Recomendaciones

Entre la gran varietat de textos creats pels dramaturgs actuals d’arreu del món, resulta habitual trobar (idiosincràsia de la postmodernitat) petits experiments basats en el treball d’altres autors que, d’alguna manera, han marcat la nostra forma d’entendre el teatre. A mig camí entre l’homenatge i l’obsessió, Afterplay pren com a punt de partida una trobada fortuïta entre dos personatges de dues obres diferents de Txèkhov: Sònia (Oncle Vània) i Andrei (Les tres germanes). Aquesta confluència, que no es dóna en les obres originals, atorga una segona oportunitat a la vida d’aquests dos perdedors amb una barreja molt peculiar d’humor i tristesa. Així, la proposta de Brian Friel (conegut per les seves adaptacions teatrals de Txèkhov, Ibsen o Turgenev) genera d’entrada […]

Podríem pensar que La lengua atolondrada tracta d’una família desestrocturada. Uns pares separats, una filla adolescent sense expectatives de futur i la seva parella que no surt de l’habitació… Però aquesta obra va molt més enllà. Obtenim de primera mà l’experiència d’un dels mals més greus de la nostra societat: La dificultat en la comunicació interpersonal. I ho aconsegueix a través d’un text de caràcter fragmentari, on històries del present, passat i futur es barregen, es trepitgen i es contradiuen. Amb una posada en escena senzilla (només unes cadires i una làmpada de sostre) amb comptats canvis de llum i un espai sonor puntual que reforça l’experiència teatral. Els tres actors fan una feina magnífica. Juguen amb les distàncies, amb […]

«La familia irreal» és una sàtira dels divertits personatges del programa d’humor Polònia. Si veieu el programa sabreu que porta anys triomfant per les seves polèmiques i controvertides imitacions al rei i a la seva família. Per tant, com a imitació no hi ha res a discutir… un 10! (sobretot em sembla molt bona la caracterització de la infanta Elena). És una gran opció si voleu passar una tarda de rialles, tot i que t’esperes la majoria de gags: constants bromes al episodi del rei amb la caça d’elefants a Botsuana, el «Por qué no te callas?», la seva història amb Corinna, la pressumpta corrupció d’Urdangarin, el divorci de l’Elena i el Marichalar… No ens enganyem, és la mateixa línia […]

Benard-Marie Koltès és un autor que em desconcerta de veres, de vegades em sembla sublim i tot seguit crec que no val el pes de les magnífiques paraules amb les quals jo mateix l’exalto. Ben segur que en Julio Manrique això m’ho discutiria de valent, perquè en poc temps, i des que és director del Romea, Bernard-Marie Koltès forma part essencial del seu imaginari teatral. Per això no és gens d’estranyar que ara si pugui veure La nit just abans dels boscos, un text estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. M’agrada molt aquest monòleg implacable, però també em desconcerta de forma estranya. Emperò això deu anar a sensibilitats i el que jo vull dir és que cal viure aquesta […]

Això és el que deia James Bond al demanar el seu Dry Martini, però l’obra que he vist avui els ha sortit revuelta, doncs a partir d’una bona idea, Joan Ollé crec que no ha sabut donar-li forma, o la forma adequada, i el resultat ha estat un repàs a la memòria col·lectiva d’una ciutat convertida en sketchs, alguns bons i la majoria fluixos o molt fluixos; llàstima. Per a mi el millor ha estat la col·laboració dels Lisboa Zentral Cafè, els músics que donaven suport a la funció. La posada en escena, el vestuari, la il·luminació , tot molt bé, però ha faltat “xixa”, fins el punt que m’ha semblat que moltes vegades els actors no es creien el […]

T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré és un musical que demostra que amb poques coses es pot fer molt. M’explico… l’obra no necessita grans vestuaris i decorats per fer gaudir al públic. Té una posta a escena molt ben treballada i compta amb unes veus de primera (la gran Mercè Martinez n’és un exemple). A més, proposa un tema que és universal i que segur tothom s’identifica perfectament. Qui no ha tingut una primera cita al cinema? Qui no ha viscut un viatge familiar en cotxe? És un musical molt personal i que abarca totes les edats ja que s’hi troben situacions tant de joventut, matrimoni i persones grans. Així que si voleu passar una estona agradable i posar-vos en […]

Un musical d’equilibris, això és el que «Pegados» ens ve a ensenyar en el Club Capitol. Els dos actors principals són capaços de cantar i actuar durant més d’una hora en postures realment complicades i difícils de sostenir sobre un llit d’hospital. Parlant clar, és una paranoia de musical però amb una història molt ben trobada i diferent. L’actor principal, el «Pegado», és un noi molt introvertit amb una veu que desperta ternura (sobretot, quan canta la cançó de «Dar pena» automàticament penses: POBRET). Per altra banda, la «Pegada», té una actitut molt més oberta i xulesca que és demostra, majorment, quan canta «La canción del dedillo». Un musical de contrastos, de somriures i diversió on es podria aplicar la […]

La setmana passada em vaig transportar de nou a Àutria amb «Sonrisas y lágrimas». A Barcelona, l’escenografia i els decorats de les muntanyes verdes son excel·lents. A més, la qualitat de les veus dels actors/actrius és impacable, començant per la «Hermana Margarita», seguint amb els nens, el capità Von Trapp i la fantàstica Maria (dolça, delicada, a estones esbojarrada i divertida). Un musical molt ben treballat, recorda perfectament a la pel·lícula i ens fa passar una tarda entretinguda cantant repetides vegades un tema que tots coneixem i que comença amb les notes DO-RE-MIIIIII….

