La Cubana: L'amor venia amb taxi

És tradició, encara per molts, que abans -o després- d'unir les mans i dir unes paraules, deixar anar un "Sant Genís, pregueu per nosaltres", que es repeteix sempre d'una forma gairebé mecànica mentre uns i altres se senyen. Poc importa que sigui verbalitzat i ritualitzat per fidels, així com per descreguts que, instants abans que s'alci el teló repeteixin aquest ritual que fa que invoquem i ens encomanem al sant romà que es penedí en escena per imitar i parodiar als cristians en presència del mateix emperador Dioclecià, puix que -segons diuen- Genís veié com uns àngels s'apareixien davant d'ell i li feien saber els seus pecats i decidí que no havia de continuar aquest camí de befa d'altres màrtirs cristians, i l'emperador, en adonar-se de l'intent de redempció en escena de Genís, no dubtà i l'ajusticià allà mateix. Des d'aleshores, a fi de curar-se en salut, molts actors abans de pujar a escena li preguen i l'invoquen. Fent que ja, de per si, prec i superstició per evitar tot el que és dolent, es barregen, fent que el fet profà de fer teatre i les seves supersticions informals es barregin amb les creences, que ja tenen una estructura formal de dos mil anys de prova i error on s'ha destriat què és allò que funciona i allò que no, es donin de la mà pel fet escènic.

Bé és cert que el teatre patí cert obscurantisme i desaparició, en la seva concepció formal de grecs i romans, durant segles i que aparegués de forma esporàdica, per a representacions bíbliques sense paraules (l'anunciació als pastors que acaba derivant en els nostres Pastorets), els balls parlats (Carnestoltes i Ball de diables), cants apocalíptics i escatològics (com bé podria ser El cant de la Sibil·la) o algun dels leitmotivs de les novel·les desenvolupades a la cort, que eren entreteniment que requeria no només d'hàbils escriptors, sinó també de narradors que bé sabien com llegir el seu públic i saber com commoure'ls, fins que fou reprès com una forma més d'entreteniment que també servia com a propaganda i lloança del noble de torn que pagava, de la mateixa manera que les novel·les, les representacions de la colla de còmics de torn. I sempre l'allargada ombra de la religió allà, per atacar a uns i altres, per trobar unes figures a les quals remetre'ns o simplement pel fet de ser allà.

Ara bé, les formes més formals del teatre burgès i d'aficionat, no comencen com a tal fins al segle XIX, on menestrals i d'altres pencaires, es trobaven havent sopat per dir la seva i assajar les comèdies que anaven del bracet, fins i tot en temps en els que l'església posseïa el monopoli dels escenaris i decidia qui podia actuar i qui no. És paral·lel a això i a la consciència de classe el naixement dels ateneus obrers, patronats i -posteriorment- centres parroquials que començaren a donar una més gran formació als fidels i pencaires, ja fos el cant coral com teatre, i el més important de tot: en català. La llengua del poble.

Mentre que Barcelona ha estat durant segles sempre sota supervisió dels castellans, el poble sempre ha parlat en català i s'ha expressat com a tal, fent que fos més fàcil escoltar una òpera en italià de Mercadante que saber-ne què era allò que passava a El sarau de la patacada.

Si hem d'assenyalar un punt d'inici veritable al teatre català, tant d'aficionat com a "professional", l'hem de trobar en Josep Robrenyo, que té un discret, però llarg, carrer al barri de Sants de Barcelona, doncs fou el primer actor i autor que finalment s'atreví a desafiar la prohibició de fer teatre en català pels catalans: Del poble i pel poble.

La formulació d'uns cap a aquests mateixos (el poble) és, per nosaltres, la màxima i primera espurna per una tradició que s'ha anat estenent per tot el territori al llarg de més de dos segles que ha anat barrejant-se amb les formes pretèrites: les de balls parlats, Pastorets i els cants, tant cants corals, apocalíptics com dir la sarsuela, són també representacions del poble i pel poble. El mant de la societat parroquial, obrera o veïnal que dona suport a la creació de representacions teatrals per amics i veïnat.

