El mite de la marioneta que vol ser nen de carn i ossos ha estat, històricament, un dels textos més maleïts i fascinants de la literatura universal. Quan hom descobreix que Enrico Ianniello, figura reconeguda en la connexió teatral Itàlia-Barcelona, s’apropia del text de Collodi, i convida Moreno Bernardi a participar de l’aventura, les expectatives se situen en un lloc alt. Ianniello no és un nouvingut: actor, traductor i director vinculat a noms com Toni Servillo o Pau Miró, ha demostrat una sensibilitat i tendresa especials per la paraula i el gest en muntatges previs.
Adaptar Pinocchio per a un públic adult no és una novetat, però pot esdevenir un repte, com va demostrar Joël Pommerat, convertint el conte en una crua reflexió sobre la llibertat i la parentat. Una línia que també sembla dins del pla d’acció de Ianello.
L’interès de la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia radica, sobretot, en el duel escènic. Ianniello demanant a Bernardi que encarni Pinocchio és, a priori, un moviment interessant. Bernardi és un dels creadors amb més plasticitat, rigor corporal i presència escènica de la ciutat. Col·locar un home que ha deixat la infància força enrere —des d’un punt de vista objectiu— per fer de marioneta comporta un repte visual suggeridor; podria haver estat una exploració del cos que es resisteix a la matèria, d’una innocència rescatada al cos adult o de la rigidesa que esdevé fluïdesa en el moviment.
Tanmateix, el potencial de Bernardi s’esvaeix en una proposta que no l’aprofita ni en la interpretació ni, el que sap més greu, en el moviment. El seu pas per l’escenari resulta desdibuixat, com si la col·laboració entre aquests dos grans noms respongués més a un desig personal d’omplir el temps junts que no pas a una exploració artística.
La resolució de la peça és incomprensible. Ens trobem davant d’una dramatúrgia feble que naufraga en la superficialitat. L’obra transita pels passatges canònics de la història original sense aportar cap lectura nova, cap gir estètic significatiu o cap aprofundiment psicològic que la justifiqui.
Més incomprensible és encara la candidesa teatral. En lloc d’apostar per la reinvenció en el text o la transgressió en la imatge, els personatges cauen sovint en errors de manual com dir en veu alta el que senten o el que fan o voldrien fer. Aquesta redundància emocional és incomprensible en una obra professional adreçada a públic adult en un dels teatres més reconeguts de la ciutat. La sensació és la d’estar veient un producte dirigit a un públic —molt— infantil però que, paradoxalment, tampoc funcionaria amb ells per falta de ritme.
Ni la tendresa d’Ianniello ni la rigorositat de Bernardi aconsegueixen salvar un muntatge que se sent buit; bastit amb una fusta prima que s’esquerda de base i no permet que aquest interessant experiment teatral arribi a respirar vida.