El Fantasma de la Ópera

Esta versión de El fantasma de la ópera no deja indiferente y por algo ha prolongado sin problemas una segunda temporada. Bien merecido el premio Talía a Julio Awad por la dirección musical, recomiendo al público que se asome al foso al terminar la función para entender con más profundidad el desafío de los músicos y el buen hacer de Awad.

Es un espectáculo que combina unos acordes bien conocidos por los amantes del teatro musical y una majestuosidad en la puesta en escena. El elenco merece una mención aparte, el reparto que estaba en la función a la que asistí fue magnífico. Manu Pilas con el papel protagonista, inunda la escena cada vez que aparece demostrando un dominio gestual y vocal. Imprime sentimiento en sus canciones y hace que la platea reverbere fascinada de esa maestría artística. La coprotagonista Judith Tobella está al nivel de este musical. Es un personaje muy difícil de interpretar con muchas variaciones y no incidiría en alguna dificultad en los graves de su voz lírica como soprano. Entre los secundarios, la versatilidad de canto y el nivel de actuación es excepcional. Iñigo Etayo, Marta Pineda, Francisco Ortiz, Enrique R. del Portal, Omar Calicchio, Silvia Lucketti y Laura Martín. Todos se merecen una mención por su buen hacer que se demuestra en los aplausos sostenidos durante el final. Una elección de artistas muy equilibrada donde el nivel es muy alto, tanto a nivel musical como interpretativo.

La escenografía es soberbia, con trucos de magia incluidos que hacen que no pierdas la atención en ningún momento y haya algún que otro sobresalto (evitaremos hacer spoilers).

Apoteosis era la ceremonia que hacían los antiguos para colocar como dioses o héroes a los emperadores, emperatrices u otros mortales. El resultado de este musical bien se merece tildar de apoteósico.

Corria l'any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d'esdevenir fantasma "haunt" amb de l'ontologia, l'estudi de l'ésser; en el que contraposava la màxima de l'"Un fantasma recorre Europa" amb el vers de Hamlet de "Va el temps fora d'encaix. Fatal destí!". L'especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l'energia i la formació del passat, deforma el present.

Aquest passat que capgira el present, tot i que el passat ja ho va alterar tot, és el punt de partida del clàssic de Gaston Leroux de 1910 El fantasma de l'òpera. El passat torna en forma física i el trauma es produeix, fent que s'evoquin tota mena de sensacions i horrors.

I tot que la hauntologia ens parla, principalment, de melangia, la percepció i l'estètica, també fa que s'alliberin els horrors derivats de sistemes de creences erronis de dominació i hegemonia cultural, de gènere i estètica.

I és que, de vegades, només la flaire d'una vella i coneguda olor és suficient perquè s'engegui de nou un joc de fum i miralls i tots els monstres de la literatura gòtica, sovint tan assedegats de sang com d'afecte, brollin novament i poblin els nostres malsons.

Així que sempre és una celebració que novament ens trobem a la cartellera amb una criatura més que ha definit el món modern, sigui per a bé o per a mal, ja que si el romanticisme i l'horror gòtic també dona veu, sentit i estètica al pensament crític enmig d'aquella Primera revolució industrial que esclafava la massa obrera, també serví per al naixement de la concepció que tenim del nacionalisme, des del vessant més positiu fins al més lesiu, també va permetre reflexionar sobre l'individu i com aquest començava a ser esclafat per la societat, sovint identificat com el jou d'un monstre, la contaminació o el discurs d'una majoria disposada a exterminar tot l'horror humà i aliè, fent que fins i tot, de vegades, era el mateix monstre el subjugat per ser només un error que mereixeria ser estimat. Discursos irracionals per a un món modern, tan necessaris com innecessaris. Al cap i a la fi, l'ésser humà és una suma de seny i irracionalitat; o rauxa si volem jugar amb el binomi de la catalanor.