Aquesta és la tradició que recull i ennobleix La Cubana des de fa quaranta-cinc anys, mentre uns busquen les formes més refinades d'interpel·lar el públic ignorant-lo i menystenint-lo, La Cubana sempre s'ajup, estén el braç i t'indica que t'ho passaràs bé doncs formaràs part del seu artifici, el mateix que sempre s'ha fet amb aplecs i teatre d'aficionats: del poble i pel poble i el que és del poble.

L'amor venia amb taxi agafa el text d'en Rafael Anglada com a punt de partida per a explicar la seva història d'aquells que conceben el teatre com a passió i forma d'esbargiment en una passada i fosca etapa de la nostra història, com és el franquisme, en una enèsima forma de repressió militar per part d'Espanya, fent que llengua i l'expressió popular sempre prengués estranys camins per viure i sobreviure. On només pots permetre't ser naïf per sobreviure, perquè el cinisme encara ens porta a un lloc més fosc del qual no sabem sortir-ne.

Així doncs, com si fos un producte més de la casa, Teresina S.A., el públic assisteix a un assaig de forma mensual, per veure què és allò que fan els aficionats i saber com ho porten, veient com l'obra a assajar va prenent forma a poc a poc, i quins són els neguits i angoixes de la colla de còmics de la parròquia de Nostra Senyora de la Llum. Com el seu petit fet subversiu, que no és més enllà que el fet de passar-s'ho bé, s'alterna amb la realitat i la folklorització de la cultura amb l'assistència, a manera de petits entremesos, de funcions homenatge en benefici de vells còmics i assistència d'altres espectacles, fent que recuperem Alady, el desvergonyiment de Johnson i La bella Dorita o veure els Vieneses (els Comedian Harmonists nostrats) a les taules del Teatre Espanyol (Paral·lel 62).

La dramatúrgia, com els decorats que es claven en les llates de fusta, és lleugera i transportable, fent que compleixi amb el seu propòsit, faci ric i doni estructura perquè la companyia pugui fer la seva. Donant profunditat i resultat. No és necessari un pesat escenari giratori que ens descobrirà els secrets més ben guardats de la professió. Aquests, simplement, passen a escena i s'exhibeixen davant dels nostres nassos, com a voyeurs o aficionats que claven els seus colzes al respatller de la butaca estant, mirant un assaig i escoltant els consells d'interpretació gens formals, fonamentats en cert empirisme i una mica de 'patafísica, per resoldre allò que les mancances interpretatives i formals de l'escena, no eren solucionables, lluny d'un reguitzell d'objectius i microobjectius per cada una de les línies del text a assajar.

El repartiment, com sempre, duplica i triplica en més d'una ocasió el seu gruix humà, per a donar vida a tots els personatges de l'auca, barrejant-se amb la banda que acompanya l'espectacle, que puja i baixa a escena, travessa passadissos, s'escola per l'amfiteatre un instant i immediatament torna a ser a escena. Reproduint no només allò que coneixem i sabem de l'escena, si no també allò que sabem que no s'ha de fer i per disciplina, molts no hauríem de fer a escena: les picors, les mirades estràbiques i la perplexitat no dissimulada de la disciplina actoral que aquí és portada a la performance total d'allò que no hauríem de fer i ens humanitza, doncs l'artifici del teatre ens nega fer-ho, però aquest artifici del teatre és també un camp de llibertat on afegir l'artifici de la manca d'ensinistrament per crear-nos una doble veritat: la d'interpretar a aquell que no sap interpretar.

La música, que aplega un munt de composicions originals d'entre la dècada de 1920 i la de 1950 amb tots els afegits d'en Xavier Mestres que també ens remet a tota aquella música d'antes. On fins i tot una cançó picantona podia ser un acte de subversió.

