El monstre

"De vegades mentim per sobreviure.  Un pot creue's les seves pròpies mentides. No hi ha res pitjor que la mentida"

Un poble de muntanya petit.
Una fàbrica on treballen la gran majoria dels seus habitants.
Un bosc testimoni de tradicions inhumanes.
Uns habitants que esdevenen monstres.
Un personatge que al poble anomenen el mostre, un noi que fa vint anys va cometre un acte monstruós per acabar amb els monstres d'una comunitat.

Un espai escènic nu, on predomina la foscor.
La sala de dalt de la Beckett, per si mateixa, és un espai ideal per portar a escena aquesta història.

Primer de tot, m'agradaria destacar la banda sonora de Yair Karelic, però sobretot, el disseny d'il·luminació que ha creat Toni Ubach, peça clau i superimportant en aquest muntatge. De fet, aquest espectacle, no hauria estat el mateix.
La llum està molt vinculada a la història. La seva funció és bàsica i necessària.
El joc de foscor, llum i ombres és meravellós.
Hi ha un moment de l'obra on el rostre d'en Joan Negrié està mig fosc i mig il·luminat, que és realment espectacular.

El text, que Josep Maria Miró ha escrit, és absolutament extraordinari.
Un text difícil, complex, ple de rèpliques, gestos, mirades, silencis, pauses i diàlegs molt marcats.
En els textos de Miró sempre hi ha una part de realitat i una part de ficció, de misteri i abisme, d'incertesa i desesperança. Les ganes de fugir.

Miró torna a jugar amb el simbolisme, el suspens, la realitat, la ficció i la violència.
De fet, la por, la violència, el dubte i la bondat són temes que sempre les trobem presents en les seves obres.
El joc dramatúrgic, la mentida, la veritat, la realitat i la imaginació, configuren, en bona part, claus fonamentals del teatre de Josep Maria Miró.
La realitat es barreja amb la ficció, la paraula amb el pensament, el present amb el passat, les víctimes amb els botxins i els venjadors, els monstres reals amb els monstres interiors.

Tornem a escoltar: Què passa? Què vols que passi?, preguntes que apareixen sempre en els seus textos 

Amb El Monstre Miró continua amb la seva etapa ruralista. De fet hi trobem certs lligams amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, la primera peça de la trilogia Tríptic de l’epifania, com l'acció que ens situa en un poble de muntanya on tots els que hi viuen es coneixen, una carretera o camins secundaris, personatges peculiars i uns fets violents.
La diferència és que, mentre en la trilogia només hi ha un sol actor a escena interpretant tots els personatges, al Monstre hi ha tres actors a escena.
I quins actors!
Àurea Márquez (Berta), Joan Negrié (Monstre i una bèstia) i Albert Prat (Santi) ens regalen unes interpretacions extraordinàries davant d'un text realment complicat, amb un grau d'exigència interpretativa brutal del que se'n surten amb escreix.
Molt bona tria.

El Monstre neix de la necessitat de parlar de la por, el gran motor i el gran obstacle del nostre temps.
Parla dels monstres reals i imaginaris, individuals i col·lectius.
El concepte de la monstruositat és molt àmplia i variada. Hi ha el monstre que habita dins nostre,  el monstre que creem nosaltres i el monstre, com a desqualificació, per referir-se a algú que actua en contra dels valors morals propis.

El Monstre és un joc dramatúrgic on res és el que sembla, un text que transita per l’obscuritat individual i col·lectiva d’una comunitat.

Ja us aviso que no és un text fàcil i que heu d'estar molt concentrats i atents. El que es diu i el que realment va passar no és el que sembla a primera vista. Hi ha moltes veritats disfressades, com la desaparició de la mare d'en Santi, el pare del fill de la Berta o la presència del noi anomenat el monstre.

El monstre és real o és el monstre que porten dins els protagonistes?
És veritat, és un malson, són remordiments o les pors interiors en forma de monstre?
Qui és en realitat el monstre?



Brutal!

 

"Jo hauria volgut ser com tu"

"Jo volia algú com tu"

"Jo vull ser com tu"

 

Después de las dos entregas del Tríptic de l’Epifania (El cos més bonic que mai s’haurà trobat en aquest lloc y La majordoma), Josep Maria Miró aparca de momento los monólogos plurales y nos plantea una historia –oscura, eso sí- de tres personajes que se mueven dentro de una propuesta estilísticamente similar a las anteriores: escenario oscuro, ausencia de escenografía y elementos escénicos, cierta inmovilidad de los actores, una perspectiva externa y distante sobre los hechos, etc. También seguimos encontrándonos con temas ya vistos en su obra, como por ejemplo los paisajes rurales, los pueblos pequeños, las historias con un misterio o un secreto en su interior, la muerte y el miedo… sobre todo el miedo. Y es que El monstre va precisamente de esto, de los miedos individuales y colectivos, de los monstruos que vienen de fuera o del que llevamos todos dentro…

Como en otras piezas del autor, sobre todo las últimas, El monstre se centra en la palabra, en la importancia del lenguaje y en una estructura que gira más hacia la abstracción que hacia una vertiente realista. Esto puede complicar la línea argumental, si es que realmente esta existe o importa de forma relativa al autor. Por lo tanto, nos encontramos con personajes que pueden explicar verdades o mentiras, que tienen una doble historia o que en realidad nos están explicando un sueño. ¿Qué es realidad, sueño o invención? Poco importa, siempre y cuando quede claro que algo grave ha pasado en el pueblo (o en cualquier lugar, sociedad o grupo de personas que os podáis imaginar) y todo el mundo tiene su parte de responsabilidad.

Las interpretaciones también son parte fundamental e imprescindible de la obra. Los intérpretes tienen que defender un texto y una historia desde la base, desde la indefensión más absoluta como actores, y bien es verdad que el resultado es más que óptimo. Hay que destacar, sobre todo, la ambigüedad moral y humana del personaje de Joan Negrié, y la desesperación de un Albert Prat, que tanto vemos cómodo en la comedia (Elling o Laponia) como en dramas como este o Bartleby.

Todas las poblaciones tienen historias conocidas por todo el mundo, algunas escondidas bajo el secreto y la culpabilidad de las personas que las conocen o han sido partícipes. Relatos y situaciones que, habiéndose normalizado en el pasado, solo causan vergüenza al presente y a la gente que no las ha condenado. Estas historias marcan las comunidades y su talante, así como también provocan dolor y fantasmas para toda la vida.

Con esta obra Josep Maria Miró pone el foco en un pequeño pueblo de montaña que se trastoca ante la revisión de unos hechos ocurridos en el pasado, de aquellos que nadie habla para no hacerlos más reales, pero que persiguen a la mente y los recuerdos de todos/as. Podría ser cualquiera el detonante de este trastoque, en esta ocasión es la celebración de un homenaje a unas personas que ya no están en el pueblo.

Texto complejo y profundo que necesita ser escuchado y entendido, por eso se adecua bien la sobriedad del montaje y el cuidado en las palabras, los movimientos y las interacciones entre los personajes. Aunque es cierto que hay una cierta revisión permanente de los mismos pasajes desde puntos de vista diferentes que, a veces funcionan, pero se hacen un poco repetitivos para la espectadora.

Las interpretaciones se adecúan a la narrativa del relato, profundizando o ralentizándose según las necesidades, donde Joan Negrié es un excelente narrador omnisciente, un papel que combina tomando parte en algunos momentos como personaje clave.

Una producción que abre la caja de los truenos poco a poco, creando un clima espeso y envuelto por el miedo, a los otros y a quién es cada uno/a en realidad.