Tota bandera que s'erigeix sobre un pal és quelcom que es veu més enllà del temps i de l'espai. El Fantasma de l'òpera és, doncs, un estendard d'allò que se suposa que és el teatre musical i la llum o l'esperit que omplí un llunyà 9 d'octubre del 1986.

El món ha canviat, però el Fantasma es manté inamovible, el seu esperit i el seu anhel, el de fer una feina ben feta, ja sigui per compondre la seva òpera de Don Joan, trobar la veu perfecta i el seu àngel de música com per portar espectadors al teatre. Esdevenir un long-runner en un món que cada vegada corre més i més de pressa fa que aquesta Fantasma, independentment de si parlem del personatge com de l'espectacle en si mateix, és una rara avis, alhora que també és una mostra més de la hauntologia, d'un passat que sempre torna i sempre ens conforta, alhora que també ens arriba a estranyar que quelcom així encara funcioni i que formi part de la nostra zona de confort a mesura que veiem que el món és cada vegada més bestial i inhumà.

Ara bé, aquesta nova proposta teatral, enfocada per a les gires que recorreran tot el globus, dona una nova empenta a emplaçaments en els quals seria inconcebible encaixar el musical clàssic (I a l'espera de saber com serà aquesta nova proposta immersiva que està a punt d'aterrar a Nova York anomenada Masquerade), i és que aquest nou Fantasma ha perdut el seu clàssic encarcarament donant-li un major ritme a les escenes i transicions.

La rentada de cara també passa per la reelaboració d'alguns moments icònics del muntatge que gairebé tothom coneix i és millor no esmentar, però podem confirmar que, continuen esdevenint plaents, perquè encara ser un muntatge de gira, aquest no escatima en detalls ni en luxe. Tot i que, per l'aficionat mitjà del teatre musical té fixada a la ment aquell espectacular final del primer acte i començament del segon, però el vellut continua sent dens i vellut, els balls de màscares són més que efectius i encara més la forma en el fet que els veiem, i això, com qualsevol amb un repartiment de luxe que compta amb primeres espases del gènere en el nostre país, refermant la seva identitat alhora que reconnectant amb un nou públic allunyant-se de cert encarcarament, ja sigui per una qüestió de posada en escena o -simplement- tecnològica.

Ara bé, com la mateixa dualitat i contradiccions de l'ésser humà, sobta, però, com els arranjaments clàssics, així com la instrumentació i l'ús retro d'alguns sintetitzadors i bateries sintètiques es manté, com si l'enregistrament clàssic de Michael Crawford i Sarah Brightman esdevingui inamovible. Creant una estranya zona de confort per al públic anglosaxó, però a nosaltres pot arribar a desconcertar-nos i pensar que escoltem una versió estranya de post-punk rus. Però com bé plantejàvem, aquests fantasmes del passat, com el mateix Fantasma en si mateix, ressona i embruixa, com a fet hauntològic, en auditoris arreu del món.

L'esperit del Fantasma ressona perquè és un mite que s'ha anat fent gran, a partir del musical, de l'adaptació d'en Todd Browning, de la versió psicodèlica de Brian de Palma a Phantom of the Paradise, el sempre surrealista Terry Pratchett i el seu Maskerade dins del seu univers de Discworld, fins a l'anterior, però monstruosa creació de Víctor Frankenstein o la gairebé contemporània en la seva concepció, de L'home que riu, o el Quasimodo d'El geperut de Notre-Dame (Aquestes dues últimes del mateix autor: Víctor Hugo). Qualitats humanes en éssers imperfectes que només reben garrotades... ara bé, és cert que els modes del Fantasma són sempre els menys exquisits, perquè ja la resta de la seva existència -tot i el dolor- és plena d'exquisidesa.

