Sergi Pompermayer segueix bussejant en la seva trilogia americana, i en aquesta segona entrega no es mou de Catalunya però ens remet a la Ruta 66, al Gran Canyó del Colorado, al poble dels hopis, etc. Els protagonistes, però, són un grapat de perdedors que viuen en algun poblet de l’interior de Catalunya. Gent que ha vist com es destruïen els seus somnis de joventut, que ha hagut de cedir a la jerarquia del poble i que malviu de feines precàries mentre els fills es fiquen en problemes.
L’obra té alguna cosa de salvatge i frenètica, almenys al començament. La seva estructura avança de forma molt interessat i planteja accions dramàtiques que entretenen i fa bullir la nostra curiositat. Llàstima que cap al final la cosa s’estanqui i tota la part més al·lucinògena –a l’igual que el seu doble final- trenquin una mica el clímax. Tot i així, la direcció de Pere Arquillué –després de la seva exitosa prova a Un Déu salvatge– condueix l’espectacle amb molt bon ritme, fins al punt de que estètica i personatges ens acaben recordant als d’aquell Jerusalem que ell mateix va protagonitzar fa sis temporades.
Joan Carreras construeix un personatge d’aquells que recordarem durant temps. La seva capacitat de desaparèixer darrera de cada màscara i de mostrar vulnerabilitat, empatia i rebuig –tot alhora- són realment de nota. L’acompanya un repartiment molt encertat, del que destaquen una Mireia Aixalà cada cop més còmoda en els rols dramàtics i un Guillem Balart esplèndid que s’emporta el favor del públic des del primer minut.
És cert que potser estem davant d’una obra que deixa molts interrogants a l’aire i que podria haver tingut un desenllaç una mica més lògic, però no podem deixar de valorar un espectacle que convenç i remou per la seva energia aclaparadora i per un text ambiciós i potent.