La Presència

Riureu. Riureu molt. Si aneu a veure La presència, riureu des del primer minut malgrat que la situació per la qual passen els protagonistes és greu. Aquest és el gran encert de l'obra dirigida per Pau Carrió, amb autoria de Carmen Marfà i Yago Alonso. Els diàlegs són trepidants, els personatges són versemblants i l'acció representada és de gran volada. Tot comença en una casa dels Pirineus, en una vall on les llegendes de minairons, tamarros i balanguera són ben vius. Dos germans i la parella d'un dels dos s'han reunit en un moment greu, les últimes hores de vida del pare i sogre. És un moment tens, abrigat pel mal temps que fa a l'exterior. Quan arriba la metgessa del CAP, que esperaven tots tres, l'acció es converteix en vertiginosa.

D'entre tot el que destaco és la lluita entre la ciència i les creences populars que envolten la vida i la mort. El personatge representat per Nausicaa Bonnín es quedarà sol defensant la ciència, i combatent tot el que no té base científica. Justament aquí és on podria haver-hi posat més vehemència, perquè hi ha estones que sembla que ni ella mateixa es cregui el que diu. Per contra, els altres personatgs, l'Ernest (Pau Roca); el Miki (el Marc Rodríguez), i la Sol (Anna Sahun) són molt coherents amb la postura en què creuen: els fenòmens inexplicables.

Per acabar, La presència es pot considerar una obra iniciàtica: cap personatge acabarà igual com ha començat. Resoldran els comptes pendents de la vida que havien de tancar. I entre els riures hi haurà un moment que més d'un es pot sentir colpit (especialment l'abraçada final dels germans). Per tot plegat, no us l'heu de perdre.

Carmen Marfà y Yago Alonso son sus autores. Ellos escribieron Ovelles en 2017. En La presencia hay elementos que nos recuerdan aquella historia. En ambas hay un difunto y una herencia. Allí era un tío que deja a tres hermanos un rebaño de ovejas. En ese caso es el padre difunto que regala a sus dos hijos con su presencia la posibilidad de conocer su pasado.
Dos hermanos se encuentran para acompañar la muerte de su padre. Poco conocen de su historia pasada y la relación entre ellos es distante. Les acompaña la pareja de la hermana y la doctora del CAP que certifica la muerte. Pau Roca es el hijo que ha estado más cerca del padre, Nausicaa Bonnin es la hija que llega para terminar el trabajo y se va encontrando con situaciones que la superan, Marc Rodríguez, la pareja de la hija, es el más incrédulo y el que da el toque de humor justo que necesita el momento y los personajes. Anna Sahun, la doctora del CAP, aporta la serenidad. Un conjunto magnífico y grandes interpretaciones.
Alonso y Marfà aprovechan este misterio que acompaña a la muerte para crear una historia de tensión y desencadenar la risa, fruto del miedo. El texto se va soltando, va creciendo en tensión como en una historia de crímenes en una casa aislada por la nieve, en un valle lejano. La experta dirección de Pau Carrió conduce a los cuatro intérpretes por caminos insospechados, leyendas de montaña, seres invisibles, hechos incomprensibles a la luz de la razón que tienen la capacidad de añadir más misterio a la historia. Para conseguir la máxima tensión, la escenografía de Paula Bosch, la iluminación de Guillem Gelabert y el espacio sonoro de Guillem Rodríguez se ponen todos al servicio de la credibilidad, la imaginación y la tensión. La utilería es perfecta. Todo está pensado y trabajado de forma impecable: El ruido de la tormenta, la nieve que cae de los anoraks cuando entran en casa, las luces o los efectos especiales.
La muerte es misteriosa, pero tiene grandes poderes. Puede conseguir reencuentros, reconciliaciones y poner al día historias vividas y lo que es más importante, conceder y obtener el perdón. Así culminan Marfà y Alonso la historia de esos hermanos que desconocían su pasado.

El tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso fa uns quants anys que funciona amb èxit. Ovelles (2018), Instruccions per enterrar un pare (2020) i La pell fina (2022) en són alguns exemples que han estat èxits teatrals.
Ara ens tornen a sorprendre amb La Presència, una obra que combina dos gèneres: el del terror i la comèdia, un format que hem pogut veure molt sovint al cinema i en la literatura,  però no tant en el teatre, tot i que s'ha de dir que aquesta temporada se n'han programat unes quantes, com Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta o Escappe room, què, si podeu i teniu temps, també són una bona opció per passar-vos-ho molt bé.

