Recomendaciones

Em refereixo a entendre-la. Pot haver-hi tantes lectures com espectadors, però el que sí està clar és que Santos mai es repeteix, fins el punt de que aquesta vegada no hi ha posat ni piano. Santos sense piano? Doncs sí. En compensació ens ha ensenyat el cul, i amb això no vull dir que a les cases que no tenen piano ensenyin el cul, només vull significar la diferència amb les performances anteriors. No cal que digui que és un espectacle transgressor i arriscat que te moments de tot, alguns d’autènticament fascinants. Podrà agradar més o menys, però penso que ningú s’ha avorrit. http://bit.ly/1Ylh9S5

A pocs dies de veure “Himmelweg” a la Sala Àtrium, hi tornem per veure “La nit de Helver”, un altra proposta que transcorre durant el període històric de l’Alemanya nazi. En aquesta ocasió els fets no succeeixen en un camp de concentració, sinó en una ciutat assetjada per la guerra, on viuen la Carla i en Helver (un noi adoptat, amb una discapacitat mental, que està fascinat pel moviment nazi). “La nit de Helver” és una obra del polonès Ingmar Villqist que en aquesta ocasió està dirigida pel croata Pavel Bsonek. L’obra es va estrenar a Sarajevo al febrer de 2004 i aquest any, durant el Festival Grec, la vam poder veure al Teatre Romea de la mà de Kamerni […]

A vegades és millor anar a veure una obra sense saber gaire el que et pots trobar. I com en aquest cas veure una petita joia. La relació entre una noia i un noi, una relació estranya que de mica en mica vas esbrinant els motius d’aquesta depèndencia entre els personatges. Tot dintre del menjador d’una casa i durant la nit. De mica en mica, anem esbrinant el que ha succeït i els motius que han portat aquesta estranya unió. Amb un treball gestual d’en Sergi Torrecilla que m’ha fascinat. He estat pendent en tot moment de la seva expressivitat, del moviment de les mans i la seva veu per crear el malalt mental de Helver. Tot i que hi […]

Segons el tractament o la tècnica escollida al Balneari Maldà viureu un munt de diverses sensacions. Balneari Maldà ens proposa de gaudir de les seves divertides novetats, oferint-nos un gran ventall de serveis i tractaments a base de cabaret musical, poesia, acrobàcies, humor, cançons i interpretacions, adaptats a la situació personal de cada client (anti-estrès, relax, risoteràpia, recuperació del sentit de l’humor…), això si, sempre sota la supervisió d’un gran equip d‘especialistes, Nuria Cuyàs, Ricard Farré, Jordi Llovet i Laura Pau, que el que volen i desitgen és fer-nos passar una bona estada. Aquest mes ens ofereixen el pack La identitat. Cal indicar que NO és necessari estar allotjat al Balneari Maldà per poder gaudir dels seus serveis, però si […]

Benvenutto Cellini és una òpera semisèria en dos actes, del compositor francès Hector Berlioz. Quan va ser estrenada a l’Òpera de París l’any 1838 va ser un fracàs absolut; al Liceu no es va representar fins al 1977. La representació que hem vist nosaltres no és la que a les hores es representava; al 2014 l’English National Opera, va encarregar una nova producció dirigida per Terry Gilliam, un component del grup de comediants Monty Python, que dona una visió imaginativa, acolorida i fresca al clàssic de Berlioz, incloent nombrosos elements del món del circ, acròbates, mascarades, cançons de carnaval, confeti, gegants i capgrossos. Tots canten i riuen, es mouen d’aquí cap allà amb energia, rapidesa i vitalitat. Ballen i celebrant […]

Siempre he tenido la sensación de que Fernando Pessoa fue un escritor triste, solitario y completamente dedicado a su obra, que por otro lado le permitió ocultar sus múltiples personalidades a través de sus famosos heterónimos. En definitiva, un autor complejo, con muchos enigmas y con una vida alejada de comicidades y situaciones románticas. Es por eso que sorprende la visión con la que se presenta este espectáculo, aunque se base en la relación epistolar del poeta con la mecanógrafa Ofelia Queiroz. Se mire como se mire, fue una relación más patética que romántica, en la que incluso Pessoa envió todo su ejército de heterónimos a conquistarla… consiguiendo una situación esquizofrénica que lo acabó estropeando todo. Por todo lo que […]

Después de asistir al fantástico monólogo que abre Snorkel, el espectador puede tener la sensación de que se encuentra ante una pieza fuera de serie. Tanto el texto de Albert Boronat como la actitud irónica y cercana del actor Javier Beltrán encuentran un equilibrio perfecto entre un discurso intelectual y la confidencia distendida de un amigo gamberro. Es divertido, agudo y cautivador. Desgraciadamente, este excelente punto de partida no es más que la promesa de un nivel que la propuesta no volverá a alcanzar más que en momentos puntuales. A partir de entonces, la obra encadena una serie de soliloquios y narraciones más o menos afortunadas que, por acumulación, pueden resultar difíciles de digerir. Sobre papel, eso sí, el espectáculo […]

