Recomendaciones

Con una estupenda puesta en escena, Las Bestias, compañía que se fundó durante la pandemia, producen bajo la dirección de Àgata Casanovas esta horripilante historia que trastornó a Europa durante los años 90. Ella saca lo mejor de los dos actores noveles: Martí Cordero i Sergi Espina, los cuales, dando muestras de una excelente forma física y expresión corporal y utilizando como único elemento escenográfico un montón de colchones, hablan, gritan, lloran y se acercan a nosotros haciéndose cada vez más cercanos. Es una obra de teatro documental, muy bien documentada por cierto y que está basada en una historia real que se extendió por todos los medios informativos y divulgativos hasta el punto que un cortometraje sobre los hechos […]

Dos reconocidos intérpretes del teatro catalán se reúnen para reflexionar sobre la vejez mientras nos comparten anécdotas de su carrera y explican el proceso de creación de esta obra. Mont Plans, cansada de su faceta cómica, y Oriol Genís, cansado de las excentricidades del teatro contemporáneo, se reúnen en un escenario vestido únicamente con dos sillas para desnudar sus anhelos y deseos ante el público. Su objetivo era crear una pieza profunda que hablara sobre el envejecimiento, pero aseguran no haberlo tenido fácil, ya que ¿quién quiere escuchar a los viejos hoy en día? Genís se queja de que al teatro ya no le interesa la copia, sino que busca el original, cuando eso es precisamente lo que están haciendo […]

Catalunya viu una dèria imparable pels formats de true crime. Els relats de crims macabres omplen les graelles de ràdios i televisions públiques i privades, llibres, pòdcasts, seccions als diaris. Molts d’ells reconstrueixen els fets i posen el focus en la víctima… Però què passa si ens fixem en els botxins, en com ha avançat la seva vida i la de la seva família? Això és el que trobem a Dirrrty Boys, on Gerard Guix i la companyia Las Bestias deconstrueixen la narració del terrible assassinat de James Bulger, un nen anglès de dos anys, a mans de Jon Venables i Robert Thompson, dos nens de deu anys. Un crim cruel i premeditat que va sacsejar la societat internacional a […]

Aquesta obra la van representar al Teatre Aurora d’Igualada la temporada pasada. Va ser tot un èxit, que espero que segueixi així a Barcelona. La sort parteix d’una història real. D’una adopció homoparental dels mateixos protagonistes. Ens expliquen per un costat el procés d’adopció, tota la part emocional, els dubtes d’aquestes parelles, heterosexuals o homosexuals, que decideixen iniciar aquest procés de ser pares. Ens demostren les diferents models de família i que tot depén dels referents que tenim. Si pensem en una família, moltes vegades pensem en la nostra propia família, on tenim el pare, la mare i els fills. Però no pensem en altres models de famílies totalment diferents a les “normatives” És un espectacle sensible. Passem d’una experiència […]

Este musical de Pretty Woman es la adaptación teatral de la película de 1990. Una cenicienta neoliberal en clave de comedia romántica que retrata a la perfección la época en la que fue escrita. Hoy en día, sin embargo, más de treinta años después, la historia ha quedado obsoleta y no puede librarse de ese tufo machista que la acompaña, por mucho que lo intenten con alguna replica o canción. Al fin y al cabo, la historia es la que es, y esta versión es totalmente fiel a ella. El montaje musical, sin embargo, funciona como un tiro y es un regalo para los amantes del género. Por un lado, cuenta con una preciosa y muy flexible escenografía que muta […]

És tendència trobar-nos sovint a les cartelleres amb obres de teatre de famílies desestructurades i disfuncionals, on tota semblança amb la realitat és pura coincidència, on totes les paraules sonen més altes que les altres i que ens recorden que l’infern no es troba enlloc més que en les persones, i sovint és amb les persones amb les quals coexistim. Purgatoris amb noms i cognoms massa ben coneguts que es queden amb nosaltres perquè hem decidit no fer aquell salt al buit que podia recompensar-nos en aquell lloc al món que teòricament és destinat per nosaltres, però que sovint no sabem on és, perquè no surt als mapes. A Sólo llamé para decirte que te amo trobem novament aquestes famílies […]

Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals. L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció […]

Dirrrty Boys és una obra de ficció basada en un fet real, el Cas Bulger. Tot i que el que veiem sobre l’escenari és ficció, al seu darrere hi ha un gran procés d’investigació periodística i documental. És la història d’en Jon Venables i en Robert Thompson, dos nens de deu anys, que un dia de febrer de 1993, van cometre un acte delictiu sense precedents. D’aquesta història se n’ha fet una novel·la, una cançó, una sèrie, un curtmetratge i ara una obra de teatre. Tot i que han passat quasi trenta anys, les ferides encara són obertes i els fets continuen sent motiu de reflexió. Dirrrty Boys és una obra tremenda, brutal, atroç. Gerard Guix, l’autor del text, se […]

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat. En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un […]

Com parlar d’un espectacle com aquest? Què dir? Surts de l’Akademia mut i amb ganes de dir-ho tot… La manera d’entrar dins l’espectacle és tan subtil i tan meticulosa que de cop et situes a Liverpool l’any 2019. I és que tot i que «EL» fet real va passar l’any 1993, la dramatúrgia de Gerard Guix construeix el relat a base de flashbacks molt ben marcats en el temps que no generen cap confusió al públic. Sense cap mena de dubte, la temporada del Teatre Akadèmia ha començat amb el llistó molt alt. Que «Dirrrty boys» estigui basada en una història real genera aquesta sensació de sentiments retrobats entre incredulitat (per l’edat dels nens i la fredor del cas) i […]

Santiago Rusiñol fue un autor teatral muy prolífico. Era capaz de escribir entre dos y siete obras cada año aunque son pocas las que se representan en comparación con su producción. “L’auca del senyor Esteve, Gente bien, Els jocs florals de Canprosa, L’héroe” son las que yo recuerdo haber visto. Agradecemos sinceramente la puesta en escena de “El bon policia”, obra cómica pensada por Rusiñol en dos actos y cinco cuadros y escrita en 1905. Arnau Puig y Ricard Farré han conseguido una revisión redonda de esta obra en un solo acto y muchas escenas que se suceden a una velocidad vertiginosa. Los dos intérpretes se van cambiando de vestuario, complementos y de personaje únicamente entrando y saliendo a escena […]

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades […]

¿Cómo narras una historia como esta? Esta es la primera pregunta que se debía hacer, supongo, Gerard Guix cuando se decidió a explicarla. ¿Cuál es el punto de vista adecuado? ¿Qué dejas fuera? ¿Cómo hablas de todo lo que pasó? Y a esta discusión interna me hubiera gustado asistir, no me escondo. Sin avanzar mucho la trama, ya que es mejor acercarse a este texto sin saber mucho, la obra nos narra la historia real de dos chicos que con 10 años mataron a otro niño. Pero no se centra en el crimen y su investigación, sino en la vida de estos chicos con el paso de los años. Lo más interesante del texto es su composición. Guix crea una […]

¿Quién dice que no sea siempre una buena idea hacer musicales en Barcelona y hacerlos, además, en catalán? Esta producción es un gran ejemplo que con creatividad, ganas y esfuerzo se pueden hacer grandes obras de este género y atrapar al público para que vaya. En esta ocasión se vuelve a recuperar una de las populares obras de Sondheim, pero dándole una vuelta y transformando un viaje de romanos en un escenario lleno de clowns. Así pues, en un ambiente que reproduce un circo, se nos presenta la historia que involucra al esclavo Pseudolus (Jordi Bosch) que para obtener su libertad ayudará a su amo Eros (Eloi Gómez) a conseguir estar con su querida Philia (Ana San Martín) que ha […]

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el «The Swan Hymn» des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]