El Sonall és una proposta dirigida a activar la memòria —en aquest cas vinculada a la Guerra Civil espanyola— des d’un dispositiu immersiu, físic, gairebé ritual. La voluntat és clara: apropar el passat al cos de l’espectador, fer-lo partícip d’un espai compartit on història i presència es toquen.
L’espectacle es desenvolupa en un espai no teatral, amb el públic disposat al voltant de l’acció. Es parla d’immersió, però el que realment es proposa és una proximitat extrema: estar dempeus, molt a prop dels intèrprets, compartint el mateix espai. Aquesta decisió, que en teoria hauria d’intensificar l’experiència, té també una conseqüència lògica gens menor: el cansament. No és estrany veure espectadors joves que, al cap d’una estona, acaben asseguts o directament estirats a terra, més pendents de resistir físicament la funció que no pas d’habitar-la emocionalment.
Visualment, la proposta és atractiva i coherent amb la trajectòria de la companyia. La singularitat formal és interessant i tímidament transgressora en quant es parla d’un moment molt analògic a través d’una estètica gairebé futurista. Una posada en escena que remet clarament a treballs anteriors, com aquell univers plàstic que vam poder veure a El dia que va morir l’últim panda del Grec 2023. Hi ha una continuïtat estètica que, en alguns moments, celebra la reutilització: textures, materials, composicions que venen directament d’aquell muntatge. És un llenguatge reconeixible, eficaç en la creació d’imatges potents.
L’espectacle té moments de gran emoció. La cançó polifònica que dona títol a la peça n’és el millor exemple: un instant on forma i contingut s’alineen i on la proposta aconsegueix, per fi, commoure l’espectador.
Però, més enllà d’aquests moments puntuals, una pregunta travessa tota la funció: és aquest el relat que necessitem ara? Amb el centenari de l’esclat de la Guerra Civil a l’horitzó, hom s’espanta en pensar que ens dirigim cap a una nova onada de produccions centrades en la memòria històrica. I, sense posar en dubte la importància d’aquest episodi, cal preguntar-se per la seva urgència actual.
Vivim en un context de crisi múltiple —econòmica, política, climàtica— que interpel·la directament el present. Després d’anys de revisió artística de la memòria del país, de posar veu a les fosses comunes i als silencis heretats, potser caldria preguntar-se si no estem insistint en un relat que, tot i ser fonamental, corre el risc de desconnectar-nos de les urgències immediates.
La paradoxa es fa especialment evident en el context de les funcions escolars. En una de les sessions matinals, el públic estava format majoritàriament per alumnes d’origen immigrant o fills d’immigrants. La seva recepció —més aviat distant, quan no directament desinteressada— obre un interrogant: a qui estem parlant? I, sobretot, què els estem demanant que sentin?
Per a molts d’aquests joves, la memòria històrica espanyola no és una herència emocional directa. Potser arrosseguen altres memòries, altres conflictes, altres ferides. I davant d’això, la proposta del TNC/Projecte Ingenu sembla exigir-los una empatia que no té per què existir. La qüestió no és si aquesta memòria és important sinó si aquest és el canal, el moment i el públic.
El Sonall és, en definitiva, una proposta formalment interessant, amb una clara ambició estètica i moments d’autèntica bellesa. Però també és un espectacle que planteja més dubtes que certeses: sobre el dispositiu immersiu, sobre la reiteració d’un llenguatge visual, i sobretot sobre la necessitat de seguir mirant enrere quan el present reclama, amb urgència, tota la nostra atenció.
Potser el risc no és oblidar el passat, sinó convertir-lo en un refugi confortable des d’on evitar mirar de cara les tragèdies que, avui, construeixen la memòria de demà.
Puntuació: 3 de 5