Parlar de Memorias de Adriano és parlar d’un dels treballs més interessants de la ficció biogràfica del passat segle. Traslladar-la a una obra de teatre és, sens dubte, un regal. I més encara si l’adaptació neix de la mateixa mà que va esculpir la novel·la: Marguerite Yourcenar.
L’autora realitza un exercici de destil·lació dramàtica fabulós, convertint la densitat filosòfica i la bellesa malenconiosa de la novel·la en un brillant monòleg ple d’imatges i reflexions que acarona la sublimitat.
El muntatge arriba precedit d’una trajectòria impecable. Estrenat originalment al Festival de Mèrida (estiu del 24), aterra a Barcelona després d’una brevíssima temporada al Marquina de Madrid.
Mantenir l’atenció i l’interès de l’espectador durant una hora i quaranta-cinc minuts amb un monòleg és una empresa gairebé suïcida. Tanmateix, la feina de direcció (Beatriz Jaén) és admirable. Un cor de cinc intèrprets envolten Adriano bona part de l’espectacle aportant una dimensió conceptual i estètica que ens mostra l’emperador no només com el vell governant que espera la mort, sinó com un heroi de masses, una estrella mediàtica de l’antiguitat.
Destaca, en el seguici, la feina del gairebé debutant Alvar Nahuel, qui encarna l’efeb enamorat d’Adriano amb una plasticitat de moviment i presència sorprenents per la seva edat, afegint un contrapunt físic encertadíssim a la paraula d’Homar.
Perquè al centre de tot hi és ell: el gran Homar (artísticament parlant; deixarem les qüestions polítiques voluntàriament fora d’aquesta ressenya). El mestre ens regala una lliçó més, elevant la dicció, l’articulació i la declamació a un nivell difícil de trobar, avui dia, als escenaris (especialment, en personatges encarnats per actors joves). La seva autoritat escènica no necessita crits ni artificis; la profunditat interpretativa emana d’una veu que acarona cada síl·laba amb l’elegància i la sibil·linitat d’una maduresa treballada i privilegiada.
Tota aquesta acumulació d’encerts es veu subratllada per un disseny de llum, so i projeccions que fuig de l’ornament exhibicionista. Cada departament i detall de l’espectacle suma de forma magistral per crear diàlegs dissonants i reveladors entre text, imatge i so, submergint-nos en el viatge sensorial que ens narra l’emperador.
L’espectacle és de 10, tot i deixar-nos —em deixa— una espineta clavada: per què en castellà, Homar? El muntatge ve de Madrid, d’acord, però la capacitat i rigorositat d’un actor de la teva talla et permetria transitar d’una llengua a l’altra sense un esforç excessiu, no és així? Personalment, vaig enyorar l’embriaguesa de la teva veu en la nostra llengua materna, especialment en el moment en que vam tenir la paradoxal dissort de comprovar-ne la força en el breu —i necessari— parèntesi en què, amb autoritat i delicadesa, et vas dirigir en català a una persona del públic per demanar-li que apagués el mòbil. En aquell instant, la distància entre l’emperador i l’home es va esvair, i vam recordar com sona la veritat de la teva veu quan ens parles des de casa.
Una lliçó de teatre en majúscules. Una d’aquelles obres que cal veure per recordar per què el teatre és, abans que res, l’art de la paraula que brolla de l’ànima.