És la primera vegada que Marfà i Yago exploren aquest tipus de gènere que tot i s'ha de reconèixer que terror i comèdia connecten molt bé.

La Presència transcorre en una masia del Pallars durant una nit de tempesta i el vent bufa molt fort.
L'obra està dissenyada perquè el públic gaudeixi i experimenti alguns moments de tensió i ensurts. Amb una posada en escena i una cuidada ambientació, amb efectes especials com la il·luminació i els efectes sonors, juntament amb alguns efectes especials dins i fora la casa, contribueixen a crear una atmosfera intrigant.
A La Presència no hi falten calfreds ni ensurts inesperats.

Els protagonistes són dos germans, l'Ernest (Pau Roca), la Sandra (Nausicaa Bonnín), en Miki (Marc Rodríguez) la parella de la Sandra, la Sol (Anna Sahun) una metgessa del CAP i en Climent, el pare de la Sandra i l'Ernest, que tot i que no hi és present físicament a escena, és el principal protagonista de la història. La veritat és que tots quatre ho fan genial.

La Presència és una història que a més a més de parlar dels fantasmes familiars (sentiments, records, històries, mentides, veritats i mitges veritats que van sortint a la llum), i ser una crítica social, es toquen molts altres temes com la maternitat, la comunicació, la ciència, la medicina tradicional o les alternatives, els fenòmens paranormals i les creences. La Presència parla de fantasmes i esperits que transiten entre la vida i la mort, i de la mitologia catalana, relats de llegendes que parlen d’éssers estranys condemnats a vagar eternament pels camins dels Pirineus, éssers que viuen als boscos i s’amaguen als fons de les coves i els llacs, com els Minairons, el Pericó, els Basajaun o el Tamarro.

Us animo que hi aneu.
Jo m'ho he passat molt bé, he rigut i m'he emportat més d'un ensurt.
És una obra ideal per anar amb amics o la família.
Estic segura que us ho passareu molt bé.

Ya tenemos aquí una nueva obra de teatro con el terror o el misterio como excusa, y en lo que va de temporada ya llevamos como mínimo cuatro… si no me fallan los cálculos. Lo más curioso, además, es que muchas de ellas coinciden al poner como escenario de la historia una masía o una casa rural ubicada cerca de los Pirineos (Turisme rural, Allá lluny hi ha una caseta), con todo lo que comporta de mitología y con una buena colección de criaturas fantásticas: los marracos, los minairons, la balanguera, la pesanta, etc.

También coinciden la mayoría al utilizar la comedia como vehículo para explicar su historia, y en este sentido La presencia no es ninguna excepción. Ahora bien, se trata de comedias diferentes… y quizás la que ahora nos ocupa es la que curiosamente fluctúa más hacia otros géneros en su parte final. Y si digo que me parece curioso es porque sus autores acostumbran a moverse sobre todo en la comedia pura (Ovelles, La pell fina) o incluso en el humor negro (Instruccions per enterrar un pare). Lo que está claro es que no es la primera vez que utilizan la muerte o el hecho de una defunción como motor para poner en marcha toda la trama. En esta ocasión la obra empieza con un padre moribundo, y todo lo que venga estará ligado precisamente con este hecho y con este personaje ausente… pero en el fondo muy presente.

Algún fenómeno climatológico (ya sea una tormenta o una nevada copiosa), los ruiditos propios de una casa antigua, los apagones, los golpes inesperados… Todo forma parte de un género que se pone como meta asustar al personal y llevarlo a un ambiente muy concreto y particular. Todo esto, junto con hechos inexplicables y alguna criatura fantástica, será suficiente para conseguir el clima adecuado. Pero si prescindiéramos de todo esto nos encontraríamos con un pequeño drama familiar, con sus secretos, sus vergüenzas, sus confesiones y alguna que otro rencor. No faltan tampoco los monólogos reveladores del final ni las relaciones personales. De hecho, La presencia estaría más próxima a la revelación y a la esperanza… con un final optimista (y muy bonito) que evidentemente no podemos explicar. Buena factura, buen reparto… y sobre todo una excelente Anna Sahun que, como siempre, encuentra su momento para tocarnos el corazón.