És la tercera vegada que veig Decadència, i haig de dir, que l’he gaudit igual que la primera vegada. La trobo sensacional! El text, la posada en escena, les interpretacions… brutals!
Decadència, un text de Steven Berkoff, estrenat el 1994, del qual també se’n va fer una pel·lícula, escrita, dirigida i interpretada pel mateix Berkoff, es va estrenar a La Sala Planeta en Temporada Alta de 2019, un any després del previst, per Glòria Balaña
La primera vegada que la vaig veure, va ser en un dels dilluns Kabrota a Igualada. Va ser en forma de lectura dramatitzada, interpretada pels mateixos Míriam Alamany i Carles Martínez.Va ser increïble!
La segona vegada va ser a La Seca Espai Brossa, la que ara és el Centre de les Arts Lliures – Fundació Joan Brossa .
I com no hi ha «dos sense tres», en aquesta ocasió l’he vist a la sala Atrium. I de nou, l’he tornat a gaudir moltíssim.
I és que Decadència ho té tot:
El text és extraordinari.
La traducció al català, que Neus Bonilla i Carme Camacho han fet del text original és una autèntica filigrana. Bonilla i Camacho han utilitzat la mateixa estructura i forma, cosa realment complicada, ja que el text és en vers, i a més a més, està farcit d’expressions molt concretes de la llengua original.
El llenguatge és àcid i violent, fins i tot podríem dir ofensiu i provocador. Centrat en atacs racials, polítics i socials.
L’escenografia<span;> és molt minimalista, una butaca i un gran quadre penjat del sostre (que canvia durant la representació i que és tot simbologia).
Decadència està estructurada en catorze escenes.
El vestuari és realment magnífic.
Els protagonistes són dues parelles bastant particulars, la Helen i l’Steve, i la Sybil i en Les. Aquestes dues parelles són interpretades per Míriam Alamany i Carles Martínez.
Una interpretació realment extraordinària en tots sentits: cos, veu, interpretació i moviment, transformant-se en personatges sense cap mena d’emocions i del tot caricaturescos.
Míriam Alamany i Carles Martínez controlen en tot moment els diferents registres dels personatges interpretats. Un moviment característic (rígid, desagradable, exageradament caricaturesc), un to de veu diferent (fred, sensual, fins i tot egocentrista), les expressions de la cara, la boca, la mirada, la posició de les mans, un vestit amb doble significat, i unes intencions fan que fàcilment reconeguem qui és qui en cada moment escènic. La imatge que projecten els personatges és de superioritat, sense cap mena de generositat envers els altres.
Decadència ens mostra una classe social, que només mengen, beuen i es diverteixen.
El sexe és el punt motivador de la majoria de les accions. El sexe és poder i manipulació. Per mitjà del sexe se’ns parla de la infidelitat i el racisme.
Continuo pensant el mateix, és una peça extraordinària que no us podeu perdre.