A la Versus Glòries, ha aterrat aquests dies una d’aquelles petites joies que ens recorden per quina raó seguim insistint en anar al teatre (malgrat tot), que no és altra que la necessitat humana d’escoltar una bona història. El lladre de llibretes no és només una obra; és un mirall sibil·lí sobre la identitat i la capacitat dels humans de superar-nos, transcendir, i arribar a destins que potser mai hauríem somiat.
L’obra neix de la ploma de Christian Poli, un dramaturg italià que ha sabut captar, des d’una sensibilitat especial, la pulsió de la quotidianitat. A Itàlia, el text va gaudir d’un recorregut envejable, connectant amb un públic que buscava veritat enmig de la saturació d’artificis que pateix la dramatúrgia contemporània de bona part del sud d’Europa. El lladre de llibretes reivindica el teatre «tradicional» en la seva accepció més noble. No parlem de teatre antic, sinó de teatre essencial, honest, humil: aquell que utilitza la paraula i la condició humana com a eix fonamental des d’on llançar preguntes universals i atemporals.
L’obra interpel·la sobre l’empatia, l’ètica de la mirada i la solitud. Les condicions de sortida i tot el que es pot aconseguir des d’un lloc desavantatjat, si hom decideix explorar tot el seu potencial (sempre, infinit). És una proposta que ens fa sortir de la sala amb el cap ple de preguntes sobre la nostra pròpia vida i els valors que regeixen el nostre dia a dia.
Però tot aquest entramat conceptual no s’aguantaria sense un pilar central d’una solidesa absoluta. El que fa Albert Triola dalt de l’escenari és una exhibició de facultats. No només interpreta el protagonista; encarna una galeria de personatges amb una entrega entranyable. Hi ha una honestedat brutal en cada gest, una nuesa emocional que connecta directament amb la platea des del minut u. Passa d’un registre a un altre sense canvis de vestuari ni impostacions exagerades; utilitzant només la veu, el cos i una mirada que es transforma a cada escena. Un treball que podria ser, per dret propi, el reconeixement definitiu a un actor que fa anys que pica pedra als escenaris de Barcelona. Triola ha demostrat una vegada i una altra que és un dels grans intèrprets de la seva generació, i aquí signa un colofó d’or a una carrera que potser ja mereix alguns premis, a banda dels aplaudiments que està rebent aquests dies a l’escenari de Glòries.
Una lliçó de teatre humà. Una d’aquelles propostes que ens demostren que, per fer-nos reflexionar sobre l’infinit, només cal un bon text i una parella actor/director que vulguin despullar-se per transmetre la veritat. Tota la resta, el temps ho posarà al seu lloc.