El món que ens ofereix el Fantasma, novament com a fenomen hauntològic, ens conforta i ens enlluerna tot i els seus clarobscurs, perquè ens reconforta més veure la motllura daurada d'un teatre d'òpera que comprendre el mecanisme que fa que l'escenari giri, deixant-nos seduir per aquesta màgia del teatre que ens proposa. La idealització hauntològica d'aquest passat que no va existir, almenys d'una forma com ens mostra, i que molt menys vam viure, però de la mateixa forma que el City Pop japonès, ens reconforta i molt. Parlant-nos d'un passat que no existeix, que no va existir, però que ens va bé que existeixi per no témer el futur, o potser perquè ens permet -també- somiar amb aquell futur que mai va existir.

El que és evident és que, com l'esperit romàntic, el Fantasma, ja sigui el mateix personatge com el musical, sempre miren d'apropar-se a allò que és sublim, que diria Kant. En aquest cas, com ve a ser habitual, ho aconsegueix.

El musical El Fantasma de l'òpera es va estrenar a Londres el 1986. Avui dia encara segueix en cartellera i és considerat el musical més longeu de la història.

Aquest musical està inspirat en la novel·la homònima de Gastón Leroux (1908).

Es tracta d'una història d'amor, que tot i que és fictícia, està inspirada en fets reals i llegendes urbanes de l'Òpera de París.

Nosaltres el vam veure a Londres farà uns deu anys, i sempre he dit que de tots els musicals que vaig veure, aquest és el que més em va agradar.
Així que quan el vaig veure anunciat al Teatre Tívoli de Barcelona, de seguida vaig reservar les entrades. A part de ser un dels meus musicals preferits, vaig llegir les crítiques i eren totes molt bones.

Realment he gaudit moltíssim. No entraré en comparacions, perquè els musicals de Londres són un altre món, però el que sí que us puc assegurar és que no us el podeu perdeu per res del món. És l'oportunitat de descobrir un dels millors musicals de la història.

La posada en escena, l'escenografia amb els canvis d'escena, l'escenari giratori, el vestuari, els efectes especials i sonors, les màquines de fum, les llums amb efecte estroboscopi, les veus líriques, la música en directe, una orquestra amb més de catorze músics sota la direcció del mestre sabadellenc Miquel Tejada... tot està cuidat al detall.

L'elenc que actuava el dia que hi vam anar nosaltres eren molt bons.
Us deixo els que van actuar durant la funció del dissabte nit.

Daniel Diges (Fantasma), aquest actor I cantant madrileny. El vam poder veure en el musical Els miserables interpretant a Enjolras, i uns anys després a Jean Valjean.
Ana San Martín (CHRISTINE DAAÉ) és una soprano i actriu gallega que va estudiar interpretació en The Actor's Temple de Londres i cant clàssic en el Conservatori del Liceu de Barcelona. El seu currículum és per donar-hi una ullada.
Guido Balzaretti (RAOUL DE CHAGNY) Nascut a Buenos Aires.
Va ser productor i soci de DC GLOBAL, el primer musical en format immersiu “Next to Normal Immersive” que vam tenir el privilegi de veure dins el festival Grec de Barcelona de 2022.
Marta Pineda (CARLOTTA) és una soprano dramàtica i actriu nascuda a Madrid, llicenciada en Cant per l'ESCM i alumna del prestigiós mestre Dale Fundling.
Mario Corberán (PIANGI) és un tenor valencià, multipremiat, format en l'Escolania de Ntra Sra dels Desemparats, en el Conservatori José Iturbi de València i en el Conservatori Superior del País Basc "Musikene" de San Sebastián.
Enrique R. Del Portal (MONSIEUR ANDRÉ) Ha estudiat en el Conservatori de Madrid, en l'Escola Superior de Cant i en la Universitat Complutense. Compta amb més de cent títols interpretats, entre musical, zarzuela, òpera i opereta.
Omar Calicchio (MONSIEUR FIRMIN) Actor, director i presentador argentí. Va començar la seva carrera el 1984. És una de les figures més importants del teatre musical a l'Argentina.
<span;>Sofía Esteve<span;> (MEG) Nascuda a Barcelona. Ha estudiat dansa clàssica en Laura Esteve Centre de Dansa, dansa espanyola en Centro Popular Andalús, interpretació i cant en l'escola de Coco Comín, on a estudiar danza jazz, claqué, hip hop, ballet, interpretación i cant amb Rosa Maria Conesa, i Teatre Musical en l'Institut del Teatre de Barcelona.
Isabel Malavia (MADAME GIRY) Cantant, actriu i docent especialitzada en Teatre Musical i Doblatge Musical.
És la veu de La Sireneta Ariel en Disney (L'Origen) i Campanilla Aladdin, Wish, Blancaneu... en sèries i pel·lícules.

