteri. Una obra molts intringulis, bona però difícil de recomanar

Jordi Oriol nos trae una obra original que nos habla sobre la aceptación de la pérdida con mucho humor, juegos de palabras, física cuántica y muchas pelotas de tenis.
Una obra sobre un matrimonio que no acaba de aceptar que su hija desaparecida no va a volver después de 10 años de ausencia. Dos maneras de llevar el duelo a través del humor en una obra muy alocada, con actores que asumen varios personajes con el texto en mano y que pide al espectador un esfuerzo extra para entrar en la historia.
Yo no lo he conseguido…
Pero valoro el esfuerzo, la gran labor de escenificación, y el grandioso apartado sonoro que tiene la función.
Difícil de recomendar. Apto para valientes.

Sota el nostre parer, espectacle un tant complicat de seguir. No ens va acabar de quedar clar el missatge o rerafons de l’obra ja que en algun moment, tants girs de guió ens van desconcertar.
Els actors fan una bona feina no obstant.

Espectacle massa»complicat». Masses girs de guió que ens van deixar una mica descol·locats i ens van fer perdre el fil conductor de l’obra. Els actors fan una bona feina però, sota el nostre parer, massa complicat.