Recomendaciones

Aquesta versió lliure de l’òpera de Mozart de la companyia Dei Furbi és un exemple de creativitat teatral que aconsegueix traslladar a escena un espectacle fresc, original i nou a partir del respecte absolut i l’estima envers l’obra en que es basa. Així doncs, ens trobem davant d’uns actors que s’entreguen al màxim i aconsegueixen suplir tots els instruments musicals a través de les seves veus, sense que aquests es trobin a faltar i dotant l’espectacle de personalitat pròpia. D’altra banda, la comicitat ben trobada i la proposta escènica sorprenen l’espectador submergint-lo en una proposta que ja coneix, però que la viu com si fos el primer dia.

Imaginació al poder, amb la il·lusionada capacitat de joc de l’infant, però al servei d’un imaginari adult farcit d’ecos culturals populars. Aquest matí, durant la representació al Poliorama, potser per com l’obra utilitza animacions de vídeo com a fons escenogràfic, potser per com les coreografies remeten a tants musicals del cine, una nena demanava a la seva mare: “fan pel·lícules?” I una altra assegurava d’un dels intèrprets en una altra escena: “s’ha enamorat d’ella i està trist perquè no li fa cas”. Certament es nota que la proposta s’entén i funciona de pel·lícula, i cal atribuir-ho a la gràcia virtualment potentíssima de la seva simplicitat. Una senzillesa que no renuncia a res, plena de color, alimentada d’una memòria que tiba […]

Que consti que no sóc precisament el millor públic per als espectacles de màgia. En general em costa entrar en la dinàmica que proposen i, a més, em passo mig show patint perquè m’aterreix que em facin pujar a escena per fer de conillet d’índies. Però, màgia! Mr. Snow ha aconseguit que les meves reticències es fonguin com la neu… Una hora i escaig de fascinació, perplexitat, pell de gallina i rialles per a tots els públics. El secret: un mestre de cerimònies carismàtic, a estones tendre, a estones irreverent, amb unes manetes que hipnotitzen a grans i petits. Antonio Díaz, un mag-actor que fa desaparéixer coses a ritme de Johnny Cash, que fa lentidigitació amb una càmera que permet […]

Rhinocéros, el Rinoceront de Ionesco posat en escena per Emmanuel Demarcy-Mota, és realment excepcional. La història de Bérenger, un home cansat que al final esdevé l’únic resistent humanista en un poble on tots, inclosos els seus amics o la noia de qui està enamorat, es tornen rinoceronts, homes instintius, plens de força, sense moral, sense cap vernís de civilització, serveix a Ionesco com a metàfora del feixisme. Etiquetades com a “teatre de l’absurd”, les obres de Ionesco el que fan és organitzar escènicament una gran argumentació ad absurdum, és a dir, demostrar l’absurd d’una situació portant-la hiperbòlicament a l’extrem, per redundància, per repetició i exageració: si allò que es posa sota la lupa, augmentat es veu ridícul, la conclusió és […]

Aquest Ionesco no és com La Cantant Calva, aquest és dur de pelar i Emmanuel Demarcy-Mota n’ha fet una posada en escena potentíssima, però jo m’he avorrit i em sembla que sé perquè: per la il·luminació i la dicció. Una il·luminació fosca que ens ha obligat a forçar els ulls quan ja se’ns exigia forçar el cervell, doncs l’obra era en francès. Això m’imposava fer dues coses a la vegada i tothom sap que els homes no estem dotats per aquesta peculiaritat. En quant a la dicció era la típica de la Comédie, que jo, fora de Molière, trobo pesada. To i així, a jutjar pels aplaudiments, a alguns els ha agradat molt. Benaurats ells. LLEGIR MÉS

Cançons, senzillesa escenogràfica (un gran valor educatiu) i molt de joc per a una altra adaptació d’un clàssic per part de La Trepa (desembre tornen al Regina amb Cançó de Nadal, de Dickens). En tenen prou amb tres columnes clàssiques de cartó pedra i uns quants cons senzills a mode d’arbres per perfilar bé els diferents espais d’aquesta comèdia de Shakespeare: el de la cort, el taller dels artesans i el bosc on tots els personatges conflueixen. Tres blocs: la realitat trapella i màgica dels follets i les fades del regne natural, l’embolic calculat d’entrades i sortides, d’encontres i desil·lusions, d’enamoraments i desenamoraments dels cortesans, més la comicitat estripada del poble, que és la que sembla que fa més gràcia […]

Mentre esperava per veure la representació, l’actriu Clara Cols em va comentar que «aquesta va ser l’obra amb que tot va començar», ja que es tracta de la primera peça que es va poder veure a la Sala Flyhard ara fa tres anys. Sens dubte, va marcar els fonaments de la jove companyia, sent l’inici d’un llarg número d’èxits que han aconseguit fidelitzar a un nombre elevat d’espectadors, gràcies al seu alt nivell qualitatiu. Així doncs, ens trobem davant d’una peça de teatre contemporani en clau de comèdia fosca i amb molta mala llet, que aconsegueix fer-nos reflexionar sobre el tipus de gent tòxica que de vegades ens envolta i sobre la prepotència artística utilitzada per aparentar. A més, l’obra […]

Capricis té tant de joc formal que fa honor al títol. Paganini, al capdavall, treballava per als seus senyors, però avui esperem més de l’art, un punt d’emoció intel·lectual que ens faci mirar amb ulls nous no tan sols una partitura, sinó la major part del món que ens envolta. Si el virtuosisme ja no és un valor en si mateix, tampoc ho és la mera exploració formal (lèxica, morfològica i sintàctica, aquí no compten només les posicions dels ballarins en l’espai i com s’hi jerarquitzen, sinó també el tractament de les parts del cos, en algun cas articulació a articulació). Capricis és, doncs, ben bé l’altra cara de les obres d’Andrés Corchero, Tomàs Aragay i Sol Picó d’aquests dies. […]

