Recomendaciones

Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l’espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d’un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l’última part de l’obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de «La bien pagá», […]

El món de la copla que, injustament, s’acostuma associar al règim franquista, rep a Ojos verdes l’homenatge que es mereix a través de la figura de Miguel de Molina. Escrit i dirigit per Marc Vilavella, l’espectacle, que s’acomiada aquesta temporada dels escenaris després de set anys, és un emotiu viatge musical per la història d’Espanya, des de la República, la Guerra Civil, fins la dictadura. Vilavella encarna al cantant malagueny amb una honestedat i carisma excepcionals, dotant de la sensibilitat necessària, la ràbia, la tristesa o el goig a cadascuna de les cançons. D’aquesta manera, l’obra fa servir de forma intel·ligent la vida de Miguel de Molina per retratar l’alt preu que molts van haver de pagar per defensar la […]

No us explicaré la història de Romeu i Julieta, és ben sabuda, però us explicaré una altra història, la d’aquest Romeu i Julieta. Dugald Bruce-Lockhart, actor i director de teatre que al llarg de la seva amplia trajectòria ha treballat amb la Royal Shakespeare Company i la reconeguda companyia Propeller, un dia va ser convidat a Barcelona a impartir un seminari per a actors al voltant de Shakespeare. La invitació provenia del Teatre Akadèmia. Quan Dugald va arribar a Barcelona, al descobrir la sala, hi va veure-hi l’espai ideal on representar Romeu i Julieta. Un coup de foudre. En aquest seminari, en veure Guillem Motos i Sílvia Forns, els quals participaven en el seminari, hi va veure la parella ideal […]

Què és el primer que et passa pel cap quan sents a parlar de teatre? Segurament no penses que l’escenari sigui la sala d’una fundació, o bé que al teu seient puguis trobar una manta per protegir-te del fred que regna a l’habitació. Aquestes dues situacions s’han fet realitat amb la companyia Parking Shakespeare, que amb l’adaptació de Marc Rosich del clàssic alemany Woyzeck, escrit per Georg Büchner, ha aconseguit trencar de nou amb els esquemes del teatre i presentar un text difícil de forma propera, senzilla i actualitzada. Situar al mateix nivell actors i espectadors converteix la Fundació Palo Alto en l’escenari perfecte per eliminar la barrera abstracta que acostuma a separar ambdós col·lectius en un teatre convencional. Al […]

Sí, perquè en un moment o altra tots necessitem amor, ni que sigui en segona instància, o dit més cru, de segona mà, i això és el que hem vist a l’estrena comercial d’aquesta obra a la Nau Ivanow. Estel Solé s’ha iniciat, com a dramaturga, amb aquesta obra on uns joves urbans amb problemes actuals (feina, manera de viure, dependències…) han fet una mena de catarsi en un sopar de retrobament d’amics… amb trampa. Un text àgil, amb possibles mancances, que s’han superat amb l’hàbil direcció de Marilia Samper i una excel·lent interpretació de tot l’elenc. Una obra que es podria qualificar amb un nou adjectiu, molt «FlyHard».

Tenim com actriu principal a Clara Segura que està a l’alçada del seu paper. Magnífica de principi a fi. Igual que la resta dels actors. Si s’ha de parlar de l’obra direm que es divideix en dues parts, la primera la que defineix la història de Serafina Delle Rosa(Clara Segura), una vídua italo-americana i de la seva filla. Aquesta part, és directament meravellosa, magnífica. Des de l’inici et creus que Clara Segura és una vídua d’origen italià, a més amb algunes parts del diàleg en italià. Fins que arriba Bruno Oro, llavors la cosa fa un gir totalment cap a la comèdia i comença a perdre una mica l’obra. Jugant amb l’escenografia (directament amb la casa rotatòria) que ens dóna […]

¿Cuál es la mejor edad para introducir los pequeños de casa en el teatro? Pues no lo sé, la verdad, dependerá del niño, pero lo importante es escoger una propuesta que esté pensada para la edad de los niños. Esto es el que hicimos hace unos días. Nos decidió El árbol de la vida, una propuesta singular en la cartelera teatral, especialmente pensada para niños de 6 meses a 3 años. Nuestra hija tiene poco más de un año, apenas empieza a andar y a decir alguna palabra suelta, pero tiene los sentidos despiertos y una curiosidad incontenible, como todos. Era la benjamina del público, pero regodeó como el que más con este espectáculo sosegado, sensorial y simbólico. Coreografías de […]

