Coral Romput

Vicent Andrés Estellés es el poeta de las palabras sencillas, de los temas cotidianos y populares. El poeta que revolucionó la literatura valenciana a base de explicar aquello que pasaba a su alrededor, y también en su casa, con palabras inteligibles y claras. Su obra Coral Romput ya inspiró un álbum a Ovidi Montllor y una exitosa adaptación escénica que dirigió Joan Ollé en el 2008 en el Lliure, con un reparto de aquellos que se hacen recordar. Ahora vuelve a los escenarios, pero en una versión totalmente contrapuesta. Una versión minimalista, austera y casi desnuda de artificios. Bien es verdad que resulta fácil para acercarse a la palabra, para coger el sentido más primigenio de un libro que no deja de ser un canto fúnebre a la hija perdida… Ahora bien, ¿se entiende más cuanto más cosas se le sacan al espectáculo? ¿Dónde está la frontera entre el teatro y el recital poético?

Marc Chornet opta por un espectáculo íntimo, sencillo, donde la palabra casi desnuda tiene que llenar de significado todo el mundo particular del poeta. Creo que la opción es buena, incluso delicada y estilísticamente acertada a ratos, pero también demasiado solemne. El trabajo de la actriz Marina Alegre resulta emotivo y gigantesco, y prácticamente no se le puede reprochar nada… Pero ya puestos a tomar la forma teatral, creo que los versos de Estellés daban para muchas más ideas y también muchos más contrastes.

Sea como sea, siempre es un buen momento para acercarse a los versos de un poeta popular y muy querido. Y más ahora, cuando se cumple el centenario de su nacimiento y tanto Cataluña como Valencia se llenarán de homenajes y sentidos recordatorios.

Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part.

Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al poeta, despullen d’escenografia l’escenari de la Àtrium que poguessin obstaculitzar l’emissió i la reverberació de la paraula d’Estellés. No és senzill per a una actriu apartar-se i donar espai i també alè al text. La dramatúrgia assumeix l’hiperrealisme i la sensualitat tan pròpia de l’autor i de CR en particular, però també incorpora el dolor profund dels versos.

D’altra banda, Alegre i Chornet aconsegueixen que l’excés que sobrevola CR no esdevingui histrionisme ni sobreactuació, i es fixen en l’essència del poema: la memòria, el lloc de l’escriptura, la vida com a escriptura i l'escriptura com a vida, com a refugi.

Malgrat la humilitat amb què Alegre afronta la representació, CR no és una simple lectura, l’actriu la interpreta, sense escarafalls i amb la màxima perícia a l’hora de dir, amb les pauses justes i amb els èmfasis precisos, amb la claredat que requereix el text, i alhora, amb prou capacitat per a endinsar-se en les tenebres quan cal.

Coral romput, a l’Àtrium, és necessari per a fer conèixer la generació més jove l’obra d’un poeta clau per a la història de la literatura catalana del segle XX, però també per a poder gaudir de teatre que entén que la intimitat esdevé universalitat quan és capaç de captar l’allò més humà.