I encara avui en dia ho és, perquè sembla que novament posem en dubte cada un dels conceptes que ens nodreix com a societat és superflu i ens hem d'afegir -constantment- a tot allò que és global per donar-nos a conèixer, quan encara no som ni prou conscients de qui som nosaltres mateixos. Què és el que fa ser com som i què és el que ens arrela a aquest petit pedaç de terra, on lloem al tresillo (Qui ha fet teatre bé ho sap) recollit de la foguera i que ens salvarà la producció d'aquell any com reutilitzem el vestuari de produccions passades (és inevitable reconèixer el vestuari d'Una nit a l'òpera o del Gente bien)

És, doncs, un error pensar que L'amor venia amb taxi és només un homenatge, perquè això vol dir que allò que homenatja és extint, i tot i certes formulacions de l'espectacle les considerem -avui dia- carrinclones, aquest espectacle no ho és, si no que evidencia que és -encara- quelcom ben viu, tot i que el període que emmarca és aquell que exigia que tot fos a una petita escala, veïnal i local, sense la necessitat d'esdevenir, com a sempre, global per connectar el West End amb Broadway, connecta pel fet d'esdevenir, a petita escala, un reflex la nostra societat que tot i les diferències, quan tractem del grup de teatre d'una comunitat, tot és igual. Els rostres i tarannàs es repeteixen tot i tenir d'altres noms i fisonomies. Tots coneixem els personatges i escenes que poblen aquesta història, perquè és més probable que hàgim vist abans patir a la veïna i al noi del bar mirant d'aprendre's el text que el llarg estirabot de Bales sobre Broadway reproduí, encara que coneixem ambdues igual de bé. També coneixem a aquell ancià que encara és a l'armari i aquell que ja fa massa anys que va sortir, qui va deixar de vestir sants per esdevenir santa patrona i sargir-nos tant vestit com ànima en dues rèpliques. La nit tancada al teatre que ens fa veure fantasmes, el que fa anar la vetusta serra de mà amb empenta i aquell qui romanceja escoltant el partit del Barça, saber qui té l'ampli coneixement sobre tot el teler i quina és la corda que fa baixar el pou i quina altra el desert i un fragment de la mansió que, per estranys motiu, són al mateix llistó de fusta. Tots aquests personatges tenen noms i rostres que, en un moment o altre, els hem trobat i hem compartit taula tot i mai haver creuat paraula. I el triomf és que, encara que semblin vetustos, siguin part de nosaltres i la seva recerca d'esbargiment és també la recerca d'identitat i de l'obra que es farà aquella temporada.

També és un triomf de la nostra petita, però cofoia, societat és com després de segles de censures i prohibicions, encara seguim aquí. Des de Robrenyo (amb una interessantíssima biografia editada l'extinta, però ben mencionada, Editorial Milà) fins a Anglada, per fer teatre en la nostra llengua materna o aquella que hem adoptat com a tal, i encara ens en sortim prou bé per a omplir un teatre de gom a gom cada nit explicant-nos la nostra mateixa història o la d'aquells que hem vist en fotografies en blanc i negre que han omplert el nostre anecdotari i imaginari teatral de tot el país, pensant en com era aquell Manelic o aquell Don Juan. Aquells que dansaven a les taules per les quals encara fem arrossegar a les fúries de l'infern, posem el tresillo acabat d'abandonar a la deixalleria i on clavem fermament la creu de la Passió.

El recorregut de l'obra és, doncs, sentimental, alhora que també ho és de geogràfica, ja que podem ubicar-nos entre el carrer Guàrdia i Tallers, a Nord i Sud, i entre la Rambla i el Paral·lel a Est i Oest. On coneixem no només els veïns reconeixibles de la ficció, si no tots els artesans de l'escena que allà van ser-hi i encara alguns, d'una forma o una altra, encara hi són. A més, triar el Romea és un èxit, ja que es troba al rovell de l'ou, el mateix rovell de l'ou que dona taules a en Iscle Soler o a la Margarida Xirgu.

