A partir de l’obertura de portes, i en el temps que es tarda a rebre un missatge i mirar-lo, tot canvia.
Tinc un bosc al cervell, és una proposta teatral d’autoria contemporània de la dramaturga alacantina Guadalupe Sáez
Amb direcció d’Alícia Gorina i un elenc fora de sèrie, encapçalat per l’actriu Rosa Boladeras, acompanyada de tres nens i adolescents increïbles, que són part molt important de la funció.
Una funció que difícilment et deixa indiferent, ja que el talent d’aquests tres artistes és brutal! Greta Jorge (9 anys), Dana Sina (12 anys) i Bruno Bistuer (15 anys) ha estat el repartiment de la funció que vaig assistir.
Una experiència singular on l’Alicia Gorina ha fet que tota l’acció, tret d’una escena, transcorri dins d’un gran cub de vidre.
Com es tracta d’un espai tancat, i per tal que el públic puguem escoltar i seguir les converses dels protagonistes, només entrar a la sala se’ns proporciona uns auriculars. A banda d’escoltar les converses, aquesta manera de fer, aconseguint que l’experiència sigui molt més íntima i personal.
El cub de vidre representa el Centre de Documentació de Persones Desaparegudes. Allà hi treballa una dona (Rosa Boladeras); ella és documentalista, pren notes, dades, actualitza fitxers.
La Rosa Boladeras també interpreta la segona protagonista principal d’aquesta història, el de la mare del nen desaparegut.
De fet, ella i els altres tres joves actors interpreten la resta dels divuit personatges que hi surten a l’obra (la mare, el pare, el fill, la iaia, altres mares, la policia, els testimonis…).
Unes interpretacions memorables. La d’una actriu molt completa, versàtil. Una actriu que l’hem vist fent comèdia i que ahir ens va sorprendre, emocionar i remoure. Es va ficar dins del paper amb tanta entrega que semblava que fos ella mateixa qui havia patit un fet real. I unes joves promeses, amb un gran futur artístic.
Tinc un bosc al cervell, és una peça que juga amb el temps, que va endavant i endarrere.
És un text que parla de la vida i del dolor, una història en forma de thriller, amb escenes molt dures i històries emocionalment molt doloroses.
Una peça molt humana que toca moltes temàtiques al voltant de les desaparicions de nens, com el patiment davant la possibilitat, la pèrdua d’un fill, la desesperació davant la desaparició, l’angoixa i la por del que li pot haver passat, la por de ser jutjada i la mateixa sensació de culpa, la responsabilitat i el fet de sentir-se irresponsable, la justificació davant dels altres i d’una mateixa, el dolor interior, el desgast mental i físic, la soledat, el patiment, la capacitat d’oblidar i la por d’oblidar, la possibilitat i impossibilitat de poder parlar d’un tema tan dolorós, la dificultat de compartir i la por de no ser compresa, el desgast emocional, de no poder deixar de pensar què ha passat amb aquell nen, de l’existència del mal, del dolor, però també de la recerca i de l’esperança.
Tinc un bosc al cervell, és una història que no parla sols del nen del castell inflable, sinó que ens recorda la quantitat de nens que desapareixen cada dia.
Jo us podria parlar en primera persona de quan va desaparèixer el meu fill a Euro Disney, quan tenia tres anys. Va ser qüestió de segons. No us podeu imaginar la desesperació, dolor, angoixa.
La cua per anar a veure el Mickey Mouse era interminable, feia dos dies que intentàvem anar a fer-nos una foto amb ell. Vam decidir que jo anava a fer-li la foto. El meu marit m’esperava amb els nens asseguts a pocs metres de la cua. Vaig fer la foto i quan em vaig girar, el nen no hi era. El temps de donar aigua a la nena, ell va marxar.
Vaig buscar-lo pels voltants. Vaig preguntar a tothom. Ell no portava una samarreta verda. Heu vist un nen vestit de blanc amb una gorra blanca?
Em vaig marejar i vaig seure a terra plorant i dient -no el veuré mai més, algú se l’ha emportat.
No recordo quant de temps va passar. Va ser interminable. Va ser horrible.
Afortunadament el vam poder recuperar.
Havia marxat rere una rua.
Per sort el parc era ple d’agents de seguretat vestits de paisà controlant tots els nens que van sols o que ploren. El van portar a un lloc anomenat el racó dels nens perduts.
Les seves paraules van ser -mama perquè plores?
Tinc un bosc al cervell, és una proposta molt potent en tots sentits, temàtica, text, posada en escena, direcció i interpretació.
Una obra que toca un tema del qual se’n parla poc.
Existeixen cossos amb tant de dolor dins que l’únic que els queda és el silenci.