En la mesura de l'impossible

Lo imposible es como La Nada de La Historia interminable de Michael Ende, un sitio que podría ser cualquiera, un lugar sin fantasía y sin ilusión, de horror y destrucción. Unos pocos, los trabajadores de Organizaciones Internacionales intentan con pequeños gestos conservar lo poco que queda de humanidad.

Tiago Rodrigues ha escrito un texto actual y eterno, real o ficcionado da igual, cruel sin piedad, crítico sin concesiones, un texto que estremece por la tranquilidad con la que está descrito, por el contraste entre lo imposible y lo posible, la proximidad y la lejanía, la aceptación de la situación y el rechazo, un texto lleno de contrastes y matices. La Nada se nos acerca y buscamos desesperadamente un Fújur ​​que se nos lleve lejos del horror.

Cristina Genebat ha tenido el gran acierto de tomar esta maravilla de texto, traducirlo y llevarlo a La Perla 29. Su dirección le ha dado un aire internacional sin ninguna localización concreta. Por eso ha elegido a dos actores y dos actrices que hablan catalán, francés, inglés o portugués indistintamente y con fluidez y eso les sitúa en cualquier lugar con destrucción provocada, con grandes sufrimientos y dolores insoportables maravillosamente bien expresado por Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet y Elena Tarrats, de los que la dirección ha sabido sacar provecho de sus mejores cualidades interpretativas de modo que uno puede hacer una reflexión apasionada en inglés (Andrew Tarbet) para evitar la culpa de haber cometido un error cuando no se puede aspirar a la perfección, o bien cantar una canción infantil en portugués mientras acompaña a un grupo de mujeres bajo las bombas (Elena Tarrats), atravesar en medio de un silencio atronador dos partes en conflicto y desear que ese silencio dure para siempre (Joan Amargós) o intentar frenar un caos a golpe de palos en una recogida de material humanitario (Màrcia Cisteró).

Todas las historias que describen están en movimiento constante, no son lineales ni estancadas ni fijas sino que caen en forma de granizo golpeando conciencias. Y lo hacen de forma ágil utilizando vídeos en directo y la música adecuada a cada escena. Como sello de La Perla 29, Mar Orfila pone la música con guitarra y su voz conmovedora.

Texto, dirección, intérpretes y música han construido un conjunto absolutamente integrado en una obra impecable e imprescindible.

4 actors i actrius que dónen la veu a testimoniatges reals de col·laboradors/voluntaris de metges sense fronteres i creu roja. La posada en escena té una composició particular, doncs no és habitual veure un escenari tan llarg, en el que passen coses al fons on no acabes de veure bé el que passa, potser perquè realment no cal veure-ho. És una obra dinàmica la major part del temps, amb moments més lents, però et mantens atent. Ens aproximem a la propia condició humana, a la desesperació, a la supervivència, a l'alerta.

Els intèrprets estàn fantàstics, de 10. És molt fàcil caure en la monotonía però es crea el clima convenient per tirar els textos, sense caure en el to dramàtic i visceral impostat. El to just entre el mostrar l'empatia, sense oblidar de que son mers comunicadors.

Des d'aquí trasllado la meva gran admiració i el meu respecte per tots aquells que han decidit donar la seva vida pels demés. Alguns testimoniatges son realment brutals. Com bé diuen, és impossible traslladar el que s'explica fent una obra de teatre, doncs per començar hauriem de derruir una ciutat sencera només per fer l'escenari.

Dit això, i recalcant la bona feina per part de tots, comentar algunes coses generals sobre l'actualitat teatral en la que aquesta obra també hi participa. No es dóna el punt de vista de les víctimes de la guerra. S'està generalitzant parlar d'aquests temes des del punt de vista del blanc, de l'europeu, del que va però després torna al "possible". No hi ha cap intervenció de fora, o testimoniatge directe de què significa l'ajuda humanitària pels que estan allà. Què és la guerra per ells i perquè actuen com actuen. Què significa per la mare netejar la sang del seu fill recent mort de la samarreta de la voluntaria. Com reaccionen els que porten dies sense ajuda, al veure que arriba l'ajuda humanitària? Els veuen com amics o com enemics? Què passa pels seus caps quan arriba el menjar i comença el caos? Aquestes preguntes les mig responen els voluntaris.

S'està generalitzant (per no dir que s'ha posat de moda) parlar de països que no son el nostre sense fer partíceps directes als ciutadans d'aquells països. Personalment opino que, un diàleg entre els que venen del possible i els que venen de l'impossible, hagués estat més interessant i més humil. La proposta es queda curta, els voluntaris i els locals van de la mà, perquè separar-los? Els receptors de l'ajuda també n'han de ser protagonistes d'un tema així i parlar des del "jo". 

Es podria haver aprofitat la quantitat de refugiats de guerra que tenim a Catalunya (o a altres països com França aprofitant que l'autor Tiago Rodrigues és el director del Festival d'Avinyó) per donar-lis veu sobre la feina de l'ajuda humanitaria.

La paraula i la veu dels ciutadans del possible la tenim diarament a tot arreu. La dels de l'impossible, costa. 

Recomano l'obra perque realment fan molt bona feina i els actors i actrius s'ho mereixen. Hi ha moments d'humor, aportacions interessants, escenes molt maques, una música preciosa. M'ha agradat molt l'aportació dels idiomes. Simplement, i, opinió personal, hagués estat encara millor si fos una obra feta i dirigida per a tothom qui hi està implicat.