No és comèdia ni tragèdia ni drama, són cinc situacions sense connexió, cinc històries que anomenen experiències Mgogoro, cinc “curts” escrits per quatre autors diferents, però no a vuit mans, sinó cadascú la seva porció… no m’estranya que hagi estat irregular. Representada en diferents parts del teatre (la sala, el passadís dels wàters…), aquest ara aixeca’t i desplaçat tampoc m’ha aportat res especial. Els actors ho han fet bé, però no és obra de lluïment. Pel meu gust han destacat dues històries: la de la falsa vident que tira les cartes per telèfon i el de la convicta que està a la presó. El públic ha sortit força satisfet.

Més que una obra és un concert. Més que un espectacle és un esdeveniment, un moment únic i catàrtic entre intèrpret i públic. És una nit per recordar, per compartir i, sobretot, per gaudir al màxim. Tot i que està pensada com a funció única, El intérprete té vida per temps. És un muntatge que emociona, que es comenta, que es recomana… El intérprete és molt més que una representació; és una trobada entre amics, una festa a la que tothom vol ser-hi convidat. I davant d’aquesta festa, però darrera de l’intèrpret, hi tenim a Asier Etxeandia, un artista que actua, canta i balla amb una naturalitat i una energia desmesurades. És una bèstia que s’ho menja tot i que […]

Amb les despulles de dos personatges de Txèhov (Sonya Serebryakova, d’Oncle Vània i Andrei Prozorov, de Les Tres Germanes), Briam Fiel ha fet una filigrana, reciclant-los fins el punt de bastir una obra memorable que l’Imma Colomer, com a directora, ha sabut portar a l’excel·lència. Si als personatges del dramaturg rus ja els costava trobar la felicitat, imagineu-vos con estan vint anys després, però sortosament el que no han perdut és la tendresa, això sí, amb més tristesa per tot el que els ha passat de llarg i que no van ser capaços d’aconseguir. Quan la van estrenar a l’Atrium la feien uns immensos Fina Rius i el Pep Ferrer, ara substituït per Toni Sevilla, que segurament també estarà excel·lent. […]

Primer una obra realitzada a la Sala Atrium de Barcelona, encara que la vaig poder gaudir fa pocs dies al Teatre Aurora d’Igualada. Aquest text torna a la cartellera de Barcelona amb el Teatre Lliure. Un retrobament, on Toni Sevilla interpreta a l’Andrey de “Les tres germanes” i Fina Rius a Sonya de “L’oncle Vània”. La conversa d’Andrey i Sonya, és cortès i mesurada al principi, i després amb més franquesa, gràcies als nombrosos glops de vodka i la familiaritat aconseguida. Parlen de les misèries d’un passat que els persegueix, que mai els deixa viure el present, perdent tota oportunitat de poder viure-ho. El treball de direcció ha estat tot un treball de creació de personatges, que porten moltes capes. […]

Aquesta recomanació té 5 manetes perquè no en puc posar deu. La nit just abans dels boscos és un teatre tan cru, tan directe i tan proper que se’m fa molt difícil mesurar-lo amb la mateixa escala que altres espectacles. Es pot resumir en una única frase: S’ha de veure. Poquísimes vegades trobareu un actor com l’Òscar Muñoz. Poques vegades veureu una interpretació tan bèstia, tan kamikaze, tan nua i tan potent. Un magnífic text de Koltès i un actor que et mira als ulls. Aquesta vegada no hi ha res més. Aquesta vegada no cal res més. Més informació…

Un musical amb aires polítics, amb implicacions en la Guerra Civil Espanyola vist des d’un altre perspectiva. La dels Brigades Internacionals que van venir a lluitar contra el feixisme a partir dels seus ideals. Ens trobem amb un bon musical, amb bones lletres que et poden quedar al finalitzar la funció (una de les coses imprescindibles per tenir un èxit). L’únic que veig que li falla és la història que ens explica. Una mica agafada amb pinces. Tot i així es pot perdonar amb tot el treball posterior. Uns actors joves que emocionen i ens il.lustra i ret homenatge a les persones que varen protagonitzar un moment de la nostra història. Un planter d’actors i d’actrius que dominen el musical […]

Veure en escena i ben d’aprop a dos actors de la talla de Lluís Soler i Xavier Ripoll ja hauria de ser motiu suficient per anar a veure aquesta obra. Si a més afegim un text incòmode, psicològic i fascinant i una direcció i posada en escena d’allò més encertades, se’ns acaben els arguments per no sortir corrents a comprar una entrada. El que trobarem són dues de les millors interpretacions que he vist darrerament sobre un escenari de Barcelona. Un muntatge que fascina i et talla la respiració més d’una vegada i que et deixa amb ganes de repetir. Més informació…