El sonall

La història del sonall trobat en una fossa comú i la història de la dona que van trobar, ha donat peu a tota una investigació sobre la seva identitat i el seu passat. Es centren en aquesta història sense deixar de costat la finalitat de l'obra, la de fer un homenatge a la memòria històrica, a les víctimes del franquisme desaparegudes (i també les identificades) en fosses comunes. És un homentatge que a dia d'avui segueix sent latent i necessari.

És un joc immersiu. El públic, el músic i els actors comparteixen espai. I la obra es desenvolupa entre el públic, a "pista" o bé en plataformes que es van movent. Hi ha un control increïble d'espai i connexió amb el públic. Això últim és realment impecable, doncs tenen una consciència molt real de on estan i amb qui estan. Hi ha imatges precioses, entre la Catalina Muñoz ficada en una cabina (a moments pensava en Antígona entre les parets); les mans dels morts entre el fum, movent-se per sortir... la direcció de tot això està feta amb molt bon gust.

Respecte el text, diferents moments en el temps, del present, passant pel passat, tornant al present... et van presentant a la Catalina Muñoz i a la seva familia. Tot barrejat amb balls i música i cant en directe, que li dónen el punt melancolic i nostàlgic, que t'acosten a l'emoció, sense voler donar-li el drama per plorar, sino que està ben equilibrat en aquest sentit.

L'únic inconvenient i que tampoc sé quina seria la solució tenint en compte el format, és estar de peu. És una obra curta, però es fa llarga a causa de la incomoditat, que, arribat un moment necessites seure (ets lliure de fer-ho al terra o en unes cadires, que n'hi ha unes poques). Si el teatre no fos precari i tinguessim pressupost per tot posaria unes cadires amb rodes per tothom !!! (és broma, o no...). Però entenc que per que funcioni la proposta no hi ha altra opció. També alguns problemes de volum i de so (doncs vas amb cascs durant tota l'obra) i, suposo que a causa dels focus, fa massa calor. Tot plegat crea una mica d'angoixa, que podria assimilar-se a la necessitat d'aire fresc quan ets sota terra.

Dit això, recomanable per ser una proposta diferent que toca un tema del que, malauradament, segueix sent imprescindible parlar-ne(que la situació internacional no ens tregui el focus dels perills que s'acosten al nostre pais).

 

El Sonall és una proposta dirigida a activar la memòria —en aquest cas vinculada a la Guerra Civil espanyola— des d’un dispositiu immersiu, físic, gairebé ritual. La voluntat és clara: apropar el passat al cos de l’espectador, fer-lo partícip d’un espai compartit on història i presència es toquen.

L’espectacle es desenvolupa en un espai no teatral, amb el públic disposat al voltant de l’acció. Es parla d’immersió, però el que realment es proposa és una proximitat extrema: estar dempeus, molt a prop dels intèrprets, compartint el mateix espai. Aquesta decisió, que en teoria hauria d’intensificar l’experiència, té també una conseqüència lògica gens menor: el cansament. No és estrany veure espectadors joves que, al cap d’una estona, acaben asseguts o directament estirats a terra, més pendents de resistir físicament la funció que no pas d’habitar-la emocionalment.

Visualment, la proposta és atractiva i coherent amb la trajectòria de la companyia. La singularitat formal és interessant i tímidament transgressora en quant es parla d’un moment molt analògic a través d’una estètica gairebé futurista. Una posada en escena que remet clarament a treballs anteriors, com aquell univers plàstic que vam poder veure a El dia que va morir l’últim panda del Grec 2023. Hi ha una continuïtat estètica que, en alguns moments, celebra la reutilització: textures, materials, composicions que venen directament d’aquell muntatge. És un llenguatge reconeixible, eficaç en la creació d’imatges potents.

L’espectacle té moments de gran emoció. La cançó polifònica que dona títol a la peça n’és el millor exemple: un instant on forma i contingut s’alineen i on la proposta aconsegueix, per fi, commoure l’espectador.

Però, més enllà d’aquests moments puntuals, una pregunta travessa tota la funció: és aquest el relat que necessitem ara? Amb el centenari de l’esclat de la Guerra Civil a l’horitzó, hom s’espanta en pensar que ens dirigim cap a una nova onada de produccions centrades en la memòria històrica. I, sense posar en dubte la importància d’aquest episodi, cal preguntar-se per la seva urgència actual.

Vivim en un context de crisi múltiple —econòmica, política, climàtica— que interpel·la directament el present. Després d’anys de revisió artística de la memòria del país, de posar veu a les fosses comunes i als silencis heretats, potser caldria preguntar-se si no estem insistint en un relat que, tot i ser fonamental, corre el risc de desconnectar-nos de les urgències immediates.

La paradoxa es fa especialment evident en el context de les funcions escolars. En una de les sessions matinals, el públic estava format majoritàriament per alumnes d’origen immigrant o fills d’immigrants. La seva recepció —més aviat distant, quan no directament desinteressada— obre un interrogant: a qui estem parlant? I, sobretot, què els estem demanant que sentin?

Per a molts d’aquests joves, la memòria històrica espanyola no és una herència emocional directa. Potser arrosseguen altres memòries, altres conflictes, altres ferides. I davant d’això, la proposta del TNC/Projecte Ingenu sembla exigir-los una empatia que no té per què existir. La qüestió no és si aquesta memòria és important sinó si aquest és el canal, el moment i el públic.

El Sonall és, en definitiva, una proposta formalment interessant, amb una clara ambició estètica i moments d’autèntica bellesa. Però també és un espectacle que planteja més dubtes que certeses: sobre el dispositiu immersiu, sobre la reiteració d’un llenguatge visual, i sobretot sobre la necessitat de seguir mirant enrere quan el present reclama, amb urgència, tota la nostra atenció.

Potser el risc no és oblidar el passat, sinó convertir-lo en un refugi confortable des d’on evitar mirar de cara les tragèdies que, avui, construeixen la memòria de demà.

Puntuació: 3 de 5