Inicialment podria ser una crida el nom de Roger Coma, tant per la seva popularitat en televisió i en ràdio, però no oblidem que també l’hem vist al teatre amb Escape Room, Laponia, L’electe, Conqueridors, en comèdia i Bodas de sangre, La vida es sueño, El mercader de Venècia. Una gran trajectoria per omplir el teatre.
L’espectacle ens porta en primera persona en un viatge que comença quan rep l’encàrrec de fer el discurs d’un funeral i acompanya el seu procés fins al dia de l’actuació. Com no podia ser d’una altra manera, no ha deixat cap butaca buida, i els motius d’aquesta plena assistència es poden descobrir durant la funció.
En acabar la funció, el Roger Coma va compartir amb el públic l’origen d’aquest projecte tan personal. Com a gran amant de la lectura i dels guions, feia temps que sentia la necessitat d’abordar un autoencàrrec particular: explorar la metàfora de la mort. Tot i ser un tema tradicionalment tabú i carregat de solemnitat, ell volia despullar-lo d’artificis.
La peça va néixer d’una idea inicial que buscava la hibridació. Més enllà del Stand-up que coneixem, tot i l’humor, no es tracta d’una successió d’acudits, sinó d’una narrativa amb una estructura pròpia. Una «història prima», amb una trama lleugera i mal·leable que permet anar afegint capes a mesura que avança. I aquestes petites capes li serveixen posteriorment per tenir un petit guió de com ha de fluir el text.
L’obra m’ha atrapat completament. La peça s’articula a través de petits detonants i una llista de situacions que funcionen molt millor que una estructura rígida, donant-li una agilitat constant. El més destacable, per a mi, ha estat la capacitat de transcendir l’acudit fàcil sobre les anècdotes quotidianes per anar un pas més enllà. L’inici, centrat en un plat tan tòpic com la botifarra amb seques, és senzillament fascinant: et descol·loca des del primer segon i et prepara per a qualsevol cosa. Aquest trencament inicial m’ha obert el cap i m’ha mantingut connectat amb tot el que ha vingut després, demostrant que des de la senzillesa es pot arribar a llocs molt potents. Espero que el Roger li hagi agafat el gust a aquest tipus d’obra i ens presenti en breu una nova proposta semblant o totalment trencadora. Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç
