Memoires d’Hadrien és dels meus llibres preferits i em feia especial por veure en teatre aquest monòleg. La veritat és que Lluis Homar està molt bé, amb una força sobre l’escenari molt ben gestionada, doncs ni alça la veu ni s’imposa. Troba l’equilibri de com enfocar el discurs des d’un to molt sincer i molt sentit. Direcció ha fet una proposta molt moderna: ens trobem en un programa de televisió, de míting polític podriem dir (el «Caro Marco» apareix molt més tard) i els ballarins que el rodegen, tots vestits de plató de tv, cadascú amb el seu rol (càmara, foto, regidoria i vestuari), son com els seus «súbdits» que li segueixen les passes. Cal dir que et creus cada un dels rols i no queden en segon lloc en cap moment.
Veiem projectades a la paret les imatges de tot el que va passant sobre l’escenari, també algunes ja pre-gravades, que li dónen aquest punt de «directe» i proximitat» d’Adriano. L’equip de rodatge va recreant amb el seu cos parts del discurs, també representant algun dels personatges dels que ens parla Adriano. En especial, el personatge més estimat i més misteriós de tots, Antínoo, amb el que Adriano viu una història d’amor, representada amb un ball preciós.
S’ha volgut donar un toc dinàmic a una proposta que podia ser molt monòtona, modernitzant l’espai i recolzant a Lluis Homar amb els ballarins que donen ritme i canvis al monòleg. Hi ha moments que es fan més durs, doncs no deixa de ser un monòleg llarg i dens, però en general et mantens atent i atrapa.
Increïble com en el segle actual seguim parlant d’exactament els mateixos temes que en el s.II…. Reflexionem-hi.