I això fa també que sigui un triomf per a nosaltres mateixos com a societat i la llengua que parlem. És un triomf pels nouvinguts que encara no s'atreveixen a parlar la nostra llengua com per aquells que venen amb la feina feta de casa. Pels que van callar i aquells que no callen, pels que mai van dir una paraula més alta que una altra com per aquells que renegàven cada dia pujats a la cadira. És, gairebé, com la cançó Durruti, Macià i Verdaguer dels Fetus, que els lloa amb un: "I aquest vals de lloança / al seu llegat i al que van ser, / per la lluita, el país i l'esperança també, / per Durruti, Macià i Verdaguer", ja que tots els nostres mites de les taules, que van ser humans, totes les comèdies editades per l'Editorial Milà a la seva Catalunya Teatral eren i són triomfs que encara es resisteixin a morir tot i que els acudits envelleixin millor o pitjor. Són encara prou viscerals per a dir-nos alguna cosa. Cada paraula escrita per gent com en Folch i Torres, Rusiñol, Maruxa Vilalta, Xesco Barceló, Carles Soldevila, Josep Robrenyo, Ubach,Teixidor, Guimerà, Carme Montoriol, Josep Maria de Sagarra, Gual, Pitarra... encara és present, d'una forma o una altra a la nostra societat. Aquella a qui li van dir que els seus escriptors i els seus mots no eren suficients, però aquí els tenim. Encara presents a escenaris i a les lleixes de moltes biblioteques. És el triomf d'aquelles comèdies, que tot i el seu pesat zeitgeist, són presents.

Així doncs, L'amor venia amb taxi també entronca i, amb perdó de Maria Nicolau, ens arrela amb una tradició centenària de creació d'entreteniment d'uns per als altres, la subversió del fet escènic a través de la llengua i una eina de formació per a generacions futures, ja com podria ser també el cant coral impulsat per Clavé com l'enèsima representació d'Els Pastorets al territori que dona llum -encara avui dia- a noves vocacions, a tradicions, a acudits privats que s'allarguen amb el pas dels anys i que generen noves tradicions. Velles i noves tradicions on l'avantguarda es troba, sovint, a la mateixa rereguarda.

Tal com diu el programa de mà, L'amor venia en taxi és un espectacle musical de La Cubana que ret un merescut homenatge al teatre d’aficionats de Catalunya, gent que com diu la sinopsi, treballen per amor a l'art i es mereixen tot el nostre respecte.

El títol prové d'una comèdia escrita per Rafael Anglada, estrenada al Teatre Romea l'any 1959.

Els orígens de La Cubana són els mateixos que els de qualsevol companyia de teatre d’arreu de Catalunya: el teatre d’aficionats.

A Catalunya per tradició existeixen una gran quantitat de centres culturals, recreatius, parroquials que tenen el seu petit teatre. Això fa que per tradició social, familiar, d’una manera o una altra, es generi afició al teatre.

El teatre d'aficionats ha servit i motivat a molts d'aquests actors i actrius a estudiar a instituts, acadèmies i escoles especialitzades en teatre, per tal de poder-s'hi dedicar professionalment.
No oblidem que molts dels nostres actors i actrius provenen del teatre amateur.
Sense anar més lluny, l'actor Marc Soler, nominat als Premis Teatre Barcelona d'enguany, per l'obra L'herència i també, guanyador d'un Premi Butaca amb el musical Bye bye monstre i Premi Teatre Barcelona 2019 pel musical Maremar dins la categoria Millor musical, va començar dins el teatre amateur del meu poble, al Teatre La Flor de la Palma de Teià, interpretant en Billy del musical Billy Eliot el 2013 i va ser en Lluquet en Els Pastorets (2015).

A més a més de ser un homenatge al teatre d'aficionats, aquesta obra també vol destacar i valorar la importància de totes aquelles companyies, dins el teixit cultural del país, que gràcies a elles van aconseguir fer feliç a molta gent en èpoques realment complicades, com la de la Barcelona de 1959, en ple franquisme, època en què se situa aquest musical.

També és un homenatge i el reconeixement de grans autors com Josep Maria de Segarra, Frederic Soler (Pitarra), Eduard Guasch i Vin̈as, Josep Maria Folch...

