Recomendaciones

Impressionant, espectacular, brutal, imprescindible! VACA 35 és una agrupació teatral independent que busca el diàleg directa amb l’espectador, creant espectacles escènics únics i d’una gran creativitat. És una alternativa teatral, que trenca amb tots els estereotips establerts dins de l’oferta actual del teatre, que ens proposa una forma de pensament i de reflexió profunda. Lo único que necesita una gran actriz, es una gran obra y las ganas de triunfar és un espectacle realment impactant on es barreja l’amor i l’odi, els somnis i les misèries, la tendresa i la ràbia. El públic entrem dins un espai reduït on viuen i conviuen dues dones. El lloc no és gens acollidor, tot al contrari, la misèria en la que viuen aquestes […]

El grup de teatre Vaca 35 ens presenta una proposta plena de risc, transgressió i encert, la qual ens ofereix un altre punt de vista cultural al voltant de la mort. No obstant, són diversos els temes que es tracten dins d’una posada en escena que és capaç de construir diferents atmosferes, les quals submergeixen a l’espectador dins d’un teatre sensorial. Així, a través de la música, el cant, els sorolls i els diferents sons s’aconsegueix crear una atmosfera capaç de transmetre sensacions i de portar a l’espectador per un viatge emocional, el qual és completat per la part visual, olfactiva i, a posteriori, del gust. En aquest sentit, el menjar no només es veu com un element cultural, sinó […]

Per l’obra i la manera d’enfocar-la. Pinter centre la peça en la recerca de la veritat, quasi res, i ens embolica en la hipotètica relació extra conjugal de dos dels personatges, però en realitat l’autor ens la fot i els espectadors acabarem reescribint el final nosaltres o anant a casa sense tancar-lo. Bon plantejament d’una obra complicada amb una posada en escena senzilla però eficaç, sense complicacions, a la italiana, amb dos ambients i «el carrer» al mig. Penso que ha funcionat bé, amb una bona direcció que ha fet que el que deien els actors ens ho hàgim cregut, tot i saber que ens estaven enganyant. http://bit.ly/1S53qeE

Sin ningún tipo de duda, este es el espectáculo del momento. Casi desde el primer día, el teatro se está llenando función a función, y no es nada fácil ver llenas las más de 800 localidades de la Sala Gran del TNC. Lo cierto es que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabido crear un espectáculo que divierte, te hace feliz durante un par de horas y te engancha con las canciones de un compositor tan saqueado, pero siempre tan efectivo, como es Cole Porter. Toda la parte escenográfica y de vestuario, así como la maquinaria del teatro, funcionan a las mil maravillas… Y cuando parece que ya no se puede pedir nada más, resulta que se ponen a recitar […]

Algunas veces, las virtudes de un montaje teatral no tienen que ver con la técnica o el talento sino con algo inaprensible que no es reproducible ni controlable. Olivia y Eugenio es una propuesta fallida por varios motivos. En realidad, como punto de partida funciona pero su desarrollo es lineal, agotadoramente reiterativo y demasiado evidente. Sin embargo, la relación que establece la protagonista, Concha Velasco, con el actor que interpreta a su hijo produce una ternura que traspasa la ficción y resulta verdaderamente entrañable. Éste es el único punto destacable de una obra con problemas de tono, que no sabe si es un drama, una comedia, una tragedia o una parodia. Sus intenciones son muy buenas y su mensaje es […]

Tenía miedo que una obra como esta acabara resultando, a día de hoy, una pieza de museo. Al final, sin embargo, he llegado a la conclusión que los dramaturgos clásicos del teatro norteamericano, como por ejemplo Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, nunca me decepcionan. Sus textos, por más años que les caigan encima, son sólidos y están muy bien escritos. En este caso, además, la puesta en escena de Juan José Afonso es rigurosa y elegante. Se ha optado por un minimalismo que le sienta muy bien y se ha potenciado al máximo la parte interpretativa, consiguiendo trabajos muy interesantes. Unos trabajos que van desde el naturalismo de Mario Gas, que demuestra estar en plena forma como actor, hasta […]

No siempre la unión de buenos actores y un texto clásico es una conjunción de valores con efectividad asegurada. Muchas veces, los directores se pasan de transgresores o, al contrario, se muestran tan conservadores que diseñan piezas sin ningún tipo de vida propia. Afortunadamente, esta versión de El largo viaje del día hacia la noche dirigida por Juan José Afonso encuentra un buen equilibrio entre el respeto por el material y un cierto aire de modernidad. El montaje, realista en el vestuario pero más minimalista y simbólico en el diseño escenográfico, es elegante, muy medido y, aún así, emotivo. Sobre todo, en su segundo acto, la propuesta consigue crear una atmósfera inquietante que genera una angustia en el espectador que […]