Cal aplaudir als Parking Shakespeare i Marc Rosich fins deixar les palmes vermelles: Primer, per fer un Woyzeck no només digerible sino excel·lent. Segon, per trobar una atmòsfera perfecta per al text. En quant poses un peu al complex fabril Palo Alto, ja estàs dins l’espectacle. Tercer, per treballar gratis per apropar la cultura al màxim nombre de gent possible. No demanen diners per l’entrada, però pots fer una aportació un cop acaba la funció. Quart, per les mantetes i les estufes. Estaràs a una gèlida nau industrial com al sofà de casa teva. Cinquè, per un Carles Gilabert a qui no pots treure la vista de sobre pel Paperàs que fa. De justícia seria nominar-lo JA al Premi Butaca […]

Els textos poètics i teatrals de Federico Garcia Lorca i Miguel Hernández són caramelets que cal anar retrobant cada uns quants mesos. A Porta4 fan un remix de «Grans Èxits» dels autors, posats en escena de manera didàctica, divertida i emocionant. Amb el pack 2×1 s’inclouen diverses anècdotes dels autors, de la seva vida i la seva relacio amb la cultura i la Guerra Civil. Ideal per grans coneixedors dels versos dels andalusos i per a qui no n’hagi sentit mai cap.

A Barcelona tenim poques oportunitats de veure teatre de màscares, i cal aprofitar-les, sobretot si són propostes tan rematadament divertides i de qualitat com «Alarma Nuclear». La Commedia dell’Arte de la cia. Palpebra és vertiginosament àgil, picarona i enginyosa. A destacar la direcció i coreografia de l’espectacle, recomanat per a tota la familia (que no vol dir infantil). Un MUST de la cartellera. No us la perdeu: acabareu el diumenge amb l’energia renovada.

El gènere epistolar, més comú a la literatura que al teatre, té com a principal interès la sensació de poder assistir a la conversa íntima entre dues persones que expressen els seus sentiments per escrit de forma més o menys clandestina. No obstant, damunt d’escena, aquest format (cada vegada més desfasat) corre el risc de resultar massa feixuc i difícil de dinamitzar. Estimat mentider, escrita per Jerome Kilty l’any 1964, recull la correspondència entre el cèlebre autor George Bernard Shaw i la famosa actriu Beatrice Stella Campbell que va inspirar Pigmalió i de la que el dramaturg irlandès es va enamorar deseperadament. Tot i que la tasca del seu director, Oscar Molina, és exemplar, el text resulta massa monòton, no […]

El día del estreno siempre es difícil pero los actores de Postals de Nadal lo superaron con nota. Ni los nervios durante los cambios de escena ni las pequeñas trabas de dicción pudieron eclipsar ninguna de las 4 historias que vimos. Son escenas cortas: claras, concisas y directas. Sacadas de situaciones cercanas y, más o menos, típicas de estas fechas navideñas. Llenas de humor pero siempre con un punto trágico muy trabajado que llega directamente a la emoción del público. El espacio juega a favor de la obra. Gracias a la proximidad puedes ver como de vivas están las escenas y como de conectados están los actores. La escenografía es muy sencilla: varias cajas negras que van configurando los cuatro […]

Woyzeck no es una obra fácil, pero Marc Rosich la dirige de manera brillante, creando toda una atmósfera que transmite a la perfección como de desconcertado y desesperado se encuentra Woyzeck. El protagonista está interpretado por un Carles Gilabert absolutamente brillante. El espacio de Palo Alto va como anillo al dedo a la puesta en escena. Y Parking Shakespeare mima y cuida el público con pequeños detalles que hacen que la obra vaya más allá de una obra de teatro y se convierta en una experiencia. Ya han colgado el sold out, espabilad!

Que difícil añadir algo que todavía no se haya dicho de Barcelona, y más, ante tanta unanimidad. Sí, es una obra tensa e intensa, que nos refleja y nos hace pensar en nosotros mismos. Por eso emociona. Desde mi punto de vista, pero, el texto es una manipulación de los sentimientos para encogernos el corazón desde un buen principio. Pere Riera mete el dedo en el ojo hasta que consigue hacernos llorar. Teatro emotivo y sentimental… quizás demasiado. Míriam Iscla fantástica.

Viendo este espectáculo desde la platea de la Seca, he tenido una sensación muy parecida a la que tenía cuando veía boquiabierto alguna de las películas mudas del Charlot. Seguramente, esto se debe de a que el payaso de Toti Toronell transmite mucha ternura e inocencia en unas situaciones que pueden resultar cotidianas, pero que se complican hasta el infinito para el pobre personaje, dándonos risa y a la hora coger aprecio por este niño grande. Además de la interpretación brillante de Toronell, otro acierto del espectáculo es la ambientación que encontramos de una revolución industrial, la cual es poco frecuente en el entorno de un payaso, resultando ser bastante sugerente y haciéndonos ver de entrada que no nos encontramos […]