Un homenatge i el reconeixement a moltes cupletistes, cantants, actrius i actors, com Joan Capri, la Bella Otel·lo, Mary Santpere, Rafael Anglada, Pilar Alonso, Mercè Serós, Raquel Meller...

Un homenatge i el reconeixement a gent vinculada al teatre com els germans Peris, la Perruqueria Damaret, els escenògrafs Germans i Salvador amb l'ús exclusiu de telons pintats i a l'Editorial Millà, centre i motor de gran part del moviment del teatre d'aficionats a Catalunya, on s'editaven totes les comèdies i textos de tots els autors citats.
Un homenatge al Teatre Romea i a molts teatres, sales que actualment han desaparegut i alguns espais de teatre popular en català.
Un homenatge al Paral·lel on el vodevil, cuplets, espectacles de revista, mags il·lusionistes o ventrílocs, omplien nit i dia els seus teatres amb la finalitat d'entretenir de la mateixa manera que actualment ho fa el teatre d'aficionats.

Com és habitual, La Cubana mai decep. El seu tarannà, la seva manera de fer continua sent-hi en aquesta comèdia musical. A L'amor venia en taxi hi trobem tots els trets característics d'aquesta companyia, com l’humor, la participació del públic, un ritme desenfrenat, el joc teatral, transgressió d’espais, el trencament de la quarta paret, música en directe, cançons i moltes sorpreses.

Francament, és un espectacle meravellós, molt divertit que tothom que estima el teatre hauria d'anar a veure.

Personalment, vaig gaudir molt del muntatge, de la seva posada en escena, de les interpretacions, i de tots aquells petits detalls que, potser molts dels espectadors, per generació, no van apreciar, però que a mi em van transportar a èpoques passades, on vaig reviure situacions i recordar moments viscuts amb gent estimada que van marxar fa temps, i que indirectament també, dins el meu imaginari, han format part d'aquest espectacle.


 

Com diu La Cubana : "El teatre d'aficionats a Catalunya ha estat un patrimoni cultural molt important al qual no se li ha donat el valor real que té.

Una tradició artesanal de fer teatre que no s'hauria de deixar morir!"

Visca el teatre!

El nou musical en català de La Cubana, estrenat al Teatre Romea, és una autèntica celebració del teatre popular. L’espectacle ret homenatge a les companyies dels anys seixanta i setanta, aquells grups que, amb recursos modestos i molta imaginació, van posar les bases del teatre amateur i de la sàtira escènica catalana.

Amb el seu inconfusible segell “made in Cubana”, la companyia de Sitges manté la seva essència: humor directe, mirada tendra sobre els hàbits socials i un punt de bogeria festiva que converteix el públic en còmplice des del primer moment. El muntatge juga a desmuntar el teatre dins del teatre, mostrant els trucs, els entrebancs i els encerts d’aquelles companyies pioneres, amb un to alhora irreverent i afectuós.

L’obra ens presenta tots els personatges que donen vida al teatre, tant els artistes que pugen a l’escenari com aquells que treballen entre bambolines. El fet que sigui una producció amateur, nascuda d’un poble i acollida per un Ateneu, li atorga una proximitat i una autenticitat que connecten amb el públic. És una cita obligada per a tots els amants del teatre, però també per a aquells que, en algun moment, han participat en els Pastorets o en les representacions del Casal o de l’Ateneu, ja que s’hi poden veure reflectits i reviure l’esperit d’aquelles experiències col·lectives que formen part de la nostra memòria cultural.

Moment especial a l’apuntador, a la recerca de de mobles per realitzar l’escenografia. I tal com diuen no hi ha teatre amateur que no tingui el seu sofà ‘tresillo’ i les seves butaques on transcorre tot amb un número musical genial. Aquell toc trencador amb l’època franquista.

No pot faltar en un espectacle de La Cubana el moment de plomes, el moment d’ensenyar cuixa per part dels actors que ja és marca de la casa que tan ens agrada.

