Recomendaciones

Ficció encarnada per actors i realitat a càrrec de professionals de la justícia. Aquest cap de setmana el Lliure de Gràcia s’ha convertit en una sala de judicis on hi ha hagut un procés judicial amb veritables professionals: la jutgessa (Marisa Maurel), l’advocada (Eva Labarta), el fiscal (Félix Martín), l’agent judicial (Irene Sánchez), el forense (Xavier Bernal) i el psiquiatra (Luís Borrás Roca), persones que en les seves vides privades exerceixen cadascun d’ells, aquestes professions. Tres actors interpretaran els personatges ficticis: Hamlet, l’acusat (Pol López), Gertrudis, mare de l’acusat (Mercè Arànega) i Ofèlia, filla de Poloni (Maria Rodríguez). Els espectadors hem estat part del jurat popular, tot i que al final, s’ha escollit entre tots els assistents a nou membres […]

La expectativa era alta después del gran éxito que supuso Barcelona, el anterior espectáculo de Pere Riera. Lejos de intentar repetir la fórmula, el dramaturgo y director ha optado, en esta ocasión, por explicar una historia narrativamente menos clásica y más pequeña, sobre un grupo de cuatro actores, dos veteranos y dos emergentes, y su rico universo emocional. Riera vuelve a contar con Emma Vilarasau que tira de oficio, acompañada, en este caso, de un espléndido Jordi Boixaderas que sabe traspasar la línea entre la comedia y el drama con naturalidad y cuando sea necesario. La historia no es especialmente original pero funciona muy bien, gracias, sobre todo, a la buena mano de su autor para los diálogos, el conflicto […]

En hISTÒRIA, Sixto Paz aborda el tema de la historia y sus interpretaciones, del relato de la historia, y, para hacerlo, se centra en una historia pequeña (una historia en minúsculas) ocurrida durante la Segunda Guerra Mundial. Jan Vilanova firma un texto magnífico que, hablando de las cosas pequeñas, consigue explicarnos cosas muy grandes. Un texto habitado por personajes fascinantes, complejos y, sobre todo, muy humanos, interpretados por tres actores impecables. hISTÒRIA es un montaje interesante, que emociona e invita a la reflexión. No os la perdáis. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Em sap greu, però de vegades no hi ha prou amb les bones intencions.

La ficció dins de la ficció ha donat lloc a algunes de les millors peces cinematogràfiques i teatrals de la història, com per exemple Eva al desnudo, però també ha estat un recurs que s’ha utilitzat desde fa segles en obres cabdals com Hamlet, en la que el protagonista demana fer una representació teatral sobre la conspiració del rei per tal d’intentar destapar-la. De fet, Infàmia utilitza fragments d’aquesta obra, tot nedant entre el terreny de la ficció i el de la realitat i despertant un allau de sentiments al transitar per dos móns tan separats com propers. En aquest sentit, això és el que el teatre sempre ofereix a l’espectador, ja que es tracta d’una ficció que evoca uns […]

Un equip de més de 50 persones, han aixecat aquest musical una altra vegada des de zero i ho han volgut fer precisament per estrenar-la en la data exacta que se celebra el 20è aniversari de la seva estrena al Off Broadway, aquell 26 de gener de 1996, encara no 48 hores després de la mort del seu creador Jonathan Larson. Els Voltaires vàrem tenir l’enorme sort d’assistir a aquesta estrena dimarts passat. Quan va començar a sonar la primera cançó, de seguida vaig notar que m’estava emocionant i que els meus ulls s’humitejaven; llavors vaig pensar que aquest enorme esforç tindria la seva recompensa i que acabaria sent tot un èxit. El resultat ha estat magnífic, especialment per la […]

Perquè Roger Bernat ha convertit l’escenari en la sala d’un jutjat on no es menja fetge d’un penjat, sinó que es jutja la mort de Poloni en mans de Hamlet, i testifiquen Ofèlia, Gertrudis i el propi Hamlet, actors professionals, davant d’un jutge, un fiscal, un defensor i un agent judicial de veritat, o sigui professionals de la judicatura que s’han ofert a col·laborar en el muntatge. Molt interessant, tot i que una mica pesat per culpa, al meu entendre, d’una massa llarga part dels togats, en contra d’una massa curta dels actors. Tot i així molt interessant. Crítica completa » http://bit.ly/20yLaPh

La verdadera intención de Lush Fields es acercar los bailarines al público y romper definitivamente la cuarta pared. Podríamos decir que esta intención se consigue del todo, pero la idea de dialogar con la arquitectura y de reflexionar sobre la problemática entre forma y diseño ya serían harina de otro costal. Creo que este espectáculo funciona por el espacio escogido -en este caso, la polivalente e interesante Sala Badabadoc– y por la proximidad, pero no tanto por el concepto en sí o la brillante ejecución de los bailarines. Pienso que todo es demasiado frío e inconexo, sin lugar para la emoción, la reflexión o el debate. En este caso podríamos decir que la forma se ha comido el contenido, a […]

