Parlar de Nao Albet i Marcel Borràs és parlar dels enfants terribles que van sacsejar l’escena catalana quan encara no tenien edat per votar. La seva trajectòria és un cas d’estudi: una precocitat insultant maridada amb un talent que fa temps que va saltar les fronteres del nostre país per conquerir places europees. Molt abans de fer els 40, ja han demostrat que saben dominar el llenguatge de la irreverència, el metateatre i la ironia com pocs. Però, com algú va dir, «un gran poder comporta una gran responsabilitat», i l’ambició, quan no té fre, pot acabar devorant, fins i tot, el talent innat.
Aquesta vegada, al Lliure, ens trobem davant dels Estunmen, una proposta que neix amb una premissa fascinant: homenatjar els dobles d’acció, aquells herois anònims que s’emporten els cops mentre les estrelles es queden la glòria. En paral·lel, l’obra pretén ser una reflexió sobre la masculinitat al segle XXI —en aquest món fluït i feminista en procés de repensar-se— i, per si no n’hi hagués prou, un experiment per democratitzar l’òpera entre tots els públics (especialment, entre les generacions més joves).
El problema és que quan vols ser-ho tot, corres el perill d’acabar no sent res. Les lloables i ambicioses intencions del tàndem no acaben de precipitar en un espectacle sòlid. Totes aquestes capes (l’acció, la reflexió de gènere, la música simfònica) suren sobre l’escenari sense arribar a emulsionar mai. El resultat és un plat difícil de digerir.
Sobre l’escenari veiem 20 persones; al fossar, 20 músics més. Una producció de dimensions faraòniques que recorda la política de fitxatges de Florentino Pérez: tots els «galàctics», tots els recursos, totes les expectatives… però no hi ha equip. Sembla que la barra lliure pressupostària els ha generat una mena de borratxera d’idees. I, com sol passar amb les grans festes, un cop passat l’efluvi etílic i l’eufòria del moment, la ressaca ens deixa davant d’una estructura que no s’aguanta dempeus.
L’espectacle m’ha semblat, sent sincer, un bluf. Es fa llarg, pesat i, en molts passatges, resulta incomprensible. L’artifici dels efectes especials i les acrobàcies, que hauria de ser el motor, acaba sent un soroll de fons que no tapa la feblesa d’una dramatúrgia desaforada.
Davant d’aquest desplegament, un no pot evitar mirar enrere i enyorar la genialitat nua de De Nao Albet i Marcel Borràs. Allà, amb prou feines, amb un espai buit i el seu virtuosisme com a actors, ens van regalar una lliçó de teatre, ironia i veritat. No necessitaven 40 persones ni pressupostos de transatlàntic per fer-nos explotar el cap.
Esperem que aquests Estunmen siguin només una relliscada en una carrera brillant, un exercici d’excés necessari per tornar, aviat, a l’essència d’aquella irreverència que realment feia pensar. A vegades, menys és més, i en el teatre, cap efecte especial pot amagar un guió que no arriba a bategar mai.