«De vegades mentim per sobreviure. Un pot creue’s les seves pròpies mentides. No hi ha res pitjor que la mentida»
Un poble de muntanya petit.
Una fàbrica on treballen la gran majoria dels seus habitants.
Un bosc testimoni de tradicions inhumanes.
Uns habitants que esdevenen monstres.
Un personatge que al poble anomenen el mostre, un noi que fa vint anys va cometre un acte monstruós per acabar amb els monstres d’una comunitat.
Un espai escènic nu, on predomina la foscor.
La sala de dalt de la Beckett, per si mateixa, és un espai ideal per portar a escena aquesta història.
Primer de tot, m’agradaria destacar la banda sonora de Yair Karelic, però sobretot, el disseny d’il·luminació que ha creat Toni Ubach, peça clau i superimportant en aquest muntatge. De fet, aquest espectacle, no hauria estat el mateix.
La llum està molt vinculada a la història. La seva funció és bàsica i necessària.
El joc de foscor, llum i ombres és meravellós.
Hi ha un moment de l’obra on el rostre d’en Joan Negrié està mig fosc i mig il·luminat, que és realment espectacular.
El text, que Josep Maria Miró ha escrit, és absolutament extraordinari.
Un text difícil, complex, ple de rèpliques, gestos, mirades, silencis, pauses i diàlegs molt marcats.
En els textos de Miró sempre hi ha una part de realitat i una part de ficció, de misteri i abisme, d’incertesa i desesperança. Les ganes de fugir.
Miró torna a jugar amb el simbolisme, el suspens, la realitat, la ficció i la violència.
De fet, la por, la violència, el dubte i la bondat són temes que sempre les trobem presents en les seves obres.
El joc dramatúrgic, la mentida, la veritat, la realitat i la imaginació, configuren, en bona part, claus fonamentals del teatre de Josep Maria Miró.
La realitat es barreja amb la ficció, la paraula amb el pensament, el present amb el passat, les víctimes amb els botxins i els venjadors, els monstres reals amb els monstres interiors.
Tornem a escoltar: Què passa? Què vols que passi?, preguntes que apareixen sempre en els seus textos
Amb El Monstre Miró continua amb la seva etapa ruralista. De fet hi trobem certs lligams amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, la primera peça de la trilogia Tríptic de l’epifania, com l’acció que ens situa en un poble de muntanya on tots els que hi viuen es coneixen, una carretera o camins secundaris, personatges peculiars i uns fets violents.
La diferència és que, mentre en la trilogia només hi ha un sol actor a escena interpretant tots els personatges, al Monstre hi ha tres actors a escena.
I quins actors!
Àurea Márquez (Berta), Joan Negrié (Monstre i una bèstia) i Albert Prat (Santi) ens regalen unes interpretacions extraordinàries davant d’un text realment complicat, amb un grau d’exigència interpretativa brutal del que se’n surten amb escreix.
Molt bona tria.
El Monstre neix de la necessitat de parlar de la por, el gran motor i el gran obstacle del nostre temps.
Parla dels monstres reals i imaginaris, individuals i col·lectius.
El concepte de la monstruositat és molt àmplia i variada. Hi ha el monstre que habita dins nostre, el monstre que creem nosaltres i el monstre, com a desqualificació, per referir-se a algú que actua en contra dels valors morals propis.
El Monstre és un joc dramatúrgic on res és el que sembla, un text que transita per l’obscuritat individual i col·lectiva d’una comunitat.
Ja us aviso que no és un text fàcil i que heu d’estar molt concentrats i atents. El que es diu i el que realment va passar no és el que sembla a primera vista. Hi ha moltes veritats disfressades, com la desaparició de la mare d’en Santi, el pare del fill de la Berta o la presència del noi anomenat el monstre.
El monstre és real o és el monstre que porten dins els protagonistes?
És veritat, és un malson, són remordiments o les pors interiors en forma de monstre?
Qui és en realitat el monstre?
Brutal!
«Jo hauria volgut ser com tu»
«Jo volia algú com tu»
«Jo vull ser com tu»