La Llista, aquesta fal·lera per realitzar llistes és la roda que porta a la desesperació a la protagonista. De mica en mica vas entrant en aquest cercle viciós que porta a la protagonista a un punt de bogeria. En el transcurs de l’obra ens va visualitzant els diferents estats d’ànims fins arribar al desequilibri. Els monòlegs et demanen estar atent per no perdre’t des d’un primer moment, i en aquest cas no he tingut cap moment de fugida. Des de l’inici Laia Marull m’ha atrapat tant per la seva veu com per la seva energia. Crec que s’ha de veure per el gran treball que realitza Laia Marull, entre d’altres coses. Seguim ….

Sí, molt bé per a en Pere Riera que ha sabut bastir una obra interessant i intel·ligent de teatre dins el teatre. Aquest xicot a més d’escriure bé i tenir idees, té molt ofici i el sap utilitzar i dosificar amb saviesa, com les pindoletes de homeopatia. Per això li surten les peces rodones i que encanten a una grandíssima part del públic. Allò que en diuen èxit de públic i de crítica, que es veu que és personal que camina per viaranys separats i que de vegades, Oh Déu, coincideixen. Doncs com diuen en castellà: «que bien», perquè conya apart, és el tipus de dramaturg que fent qualitat atrau públic; no tothom aguanta Beckett. Crítica completa » http://bit.ly/1KINl9T

Teatro del Astillero ha celebrat els vint anys d’existència l’any 2015 i és, segons ells mateixos manifesten, l’única companyia formada solament per autors de teatre. És també un espai per a la reflexió, l’assaig i la recerca de nous recursos de textualitat dramàtica. Una obra dedicada a tots els dramaturgs del món i que està inspirada en la feina dels gestors culturals, dels distribuïdors, dels productors i dels programadors. També està dedicada als polítics responsables de la precària situació cultural. Ells fan sortir a tots aquests personatges a escena amb l’única finalitat de ridiculitzar-los. Per mitjà de l’humor van denunciant d’una forma “delicada” tots els desequilibris del panorama cultural i intenten mostrar que, segur, ha d’existir un espai per les […]

Aquest espectacle és el primer de gran format que Lali Ayguadé ha creat i per això s’ha basat en diferents tècniques de ball, incloent-hi en aquestes, alguns aspectes relacionats amb el món del circ que ella molt bé coneix, com són les acrobàcies i la mímica apressa dels clowns, barrejat també amb el hip hop. Un espectacle que ens va emocionar en molts moments per una magnífica coreografia plena de sensibilitat i uns moviments dels quatre ballarins que semblen moltes vegades gairebé irrealitzables per un ésser humà; Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Sergi Parés, Diego Sinniger de Salas van aconseguir que una altra vegada la dansa contemporània quan es treballa en conjunt i es deixen a banda personalismes, ens provoquen […]

Tots sabem que no totes les fusions entre el classicisme i la modernitat funcionen en teatre, sent moltes les propostes que no han acabat de quallar al llarg dels anys com a conseqüència de ser massa gratuites o per presentar una important manca de coherència interna. Potser, aquestes han mostrat una falta de respecte als trets originals o s’han enfocat des d’unes pretensions massa altives a partir d’una visió de l’època actual que ha impedit atorgar veracitat a allò que estem presenciant. Així, quan ens trobem amb una obra com Juicio a una zorra, aquesta resulta ser un autèntic regal per als amants del teatre, gràcies a les grans virtuts que conté i que lliguen a la perfecció a través […]

El primer que tinc en ment al pensar en Don Juan, és el fet de ser una d’aquelles obres que surts encantat per el que has vist. La màgia per l’escenografia i el lloc de llum perfectament lligat amb la perfecció en que Miquel Gallardo aconsegueix donar vida a tots els personatges. Poques vegades he pogut veure com una titella ofereix una actuació i t’oblides del titellaire. A més, en aquest cas, Miquel dóna vida a la titella a la vegada que actua. Un doble esforç !! Avui a més he tingut la sort de poder assistir a una xerrada amb l’artista i amb la noticia que gràcies a l’èxit que té aquesta proposta han pogut prorrogar fins el 14 […]

Maria Rosa és un drama social i amorós inspirat en una història real que succeí a la localitat de Solivella, a la Conca de Barberà, a mitjans del segle XIX durant la construcció de la carretera que travessa la població. Guimerà no ens explica només una història d’amors amb culpables i innocents, també ens parla de passió amorosa, del desig dels dos protagonistes. El text ha estat actualitzat amb un llenguatge més proper al dia d’avui, per la mateixa Carlota Subirós, tot i deixar la història tal com la va pensar Guimerà quan la va escriure, en un intent d’apropar els clàssics catalans al públic jove. Molt destacable la interpretació de la parella protagonista i molt especialment la de Mar […]