La pasada temporada Imma Colomer estrenó La màgia d’en Calders, un espectáculo en el que se recuperaban muchos de los textos breves del escritor catalán. Justo un año después, Carme Pla al frente y algunas de sus cómplices en T de Teatre en la parte técnica repiten la operación. Ahora ya no sólo se recupera a Calders, que también, sino que se busca la complicidad de Santiago Rusiñol, de Jesús Moncada, de Josep Carner y de los aforismos de Joan Fuster, que hacen de unión y de nexo a todo el conjunto. La intención es buena y el resultado correcto, ¿pero qué sentido tiene ahora un collage de este tipo? ¿Cuál era la verdadera intención? Parece ser que se quiere […]

Es fa pesada perquè setanta minuts només de barbarismes fa que al cap d’una estoneta et diguis «encara més?». Al principi quan et diuen que t’estiguis al «asientu» i apaguis el «telefunu» fa certa gràcia, però de seguida comences a moure el cul per la cadira. S’ha de reconèixer que les tres actrius fan el que poden , però d’allà on no n’hi no en raja. Penso que Joan Ollé l’ha vessat amb aquesta pirueta. Tot i així hi havia espectadors que han aplaudit i han cridat bravos com a bojos. Li poso dos punts per les actrius. http://bit.ly/1Qo7858

Manuel Dueso va escriure aquest text al 1996, obtenint el Premi de la crítica al millor text de la temporada. Els espectadors estem seguts en el bar del teatre al costat dels personatges, un és el típic client que tanca el bar, que no acaba de prendre l’última copa i xerra i xerra sense parar, i l’altre és el cambrer que escolta i espera pacient l’hora de poder tancar el bar. La situació és estranya, la conversa és en una sola direcció, paraules sense sentit, paraules que es repeteixen una i un altre vegada. Al principi és divertit, però mica en mica ens adonem que hi ha una finalitat en tot aquest discurs. El final és inesperat i sorprenent. Plató […]

Si no fuera por los comentarios a la Cataluña de los noventa o a la de ahora mismo, uno pensaría que la obra fue escrita hace cuarenta o cincuenta años. Su estilo, los recursos utilizados y su trama folletinesca nos la sitúan dentro de un subgénero muy concreto, el de las disputas familiares. La intención de Jordi Casanovas es la de retratar la sociedad catalana a partir de una familia arquetípica, pero el hecho de explicitarlo varias veces a lo largo de la función acaba restando efectividad. Es cierto que reconocemos muy bien los personajes y que nos creemos las situaciones, ¿pero es esto suficiente para extrapolarlo a la identidad de un país? En este sentido, creo que a mí […]

L’actriu Clara Segura és la protagonista de “Conillet”, una obra amb molt de sentit de l’humor, que fa una reflexió sobre el paper de la dona d’avui en dia en la societat actual. És el retrat d’una mare esgotada, que ha de fer, dia rere dia, malabarismes, multiplicar-se i dividir-se, per poder combinar la seva vida personal amb la laboral i professional; poder arribar a tot arreu i fer bona cara. Una dona amb piles d’aquelles que duren i duren i duren, i que ha de passar “pel tubo”, molt ben metaforitzat en l’escenografia de Alejandro Andujar. Una dona que està morta de por; por de la soledat, por de no ser estimada, i sobretot, por de no ser entesa. […]

Fa quasi 20 anys que Manuel Dueso la va escriure i es va recuperar al Temporada Alta i ara a l’Off del Romea, fins el 20 de desembre. Estem d’enhorabona perquè és una peça de categoria que cal veure; interessant, ben escrita, ben dirigida i ben interpretada pel mateix Dueso i Plamenov en el paper de barman i sparring del clàssic client pesat que descobrirem que sí, és pesat, però de clàssic no en té res. La situació és més aviat ben atípica. Però… escolti. Platò ha mort? Aneu-hi, a veure si en traieu l’entrellat. http://bit.ly/1N2JTgr

Cuando uno repasa los dramaturgos irlandeses desde principios del siglo XX hasta la actualidad puede experimentar una mezcla de admiración y envidia, que a fin de cuentas explica la gran categoría de las obras que nos han llegado siempre desde aquel país. De Bernard Shaw a McPherson, pasando por Wilde, O’Casey, Beckett, Friel o McDonagh. Una lista que pone los pelos de punta, y que demuestra que algo debe de haber en la genética para que en un país relativamente pequeño se hayan formado autores tan decisivos para la escritura escénica. En el caso de McPherson se le tiene que agradecer su lirismo pero también la enorme comprensión que siente hacia sus terribles criaturas, sin juzgarlas ni traicionarlas nunca. En […]

Només tinc una paraula per definir l’estat en què surts d’Hostiando a M: subidón (sincerament, no sé trobar-la en català). A escena hi ha una energia desbordant i tu te l’endús. Et posaries a cantar RIP o Eskorbuto al mig del carrer. Hi ha humor, mala llet, violència, trets, plats trencats, microones… Molta, molta ironia, crítica, autocrítica. I hòsties. Hòsties per tothom. Segurament estaria bé intentar explicar-vos tots els motius pels quals aquesta primera creació d’Agnés Mateus (en col·laboració amb Quim Tarrida) és punyent, intel·ligent i una alenada d’aire fresc, però crec, més que mai, que heu d’anar-hi sense saber-ne gran cosa, sense que ningú us digui què hi ha llegit. Ho heu de fer vosaltres. Ho gaudireu, ho viureu […]