La posada en escena és àgil, amb una escenografia que recrea l’esperit artesanal d’aquells anys i que serveix de marc per a números musicals que combinen la paròdia amb l’homenatge. El vestuari acolorit i les coreografies senzilles però efectives reforcen aquesta mirada nostàlgica i popular.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Con la idea original de Jordi Milán y con el guion de él mismo, Toni Sans y Rubèn Montañá, La Cubana nos regala esta vez dos escenarios diferentes o un teatro dentro del teatro con la mordacidad e ingenio con los que nos tienen acostumbrados.

El escenario principal es un teatro de aficionados: L’elenc artístic Teatral del Centre Parroquial de Nostra Senyora de la Llum (ya nos habla mucho de ese momento), que se encuentran por primera vez (después de haber representado Els Pastorets), para hablar de la siguiente obra. En Catalunya, pasados ​​los primeros años más duros y crueles de la dictadura, en cualquier centro parroquial, centro cívico o barriada surgieron de manera espontánea grupos de teatro de aficionados, esbarts dansaires, corales, centros excursionistas, grupos de escultismo, cuya finalidad era recuperar las redes sociales perdidas, poder volver a vivir y, si se podía, contribuir desde dentro a la lucha contra la censura y la represión.

El otro escenario son trozos de representaciones de aquel momento, en el Molino o en otros teatros del Paral·lel con música en directo, canciones y coreografías de una excelente calidad por parte de los actores y actrices de la compañía.

Han creado entre todos, una obra maestra, con unos decorados y unos vestuarios impresionantes, un movimiento escénico ágil y llamativo. Íbamos de sorpresa en sorpresa como hace habitualmente La Cubana haciendo participar al público, apareciendo los actores, actrices, músicos y maquinistas por diferentes lugares. Todos éramos artistas y todos nos hemos emocionado con los dos pulmones respirando a ritmos diferentes, el de la ironía, la broma y la risa y el de la nostalgia y el recuerdo de aquel momento. También nuestros ojos iban a ritmos diferentes, uno lloraba de risa y el otro de nostalgia de un tiempo que luchó y que sufrió pero que también supo levantar el corazón para reír un rato. En mi casa los vieneses de Franz Joham, Artur Kaps y Herta Frankel formaban parte de las conversaciones familiares y Cançó d’Amor i de Guerra era la música de fondo de muchos momentos familiares.

La profesionalidad y la sensibilidad de La Cubana ha hecho que tanto los que habíamos vivido ese momento como los que no estaban allí participen y entiendan esta obra que será memorable.

Para entender el teatro catalán actual no tendríamos que perder nunca de vista todo el tejido asociativo y amateur que empezó a formarse a principios del Siglo XX. La multitud de compañías y entidades teatrales –muchas veces vinculadas a parroquias, ateneos o asociaciones corales o de ámbito musical- es el colchón sobre el que ha descansado todo lo que ha venido después, tanto a nivel de actores, directores, autores… como también de público. Y durante muchas décadas, especialmente las del franquismo, se gestó un teatro muy particular en el que la censura y la religión imperante lo encorsetaban todo. Aquí proliferan las obras “de tresillo”, las comedias de enredos y todo un teatro aburguesado y acomodaticio que hacía las delicias del público. Un teatro aparentemente inocente que en realidad constituía unos de los pocos reductos donde escuchar cultura en catalán.

La Cubana sabe muy bien que estos fueron sus orígenes en Sitges, y es por eso que ahora ha querido hacer un homenaje sentido y realmente emotivo. Un homenaje que nos enseña tanto las luces como las sombras pero que está hecho con la sensibilidad que siempre acompaña los montajes ideados por Jordi Milán. Pero no contentos con esto también extienden el homenaje al teatro que se hacía en el Paralelo a finales de los cincuenta, a todos los grandes nombres del mundo del espectáculo en aquel momento y también al Teatre Romea, sede del teatro catalán más arquetípico… Un auténtico festival de nostalgia que aunque esté disfrazado de musical no esconde su verdadero objetivo: mostrar el amor por el teatro y todo lo que ha representado para muchas generaciones.

