Recomendaciones

I a més ben fet, colpidor, que remou consciències. La història de la quasi centenària a qui no va doblegar ni el feixisme espanyol ni el nazisme alemany. Josep Maria Miró n’ha fet la dramatúrgia i Rafel Duran ha dirigit Arànega cap a la grandesa. Paper difícil i m’imagino que esgotador psíquicament. Espero que pugui dormir a les nits, cosa que no va poder fer la Neus fins quasi vella, ja que cridava i plorava mentre dormia, i el seu home i fills ho aguantaven estoicament sense que ella ho sabés. S’ha de veure per mantenir vius aquests records per tal que no torni a passar, i s’ha de veure perquè és un molt bon espectacle teatral.

L’exitosa producció dirigida per Julio Manrique que es va veure l’any passat al Teatre Romea dins del Festival Grec ha tornat a la cartellera fent les delícies dels que la van gaudir en el seu moment i dels que se la van perdre duent-se les mans al cap, com un servidor. Es tracta d’una obra amb una posada en escena brillant, la qual té un ritme picat gràcies al dinamisme aportat des de la direcció i també a l’enginy de Patrick Marber, que utilitza el recurs de simultaniejar escenes de forma satisfactòria. De fet, el ritme i l’execució de la primera part recorda al d’un vodevil, malgrat estar molt lluny conceptualment d’aquest gènere, però sí que les entrades i sortides […]

Això és el que fan al TNC, però una bogeria molt divertida, una comèdia, no, millor dir-ne farsa, d’aquelles d’embolica que fa fort, pura disbauxa que m’ha divertit mentre interiorment em deia «quins collons que tenen». A aquesta família (?) els acaben de desnonar i tenen totes les pertinences al carrer (Franklin, naturalment) i allà passa de tot. la dona és un transvestit, el seu marit un taxista, la cunyada una activista, hi ha el director del Banc Central, una neboda de Margaret Tatcher que porta una urna… Però què conys és això? He avisat d’entrada: una bogeria. Jo de vosaltres hi aniria, però després no em demaneu comptes.

La paraula és el mar (o millor dit l’aeroport) per on navega aquesta obra. L’autor ha edificat una estructura dialogada amb múltiples capes que l’espectador va descobrint a mesura que la peça avança. Els dos actors esgrimeixen les rèpliques amb habilitat i les defenses i els atacs viatgen a gran velocitat i precisió. Els actors i la direcció d’aquests és un dels punts forts de l’obra. Les pauses ben col·locades, la relació proxèmica i l’ús dels pocs elements que hi ha a l’espai afegeixen un munt de matisos que enriqueixen un text que es nota ben treballat El tema de l’obra és molt actual i les reflexions són interessants però sovint es perd en la semàntica i no acaba d’arribar […]

¿El mal se puede heredar genéticamente? ¿Tenemos que purgar por las equivocaciones de nuestros antepasados? Daniela Feixas se hace estas preguntas e intenta dar algunas respuestas con su nueva obra como autora, La tortuga de Califòrnia. Una obra que se presenta como un drama con pequeños toques de thriller y que, a partir de un clima denso y cargado, consigue crear interés durante sus 60 minutos de duración. Aún así, algunos diálogos suenan demasiado artificiales y la historia del abuelo cuesta un poco de creer, sobre todo si nos situamos en «algún lugar de Cataluña, en los ochenta». Los actores Josep Julien, Anna Güell, Clara de Ramón y la propia Daniela Feixas defienden la propuesta con profesionalidad y algunos momentos […]

Sol Picó ha aconseguit penjar el cartell d’entrades exhaurides del seu nou espectacle en les tres funcions que ha realitzat al Grec. En aquest sentit, es pot dir que la ballarina nascuda a Alcoi té poder de convocatòria entre el públic barceloní i, sens dubte, aixeca expectació cada cop que presenta les seves propostes. En aquesta ocasió, la també directora de l’espectacle posa l’atenció sobre les dones i les vivències que aquestes tenen en el si de les diferents cultures d’arreu del món, les quals estan tan allunyades entre si en els seus enfocaments com properes en essència. La posada en escena de l’espectacle va més enllà de la coreografia i té un dels seus pilars en la mateixa escenografia. […]

És la primera vegada que veig un espectacle de Sol Picó i la veritat és que he sortit molt contenta. Quatre dones, quatre cultures diferents, quatre estils de ball. Sol Picó, Julie Dossavi d’arrels africanes, Minako Seki, nascuda al Japó i Shantala Shivalingappa d’origen indi. Quatre dones de diferents cultures amb un mateixa cosa en comú, la desigualtat de gènera. L’espectacle “WW We Women” és una crítica, una reflexió i la necessitat de combatre la desigualtat de la dona dins de l’estructura social actual. Una mirada a la dona des del punt més masclista, que per desgracia encara existeix i que la podem trobar en totes les cultures. Hem vist una dona que no li cal cap estudi mentre sàpiga […]

