Recomendaciones

Està feta en clau de comèdia, per fer més atractiva la representació, però es viuen a escena alguns drames personals, amors no correspostos, complexos guardats en secret i traumes infantils que t’han marcat de per vida. Realment el text és molt profund, però ens ho mostra com un divertimento sense caure en astracanades, una comèdia que utilitza el Teatre com a teràpia de grup i que aconseguirà en tan sols sis setmanes, canviar la seva personalitat i la seva vida per sempre. La meva crònica aqui.

La inspiración para crear una buena obra de teatro, afortunadamente, y la diversidad de la dramaturgia catalana lo demuestra, puede tener fuentes muy variadas. En el caso que nos ocupa, Joan Yago ha escrito una sátira de mirada grotesca basada en un cuadro de El Bosco que sirve como vehículo para hacer una a alegoría sobre la existencia humana y el optimismo, la esperanza y la vitalidad en tiempos adversos. Dirigida de forma excepcional por Israel Solà, la obra reúne a un grupo de personajes pintorescos (un bufón retirado, un obispo, una vieja dama amnésica, una chica vital o un joven que todavía conserva la esperanza) que navegan en busca de una ciudad donde dicen que todavía se puede vivir. […]

A pesar de aparecer a menudo a la televisión y normalizar la presencia en nuestra sociedad, un proceso de cambio de sexo sigue siendo un tabú. La decisión tan íntima de asumir que tu cuerpo y tu alma van por caminos opuestos, y querer corregirlo, es difícil de entender para mucha gente. Para mí, que no he vivido ningún caso de cerca, lo es. Limbo aborda con sensibilidad y delicadeza la transformación de Berta en Albert. Si bien la realidad de un transgénero nos puede quedar lejana, todos nos hemos sentido desplazados, diferentes, desconcertados o fuera de lugar en algún momento de la vida. Por lo tanto, los problemas de un protagonista a caballo entre dos sexos, que lucha contra […]

Si tuviéramos que incluir esta obra en algún género seguro que sería el de comedia, pero concretamente el de comedia negra, negrísima, y también con un toque de absurdo y locura. Tenemos un cadáver en escena desde el minuto uno, y pronto se verán involucrados en el crimen todos los personajes de la pieza. Aún así, no es un thriller convencional porque el tipo de humor y de teatro que nos ofrece la compañía La Peleona acaba siendo protagonista. En este sentido, destaca el ritmo frenético en el que suceden los acontecimientos, la precisión meticulosa en que los personajes accionan en escena y también el espacio sonoro, que acaba siendo un personaje más, seguramente el más importante. La dirección de […]

Como si fuera salido de una película muda de los años veinte, de aquellas donde un actor polifacético pasa por un montón de periplos acompañado por la música de una pianola, Felipe Cabezas compone un repaso por la vida del ilustre Harry Houdini, ilusionista y maestro del arte de la escapada. El viaje te llevará desde la niñez del mago, cuando trabajaba en la calle limpiando zapatos, hasta su muerte en Estados Unidos, donde emigró buscando mejor fortuna y se hizo eterno con sus sorprendentes espectáculos de fuga. Houdini es un espectáculo tan personal que brilla con luz propia. Se nota la complicidad entre Felipe Cabezas y Berty Tobías, quien ya le ha dirigido en sus últimos montajes en solitario. […]

… que no m’ha agradat. No m’he cregut quasi res, encara no sé si perquè aquests romàntics no són els meus preferits, o per culpa de l’enfocament que hi ha donat la directora Natalia Menéndez, que he trobat banal i amb un munt d’afegits que a mi no m’han aportat res —xarxa, acròbates, coses peludes…—, excepte una escenografia luxosa. Part dels personatges han actuat de manera exagerada; dit clar i català: han fet el ruc, i penso que això ha perjudicat l’obra, ja de per si molt carrinclona —i per favor que ningú s’ofengui—. No podia parar de pensar en Martínez i Pérez fent l’Encarregat de Pinter —del millor dels últims anys— i aquí…

Doncs massa no ho sé, però si sé que la María Jerez ens ha divertit amb el seu espectacle fresc i desinhibit de titells barbie. No coneixíeu aquesta especialitat? Doncs existeix, i a més ho ha fet combinant a la vegada un llenguatge teatral i cinematogràfic. Ens ha interpretat diverses escenes de novel·la negre per acabar amb l’Home Invisible de Wells, i hem vist com el ganivet s’enlairava sol, amunt, amunt, fins a descarregar-se damunt la víctima; el xiscle ha sigut esgarrifós. Si a un espectacle com aquest no hi aneu nets de pensament i hi voleu buscar segones i terceres lectures, vosaltres mateixos. Ara, us puc jurar que no us ho passareu ni la meitat de bé, per excés […]

Cada actor, te el seu moment important dins d’aquesta borratxera fascinant de “Teatre dins del Teatre”, encara que a vegades els papers que interpreten són molt curts i alguns d’ells saben a ben poc, com és el cas de la doble interpretació de Victòria Pagès. Quan acaba la representació tots continuarem tenint serioses dubtes de si realment eren personatges del poble que visiten al “prefecte” o bé, son actors de la troupe, que substitueixen a aquests d’amagatotis. La meva crónica clicant aqui.

Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, sembla que els adolescents han anat agafant una presència a la nostra societat cada vegada més destacada. Potenciats per fenòmens com la MTV, a poc a poc, el cinema, la literatura, la música i la televisió han dedicat més espai als productes dirigits a aquesta franja d’edat potencialment tan consumista. Al mateix temps, de forma intencionada o no, aquests mateixos mitjans han anat mostrant una imatge cada vegada més superficial i frívola dels joves. Teenage dream juga amb aquesta idea de forma intel·ligent, barrejant estètica kitsch, música pop i humor absurd, per fer una crítica mordaç de la banalitat dels seus valors i la hipocresia de certs patrons de comportament. L’entorn artificial de […]

Val a dir que la direcció de Natalia Menéndez, és com a mínim agosarada, per la seva posada en escena que juga amb la farsa del teatre de text, amb d’altres facetes de les arts escèniques com poden ser el circ, la mímica, la música i la dansa; segurament la vistosa posada en escena és el millor d’aquesta proposta teatral; no penso el mateix però, respecte a la direcció de les interpretacions. Una representació que pot arribar a ser divertida per un determinat públic que recerca passar una bona estona; a nosaltres no ens va acabar de fer el pes, potser per la seva comicitat massa exagerada i un text que en pocs moments ens va interessar. La meva crónica […]

Anunciat a bombo i platerets, ha tornat el format que fa, aproximadament, 10 anys va tenir un cert èxit a la cartellera barcelonina. Com d’altres comèdies comercials que també s’han reestrenat recentment intentant repetir el seu bon succés, Pels pèls és, en realitat, una obra que aporta més soroll que diversió. L’espectacle parteix d’una forçada primera part on es presenten tot un seguit de personatges estereotipats reunits en una perruqueria del barri de l’Eixample (en aquesta adaptació). Com si es tractés d’una versió infantil d’una obra d’Agatha Christie, la proposta col·loca una sèrie de pistes per fer sospitosos a cadascun d’ells, de manera òbvia i poc treballada, d’un assassinat que es cometrà més tard. L’originalitat del muntatge roman en el […]

He leído últimamente en varios lugares que El arte de la comedia es una obra popular y divertida pero con una importante carga política. No se pueden negar ninguna de estas categorías, a pesar de que lo que más me ha llegado es la carta de amor que Eduardo De Filippo -y ahora también Lluís Homar- hacen a su amado teatro. El magnífico prólogo de la obra, con el personaje de Oreste Campese surgiendo de la penumbra y tomando las medidas del escenario en el que tiene que actuar, es uno de los momentos más bellos del teatro del siglo XX. Homar, con toda la picardía y la experiencia que le dan los años y las tablas, aprovecha el momento […]

El concepte de “somni americà”, tan instal·lat i universalitzat avui en dia, va néixer als Estats Units durant l’esplendor econòmic i social dels anys 20. Basat en l’èxit individual assolit amb el treball dur i l’escalada social, no va trigar a tenir una cara fosca quan, a partir del crac borsari de 1929, va començar el que es denomina com la Gran Depressió, convertint tot el triomfalisme ianqui en un llast psicològic massa pesat per a milers de persones. Construït a partir de textos d’autors nord-americans com Arthur Miller, Eugene O’Neill, John Steinbeck o Tennessee Williams, entre d’altres, Oriol Tarrasón ha creat un univers força decadent recopilant testimonis de personatges que representen aquesta frustració vital i laboral. El dolorós pas […]

Gràcies Eduardo De Filippo per aquest text extraordinari i divertit. Felicitats a Lluc Castells , Jose Novoa i Carlota Ricart per una posada en escena tan original, creativa i meravellosa, on els espectadors tenim la oportunitat de veure com es transforma l’escenari de la Sala Gran, com pugen i baixen alguns dels elements escenogràfics; tècnics, ajudants i maquilladora interactuen dalt de l’escenari, o com l’apuntador en un racó de la sala, sota una lampareta, segueix el text i si convé fa algunes anotacions. Fantàstic !!! Un començar i final amb una il·luminació que ha estat pura màgia. Realment en Lluís Homar ens deixa meravellats amb la seva manera de dirigir i muntar aquest espectacle. Pel que fa a les interpretacions, […]

Albert Boira és un dels còmics en actiu més veterans del gènere stand-up. Conegut per la seva llarga trajectòria com a monologuista, les seves nombroses actuacions a Paramount Comedy (actualment, Comedy Central) i, més recentment, per presentar les nits d’humor de la sala Astòria de Barcelona, finalment, ha aterrat a l’emblemàtic Club Capitol, per primera vegada, en solitari. Raro tú és un compendi mordaç i molt divertit de les seves obsessions: la llibertat individual, la felicitat o la hipocresia social. Amb intel·ligència i un cert cinisme propi de qui ha viscut (gairebé) de tot, l’humorista analitza des d’una visió entre canalla i reflexiva alguns dels comportaments més estranys de l’ésser humà que, tot i no ser-ho, segons Boira, passen com […]