Així és l’obra de Claire Ducreux: tendra, poètica, sensible… Dansa, mim, clown, circ… una peça en que hi neva molt, però és d’una calidesa que reconforta. Sense paraules, l’artista ens explica un munt de coses, especialment sensacions i ens les transmet tan bé que ens emociona i fa que se’ns entelin els ulls. Encoixinada per una música molt adequada i una molt bona il·luminació, ens transporta a un món que si no existeix voldríem que existís. No dic res més perquè les meves paraules només aconseguirien espatllar el que ella ha dit sense pronunciar-ne ni una. En silenci, em trec el barret. http://bit.ly/1GwZvpC

La col·lecció se inscribe en la primera etapa de la obra de Pinter, por lo cual parece que todavía se estaban ensayando algunos de los elementos más característicos de su estilo: los diálogos inconclusos, los silencios, el juego entre verdad y mentira… En obras posteriores, como La traició o Vells temps, aparecería de nuevo el tema de la infidelidad pero siempre como un elemento que hace disparar otros. En la obra que nos ocupa, en cambio, no se acaban de ver los daños colaterales del supuesto engaño, y supongo que la dirección de Albert Prat no ha acabado de extraer todo el jugo a una pieza tan etérea y escurridiza como esta. La interpretación es otro de los escollos, puesto […]

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit. Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i […]

No m’ha agradat, m’he avorrit. Se m’ha fet llarga i pesada. És la primera vegada que no aplaudeixo un espectacle. El text no m’ha agradat gens, l’he trobat repetitiu i poc afortunat en molts moments. Com es pot dir que una anorèxica no és una persona normal. Herbert Morote aprofita aquest personatge per fer una crítica social del mon en el que vivim o ens vol donar una lliçó de moralitat ?. La interpretació de la Concha Velasco l’he trobat fluixa, forçada i poc creïble. Penso que, per en Rodrigo Raimondi ha estat una experiència molt emotiva i gratificant; amb això voldria quedar-me, no m’agradaria pensar que se l’ha pogut utilitzat com a reclam d’aquest espectacle.

L’Anna Moliner i en Joan Negrié són la parella protagonista d’aquesta comèdia que Joan Yago, un jove dramaturg, guardonat amb el premi Quim Masó, que ha escrit expressament per a ells. Estem davant d’una obra divertida i dramàtica al mateix temps, que tracta sobre el món de la parella, l’amor i les esperances perdudes quan deixem de ser joves. És d’aquelles obres que et fan riure i a l’hora reflexionar sobre els somnis del passat, quan la joventut comença a desaparèixer i comencem a replantejar-nos el que ha estat la nostra vida, els obstacles hem hagut de superar i si realment ha valgut la pena. Aquesta és la història d’en Santi i la Rosó ,una parella tan sentimental com professional. […]

Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil «madrileny» no m’entra i penso que s’han comés molts errors, entre ells el de l’adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m’ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer. Com deia El Gallo, hay gente pa tó. http://bit.ly/1LqBrUq

Vilafranca, un dinar de festa major és un drama, en torn a la família, amb tocs d’humor. Una obra escrita i dirigida pel vilafranquí, Jordi Casanovas. Es tracta de la tercera i última part de la trilogia que ha escrit sobre la identitat catalana. La primera va ser Una Història Catalana (2009) i la segona Pàtria (2012). En aquesta ocasió l’obra ha estat produïda per l’associació Els Teatres Amics, formada pel l’Atlàntida de Vic, l’Àtrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre-Auditori Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, aconseguint amb això, poder fer un muntatge de gran format. Nosaltres l’hem anat a veure al Teatre Kursaal de Manresa. Tot comença el 30 d’agost de 1980, diada de […]

Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido va ser el primer espectacle que vaig veure d’aquesta compañía, va ser durant la Fira de Tàrrega i la veritat és que va ser una gran descoberta. VACA 35 TEATRO és un grup de teatre independent, que li agrada dialogar i interactuar amb el públic, que busca el risc, que investiga, que arrisca amb la intenció de defensar una veu pròpia i de revalorar lo que el teatre representa, trencant estereotips establerts i oferir-nos una alternativa teatral que ens portarà a la reflexió. Un tipus de teatre molt arriscat que pot agradar molt o gens. A mi em va agradar moltíssim! Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido es desenvolupa entre fogons, un dinar per […]