Ha estat una nit inoblidable.
Tot el públic dempeus aplaudint.

No us el perdeu!

Comença la meva temporada de musicals de la millor manera possible: amb El fantasma de l’Òpera al Teatre Tívoli! Una joia del teatre musical amb text i música d’Andrew Lloyd Webber

En aquesta producció, el repartiment és senzillament meravellós. Els protagonistes principals encarnen els seus personatges de manera fabulosa, amb una entrega i una qualitat interpretativa que emocionen. I, com sempre en un gran musical, poder gaudir de la música en directe és un punt afegit que multiplica la intensitat de l’experiència.S'ha de dir que aquest cop he gaudir dels covers.En definitiva, vaig sortir encantat de la funció i, dies després, encara em sorprenc taral·lejant algunes de les seves cançons.

L’escenografia d‘El fantasma de l’Òpera destaca per la seva magnificència, a l’altura d’un vestuari que recrea amb precisió el París del segle XIX. L’espectacle sorprèn per la manera com l’Òpera de París es transforma davant del públic, convertint-se en salons fastuosos, escenaris plens de llum i, finalment, en les enigmàtiques catacumbes on s’amaga el fantasma. Una posada en escena imponent que contribueix decisivament a la força dramàtica de la producció.

Pocs musicals aconsegueixen deixar aquesta empremta duradora, capaç de prolongar la màgia del teatre més enllà de la sala.

Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Desde principios de los setenta hasta principios de los noventa el mundo del teatro musical estuvo totalmente revolucionado por el genio de Andrew Lloyd Webber. De esta época destacan Jesus Christ Superstar, Evita, Cats, Starlight Express, The phantom of the opera o Sunset Boulevard… Un éxito tras otro, un montón de hits y también un buen número de récords a superar. Desde entonces, cada vez que se recupera uno de estos títulos supone un acontecimiento lleno de nostalgia y de buenas vibraciones.

De todos los títulos del compositor británico, El fantasma de la ópera es quizás uno de los más románticos musicalmente hablando. Su estilo operístico -con un puntito de sintetizadores y un sonido muy de los ochenta- dota de una gran credibilidad el argumento de la antigua novela de Gaston Leroux. Un argumento que todos hemos visto en alguna ocasión, ya sea en televisión, cine o teatro. Y es precisamente esto lo que consigue la magia de este musical que mezcla una historia de amor, un cuento gótico, un poco de leyenda y también el humor de algunos personajes algo más paródicos.

Aparte del espectacular estilo musical, El fantasma… también se caracteriza por una puesta en escena barroca, complicada y muy efectiva. En esta versión española del 2023 –un poco diferente a la que también se hizo a Madrid el 2002- vuelve a resaltar todo el aparato escenográfico, que alcanza cotas muy altas cuando vemos girar completamente la boca del escenario operístico. Aun así, hay que decir que en los momentos más comprometidos –caída de la lámpara, el viaje en barca o el baile de máscaras- quizás no consigue la calidad o la sorpresa deseadas. Esto no quiere decir, sin embargo, que no nos deje igualmente boquiabiertos y que acabe siendo uno de los platos fuertes del montaje.