De tan en tant veure una bona comèdia et fa sentir més lleuger, no sempre hem d’estar patint per culpa de la cabrona de lady Macbeth. Doncs Tots Fem Comèdia és això una comèdia que fa que surtis del teatre somrient. Joaquim Oristrell s’ha estrenat bé com a dramaturg i director. S’ha rodejat d’un quintet que ho ha brodat, i tot i que d’actors només n’hi havia quatre, dic quintet perquè el pianista Joan Vives, el cinquè, ha estat peça indispensable. Bona història, bona direcció i bons actors, Bosch, Rañé, Bonnin i Vives. Per arrodonir-ho una ajuda de les projeccions videogràfiques de molt bona qualitat, amb imatges impactants, nítides… Espectacle molt recomanable per passar una vetllada divertida. No us la […]

Es podria dir que he anat seguint, no de manera premeditada, la trajectòria teatral d’en Jordi Casanovas. No em definiria com un fan incondicional, però sempre que vaig a veure alguna cosa que ha passat per les seves mans, noto una manera de fer teatre quotidiana i fresca que m’enganxa. Un home amb ulleres de pasta supera el bon sabor de boca que em va deixar La Revolució. La que ens ocupa és sorprenent, divertida i angoixant. Podríem dir que és una comèdia de situació, però ens deixariem molts matissos. Partint d’un sopar aparentment tranquil, Jordi Casanovas sacseja l’espectador de l’humor a l’angoixa. L’autor ens distreu amb la quotidianitat de la situació, amb uns personatges ben reconeixibles, entre els que […]

Què és 28 i mig? Un divertimento, un homenatge a Fellini i molts més començant per Dante, Scola, Pirandello i fins i tot Estellés, però sobre tot un viatge oníric pel món del gran Federico, les seves imatges, la seva estètica, les seves fantasies, dubtes i fixacions eròtiques de dones amb grans culs i poderoses mamelles: la Saraghina de 8½, la estanquera i la Gradisca d’Amarcord… La posada en escena molt interessant i marca de la casa: terra de sorra i un continu entrar i sortir d’elements; taules, cadires, màquines de filmar… Interessant il·luminació (un pèl massa fosca pel meu gust) i vestuari divertit. Bona utilització de les projeccions videogràfiques. Tots els actors amb nota alta, mèrit que li correspon […]

Estamos ante una pequeña joya de Nelson Valente, autor y a la vez director. Los locos ¿hay que esconderlos? Dicen siempre la verdad ¿Por incómoda que sea? La obra va de esto. Una familia, padre, madre, chico y chica. El chico está como una regadera y por la noche vendrá a cenar el novio de la chica para conocer a la familia. La chica le pide al hermano que no salga de su cuarto, pero… las cosas fluyen como tienen que fluir; ¿Las cosas se estropean solas… o con la ayuda de los que dicen las verdades? Una joya, muy bien dirigida, muy bien interpretada y dicho con un acento porteño que al principio cuesta un poco de seguir pero […]

Penso que l’adaptador d’aquesta obra ha fet un canvi de temps desafortunat. L’original passa a Paris al 1784, i cinc anys abans de la Revolució Francesa, un actor segur que aguantava humiliacions d’un noble que en l’època actual que s’ha situat ara no aguantaria del mateix noble transformat en només home poderós. Penso que aquest canvi ha fet que el plantejament grinyoli i l’obra en pateixi. Possiblement per culpa d’això el director, Mario Gas, no ha pogut fer lluir dos bons actors, Solá i Freire, perquè, al menys jo, no m’he cregut el que passava. L’escenografia de Azorín senzilla però ben resolta i la il·luminació de Gómez, eficaç, especialment bella en l’escena inicial. Llegir més.

George Kaplan, George Kaplan, George Kaplan… Aquest nom omnipresent que reverbera al llarg del text i que dona títol a l’obra, segueix ressonant al cap de l’espectador quan ja fa una bona estona que ha abandonat la Sala Beckett. Aquest nom, però, té poca importància. És només una excusa per parlar de conspiracions, de poder, de manipulació de masses, d’accions revolucionàries… I permet lligar així les tres escenes d’aquesta comèdia, amb alguna pinzellada tràgica, amb un fil tan fi que per moments creiem veure però ens és impossible resseguir. El mateix que ens passa en el món actual on ens arriben infinitat de relats impossibles de conciliar. Un encert en el fons i en la forma. Toni Casares aconsegueix treure […]

El paisatge de Memòries d’una puça és desolador. Presenta una visió apocalíptica del present, un retrat futurista tipus Mad Max, una realitat exhaurida i fosca, cremada, recoberta de fum o amagada sota boira espessa, amb neumàtics gastats, llaunes buides de begudes refrescants a terra, negror per tot i un pessimisme brutal. La puça del títol som evidentment nosaltres, la humanitat sencera, així que les memòries d’aquesta bestioleta tan diminuta dins el planeta acumulen fragments estripats dels nostres somnis antics: talls de cançons com les cantades per Judy Garland a El mago de Oz, èpiques músiques de ballet, sons de velles pel·lis, desmoralitzadors espectacles de putxinel·lis amb els intèrprets de carn i ossos manipulats com ninots, retalls desfets, exemples mig esborrats […]