Cómo en todos los espectáculos de la compañía, más es más… y también mejor. No se escatima en recursos escenográficos (los decorados de papel de los Hermanos Salvador son un auténtico hallazgo), ni en vestuario, ni en recursos técnicos, ni en personal (15 intérpretes en escena, más seis músicos). La parte musical la componen tres o cuatro piezas originales de Xavier Mestres y Joan Vives (la Cançó del Tresillo es uno de los platos fuertes de la pieza), más una retahíla de temas originales de las revistas, comedias musicales y espectáculos del Paralelo. Incluso se recuperan temas de la zarzuela catalana Cançó d’amor i de guerra, una de las más censuradas en su momento y una de las pocas que fueron escritas y cantadas en catalán. O sea, una delicia para los más nostálgicos pero también para todos aquellos que quieran bucear en un pasado glorioso, y a épocas vilipendiado sin motivo.

En cuanto a la obra original de Rafael Anglada, L’amor venia amb taxi, podríamos decir que es la excusa y también el punto de partida de todo. La historia del Elenc Artístic Teatral del Centre Parroquial de Nostra Senyora de la Llum es la historia de centenares, o miles, de grupos catalanes que a finales de los cincuenta deberían de pasar por el mismo. La Cubana hace como siempre un retrato divertidísimo de los personajes, de las situaciones y del contexto que lo rodeaba todo (las apariciones del militar denotan un drama que no acaba nunca de estallar pero que está siempre latente). Un mosaico muy acertado, a la altura de las mejores creaciones del grupo.

El último montaje de La Cubana es un homenaje a la historia del teatro popular y, al mismo tiempo, una celebración de la propia trayectoria de la compañía. En esta nueva aventura, el grupo recupera una comedia de enredos de Rafael Anglada —un autor muy presente en los escenarios amateurs de la segunda mitad del siglo XX— y la convierte en un espectáculo lleno de música, humor y picardía. El resultado es fiel al estilo característico de La Cubana: una mezcla de descaro y ternura que conecta con el público desde el primer minuto.

La compañía, fundada en 1980 en Sitges bajo la dirección de Jordi Milán, ha sido siempre una rara avis del panorama teatral catalán. Su sello se ha basado en el juego con las convenciones teatrales, en el acercamiento constante al espectador y en un uso del humor que combina la ironía con lo cotidiano. Desde esas primeras acciones teatrales en la calle hasta grandes producciones como Cómeme el coco, negro, Cegada de amor o Campanadas de boda, La Cubana ha mantenido un espíritu colectivo y festivo que ha convertido cada uno de sus espectáculos en una experiencia compartida.

En esta ocasión, la elección de un texto arraigado en el teatro de aficionados tiene una carga simbólica evidente. Muchos de los integrantes de La Cubana, como tantos otros actores y actrices profesionales, se iniciaron en grupos amateurs. Revisitar este material es, por tanto, una manera de reconocer las raíces y reivindicar un tipo de teatro que a menudo ha quedado a la sombra del profesional. Pero La Cubana no se limita a hacer arqueología: toma la pieza y la transforma en un musical a su manera, con canciones que amplifican las emociones y un ritmo que combina la comedia clásica de enredos con la sorpresa constante.

Es también, a la vez, un homenaje al teatro de variedades y de revista del siglo pasado en nuestro país, vigente en la memoria de varias generaciones y que ha marcado, de alguna manera, el carácter de una ciudad que había latido al ritmo del Paral·lel y el music-hall durante la época más dura del franquismo, y que había sabido resistir la censura con humor.

La escenografía juega con la idea del artificio y la ilusión, como si fuera un gran juguete que se despliega ante los ojos del espectador. Los colores vivos, los rápidos cambios de decorado y los efectos inesperados crean un universo visual que recuerda la alegría de los musicales antiguos, pero con un pulso contemporáneo. El vestuario y maquillaje contribuyen a potenciar el carácter caricaturesco de los personajes, que se mueven entre la exageración y la complicidad directa con el público.