La història de la humanitat ha estat marcada per la corrupció i l’abús de poder, no calent dir que la nostra època no és una excepció. No obstant, en l’actualitat, els efectes de la comunicació global, ja sigui a través dels mitjans o de l’ús massiu de les xarxes socials, han fet que arribin a la població els diferents missatges del mal ús de la gestió pública, els quals abans podien passar més desapercebuts. Tot i això, la sobrecàrrega d’informació en la que ens veiem immersos fa que aquesta mateixa sigui un bon vehicle a on amagar allò que pugui interesar als poders fàctics i públics o, fins i tot, que s’arribi a manipular a la població. En aquest sentit, […]

Perquè la protagonista de l’obra, una dona a la cinquantena, ex militant de moltes coses al llegir a la premsa l’alliberament del Yu, després de 17 anys de captiveri per tirar pintura vermella a un retrat de Mao Zedong, s’obsessiona fins al punt de descuidar la feina de traducció, les classes de francès, les tasques domèstiques… Excel·lent posada en escena, il·luminació, direcció i actuacions dels tres intèrprets que amb motiu de la obsessió de la protagonista, deixen que aflorin problemes personals que sense aquest catalitzador mai haurien sortit d’allà on estaven amagats. Val la pena; no us la perdeu. http://bit.ly/1HewjjV

Hi ha nits que ho canvien tot. La vida tranquil·la d’una família diferent. La vida tranquil·la d’un poble diferent. De sobte apareixen dos bàndols i tothom té clar en quin està i què ha de fer per salvar-se. Tothom menys Helver. Per a ell tot és com un joc. (recorda, en certa manera, a la vita è bella). El personatge femení, ple de contradiccions i conscient de tot el que està succeint intentarà evitar que el terror es filtri dins de casa. Helverova nóc ens fa reviure els episodis més foscos de la història des d’una òptica diferent. Un filtre que els exposa de manera encara més crua. Els dos actors fan un treball excel·lent i , juntament amb el […]

“Pals” és un espectacle de circ contemporani de la companyia “Cíclicus”, creat i dirigit per Leandro Mendoza, un artista amb una gran trajectòria en el món del circ. Es tracta d’un homenatge que fa una companyia de circ ambulant per acomiadar-se d’un dels seus integrants que ha mort. Els companys han de buscar un lloc idoni on depositar les seves cendres per poder tornar-se a integrar dins de la natura. Una espècie de metàfora on homenatjar a la mort és homenatjar a la vida. L’escenografia es crea a partir de desmuntar un carro ; pals i rodes que es desmunten i munten formant diferents estructures i formes que esdevindran els diferents espais escènics i al mateix temps servirà per que […]

Així, ras i curt, perquè és una comèdia que toca un tema d’actualitat, l’excés de connexió a les xarxes amb el que suposa de desconnexió en relacions humanes, però amb un toc de comèdia molt equilibrat, mesurat i amb cada cosa al seu lloc. Roc Esquius ha fet puntes de coixí amb el text i ha imposat autoritat en la direcció que ha portat als quatre actors a l’excel·lència. No és comèdia de riallades sorolloses, més aviat és de somriures continuats. No us la perdeu; aquests dies que al Grec s’han vist coses molt gruixudes, us anirà alliberar tensió, paraula de kabrota. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

El teatre dins del teatre ha donat molt de joc en els escenaris i en les diferents arts i és molt estrany la temporada que no tenim cap obra al respecte. Aquest cop li ha tocat el torn a les T de teatre, les quals s’han aliat amb Ciro Zorzoli per representar una peça que respira aires d’experimentalitat. En aquest sentit, podem dir que no es tracta d’un espectacle convencional, però aquest sí que respira l’essència de la companyia, recordant a l’atmosfera que transmetien les seves primeres obres en les que representaven esquetxos, tot i que aquest no seria el cas. Així, ens trobem sobre l’escenari a una companyia d’actors que presenten al públic una sessió de pràctiques actorals per […]

Perquè la idea és bona, però penso que no està ben arrodonida. Ciro Zorzoli ens presenta una obra de teatre dins el teatre en que una companyia fa periòdicament sessions de pràctica actoral: moviment de mans, expressions facials, en fi, tota mena de situacions controlada pels propis companys. Això als primers quinze minuts funciona, però a partir d’aquí, consumit el primer plat vas veient que no hi ha segon i que de postres ens han servit la representació d’una mena de culebrot sudamericà, per això dic que em sembla que hi hauran de passar el ribot. Noranta minuts de més del mateix han sigut massa. Penso que arreglada podria ser divertida. També penso que T de Teatre s’hauria de desprendre […]

Perquè l’obra és una denúncia a la intolerància, al totalitarisme, als que són amos de «la veritat», als que tracen ratlles per separar els que són bons dels que son dolents, als que… Al escenari una dona de mitjana edat i un xicot d’uns vint anys, discapacitat mental. Quina relació tenen? Perquè viuen junts? Perquè el noi va vestit amb la camisa parda de les SA dels anys 30? Una pila de preguntes que s’aniran desvetllant de mica en mica; molt de mica en mica. Grans actuacions, boníssima direcció i el públic amb un nus a la gola i un sol pensament: fills de puta, dills de puta… Hem sortit contents, però fets caldo.