En cuanto a la interpretación musical, esta versión cuenta con un elenco completo y realmente cohesionado, tanto en el primer reparto como en el segundo. Quizás en algunos momentos se nota –como en otros musicales que ya hemos visto- un poco de rigidez en algunas de las partes habladas. Ahora bien, pronto queda compensado cuando empezamos a escuchar los hits que acompañan este título de principio a fin: Angel of music, The music of the night, The phantom of the opera, Prima donna, All I ask of you, Masquerade o The point of no retorn.

Si hay alguien que tiene una varita mágica para crear musicales de éxitos este es Andrew Lloyd Webber, desde Jesus Christ Superstar a Cats, pasando por Evita y El Fantasma de la ópera. Todas estas producciones han tenido una gran acogida del público y han llenado teatros en sus estrenos y reposiciones a lo largo de todos estos años. Incluso, han llegado a la gran pantalla con unas adaptaciones cinematográficas, más o menos fieles y con éxitos dispares.

La histeria de este musical es bien conocida, nos explica como bajo la Ópera de París vive un enmascarado apasionado por la música y enamorado de la joven Christine, a quien ha ayudado a mejorar y perfeccionar su talento como soprano. Su sombra planea por cada función y día en el teatro, y la trama empieza cuando ella decide que su protegida tiene que hacer el paso definitivo y salir a escena. Cuando ella se reencuentra con un amor del pasado, todo cambia.

La producción de este musical tan icónico llega a Barcelona con un montaje potente y espectacular. La escenografía con un escenario de ópera giratorio ya anuncia que la espectadora podrá disfrutar de un hecho inolvidable. El diseño de luces y efectos especiales son detallados y muy bien estructurados, imbuyen al público a adentrarse en la historia hasta el fondo y crea un entorno y un mundo musical del cual todo el mundo forma parte.

La música es preciosa y mágica, es este elemento el que sobresale de todo el resto porque crea un ambiente bello y emocionante. Cada composición es interpretada de manera precisa por la orquestra que no se ve, pero que se disfruta con cada nota, cuerdas, piano, vientos y percusión. Increíble. Y a estas partituras firmadas por Richard Stilfoe se le suman las voces perfectas y conmovedoras de los actores y actrices que dan vida a cada personaje.

Manu Pilas dota al fantasma de una personalidad potente y atrayente, que emite dolor, tristeza y soledad. Su voz se tiñe de cada sentimiento y sacude al público en cada canción. Es una maravilla, sobre todo en canciones como No hay vuelta atrás (Point of no return), uno de los mejores momentos que comparte con Judith Tobella, la Christine de este pase.

Tobella también demuestra sus calidades vocales, que en la primera canción se encuentran un poco indecisas, pero que van cogiendo peso y cuerpo con el paso de la obra. Esta Christine también tiene una de las escenas más reconocidas de la producción con el Raoul de Guido Balzaretti cuando cantan Todo lo que pido de ti (All I ask of you), escena romántica por excelencia. Balzaretti muestra durante todo el libreo una capacidad vocal impresionante que cada perfectamente con una interpretación pasional y ajustada al texto y su voluntad.

El trabajo del resto de intérpretes es magnífico, y se entregan a un musical que no es nada fácil de llevar a escena con una dificultad musical muy por encima de otras producciones.

Aunque es una obra grandilocuente y espectacular, sí es verdad que hay momentos que la atención e interés del público disminuye. Alguna escena coral no acaba de quedar bien empastada vocalmente -la reunión donde todos hablan/cantan de su problema es un ejemplo- y la espectadora escucha un batiburrillo sin mucho sentido. En otras ocasiones, este mismo ejercicio queda perfecto, harmonioso al oído del público, pero no pasa siempre. De la misma manera, hay alguna escena que, seguramente por el espacio del teatro, queda deslucida, como el momento Carnaval (Masquerade), que si lo has visto con la escalinata al fondo y con vestidos espectaculares en otras versiones, aquí queda un poco pobre.

Un musical enorme y clásico que, en definitiva, hace disfrutar con una partitura deliciosa y un reparto maravilloso, que durante un rato nos hace viajar a la Ópera de París y a un escenario lleno de música i pasión.