El reparto, formado por actores y actrices habituales de la compañía y nuevas incorporaciones, muestra una gran cohesión. Todos ellos comparten un mismo sentido del ritmo y de la comicidad, indispensable para sostener un espectáculo coral en el que el humor nace a menudo de la sincronización y del juego colectivo. Las escenas musicales destacan por la energía y la frescura, sin caer en la sofisticación excesiva: su función es hacer participar, contagiar entusiasmo y mantener al público atento y activo.

Uno de los rasgos que más define El amor venía en taxi es la capacidad de La Cubana para implicar al espectador. Romper la cuarta pared, jugar con la espontaneidad, invitar al público a formar parte de la broma. Todo esto, lejos de ser un recurso anecdótico, es la esencia de su teatro. Aquí vuelve a estar presente, y consigue que la sala se llene de risas compartidas y de una sensación de fiesta colectiva que va más allá de la trama.

A veces, entre tanta locura, el argumento se diluye bajo el peso del despliegue musical y hay escenas que podrían recortarse sin perder fuerza. Pero estas pequeñas irregularidades no quitan valor a la experiencia global, que es la de una compañía que sigue fiel a sí misma y al mismo tiempo sabe reinventarse.

El amor venía en taxi es un espectáculo que divierte y emociona, que rinde homenaje al teatro amateur y al mismo tiempo celebra cuarenta y cinco años de trayectoria cubana. Es un recordatorio de que el teatro puede ser una fiesta popular, un lugar en el que todo el mundo tiene cabida y donde el humor sirve para sobreponerse a menudo al peso de las adversidades.

La que va a menudo al teatro, incluso la que va esporádicamente, vive un momento único cuando se sienta en una butaca y mira un espectáculo. Esta experiencia compartida con el resto del público no se volvería a repetir, aunque al día siguiente se fuera a ver la misma obra en el mismo espacio. Esta es una de las principales grandezas de las artes escénicas, que son vivas y nunca se podrá repetir ni lo mismo ni aquello que provoca.

La Cubana busca la máxima de “vivir el momento” en su último espectáculo, que es un claro homenaje al teatro amateur y a la historia de los espectáculos del Parel·lel de Barcelona. El hilo conductor es la preparación de la obra anual que lleva a cabo una compañía teatral en un centro parroquial -donde el público son los vecinos que se pasan a ver qué hacen- y, entre escena y escena, van sucediendo números musicales que quieren ser un recordatorio de toda la actividad cultural de revistas y actuaciones que se podían ver en la ciudad a finales de los 50.

Muy cercana y engañosamente casera, esta producción es una muestra clara de que la compañía sabe cuál es su objetivo: divertir y hacer feliz a su público. Textos rápidos y cómicos que ayudan a mostrar una época difícil en Catalunya, que entre chiste y guiño hay alguna crítica al pasado y también alguna advertencia al presente. Increíble despliegue dentro y fuera del escenario, y es que el reparto es de otra galaxia. Su entrega y dedicación, su pasión y manera de ver a sus personajes arranca risas cada dos por tres, y hacen pasar un muy buen rato a todo el patio de butacas.

La música en directo es una maravilla y también un aliciente que eleva la obra a otro estamento, con pocos instrumentos consiguen crear un mundo musical popular compartido desde el primer momento.

Es cierto, eso sí, que la estructura que navega entre ensayo de la obra y espectáculos del Paral·lel llega un punto en que se hace repetitiva y la espectadora ya sabe como irá todo hasta el final, pero eso no impide que se disfrute igualmente del despliegue para llevar al escenario producciones que pueden caer en el olvido y son historia del teatro.

Primera vez viendo a La Cubana y parece ser que no será la última.

Amb la Cubana t'ho passes molt bé segur. Moments de fart de riure, altres moments una mica repetitius, però surts amb una bona sensació. Si que és cert que potser hi ha molt de número musical i que al final amb tanta cosa abruma una mica. Hagués preferit una mica menys.

A "L'amor venia amb taxi" fan un homenatge al passat del que malauradament no hi entenc tan, i crec que amb una mica més de cultura folklorica de Barcelona, ho hagués gaudit més.

Obra llarga, sense descans, però plena d'energia.