Recomendaciones

Així és l’obra de Claire Ducreux: tendra, poètica, sensible… Dansa, mim, clown, circ… una peça en que hi neva molt, però és d’una calidesa que reconforta. Sense paraules, l’artista ens explica un munt de coses, especialment sensacions i ens les transmet tan bé que ens emociona i fa que se’ns entelin els ulls. Encoixinada per una música molt adequada i una molt bona il·luminació, ens transporta a un món que si no existeix voldríem que existís. No dic res més perquè les meves paraules només aconseguirien espatllar el que ella ha dit sense pronunciar-ne ni una. En silenci, em trec el barret. http://bit.ly/1GwZvpC

La col·lecció se inscribe en la primera etapa de la obra de Pinter, por lo cual parece que todavía se estaban ensayando algunos de los elementos más característicos de su estilo: los diálogos inconclusos, los silencios, el juego entre verdad y mentira… En obras posteriores, como La traició o Vells temps, aparecería de nuevo el tema de la infidelidad pero siempre como un elemento que hace disparar otros. En la obra que nos ocupa, en cambio, no se acaban de ver los daños colaterales del supuesto engaño, y supongo que la dirección de Albert Prat no ha acabado de extraer todo el jugo a una pieza tan etérea y escurridiza como esta. La interpretación es otro de los escollos, puesto […]

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit. Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i […]

No m’ha agradat, m’he avorrit. Se m’ha fet llarga i pesada. És la primera vegada que no aplaudeixo un espectacle. El text no m’ha agradat gens, l’he trobat repetitiu i poc afortunat en molts moments. Com es pot dir que una anorèxica no és una persona normal. Herbert Morote aprofita aquest personatge per fer una crítica social del mon en el que vivim o ens vol donar una lliçó de moralitat ?. La interpretació de la Concha Velasco l’he trobat fluixa, forçada i poc creïble. Penso que, per en Rodrigo Raimondi ha estat una experiència molt emotiva i gratificant; amb això voldria quedar-me, no m’agradaria pensar que se l’ha pogut utilitzat com a reclam d’aquest espectacle.

L’Anna Moliner i en Joan Negrié són la parella protagonista d’aquesta comèdia que Joan Yago, un jove dramaturg, guardonat amb el premi Quim Masó, que ha escrit expressament per a ells. Estem davant d’una obra divertida i dramàtica al mateix temps, que tracta sobre el món de la parella, l’amor i les esperances perdudes quan deixem de ser joves. És d’aquelles obres que et fan riure i a l’hora reflexionar sobre els somnis del passat, quan la joventut comença a desaparèixer i comencem a replantejar-nos el que ha estat la nostra vida, els obstacles hem hagut de superar i si realment ha valgut la pena. Aquesta és la història d’en Santi i la Rosó ,una parella tan sentimental com professional. […]

Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil «madrileny» no m’entra i penso que s’han comés molts errors, entre ells el de l’adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m’ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer. Com deia El Gallo, hay gente pa tó. http://bit.ly/1LqBrUq

Vilafranca, un dinar de festa major és un drama, en torn a la família, amb tocs d’humor. Una obra escrita i dirigida pel vilafranquí, Jordi Casanovas. Es tracta de la tercera i última part de la trilogia que ha escrit sobre la identitat catalana. La primera va ser Una Història Catalana (2009) i la segona Pàtria (2012). En aquesta ocasió l’obra ha estat produïda per l’associació Els Teatres Amics, formada pel l’Atlàntida de Vic, l’Àtrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre-Auditori Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, aconseguint amb això, poder fer un muntatge de gran format. Nosaltres l’hem anat a veure al Teatre Kursaal de Manresa. Tot comença el 30 d’agost de 1980, diada de […]

Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido va ser el primer espectacle que vaig veure d’aquesta compañía, va ser durant la Fira de Tàrrega i la veritat és que va ser una gran descoberta. VACA 35 TEATRO és un grup de teatre independent, que li agrada dialogar i interactuar amb el públic, que busca el risc, que investiga, que arrisca amb la intenció de defensar una veu pròpia i de revalorar lo que el teatre representa, trencant estereotips establerts i oferir-nos una alternativa teatral que ens portarà a la reflexió. Un tipus de teatre molt arriscat que pot agradar molt o gens. A mi em va agradar moltíssim! Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido es desenvolupa entre fogons, un dinar per […]

Àngel Llàcer situa aquesta comèdia de Shakespeare a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta, transformant la petita ciutat de Messina en un plató de cinema de Hollywood, convertint així una obra de teatre clàssic en un musical al pur estil de Broadway. Els personatges de Shakespeare s’han convertit en aquesta ocasió en una companyia d’actors i actrius que estan rodant una pel·lícula. La trama segueix sent l’amor i els rols de la parella. Dues històries d’amor. La primera entre Claudio i Hero, i la segona entre Beatrice i Benedicte. D. Juan, que no pot veure ningú feliç, tracta d’impedir que Claudio es casi amb Hero i s’inventa una calúmnia. L’orgull, la burla verbal i el tarannà de Beatrice […]

Cualquiera que haya oído alguna vez una canción de The Mamzelles, sabrá que sus letras son inteligentes y juguetonas, con cierta dosis de mala baba y un feminismo moderno y refrescante. Pues exactamente así es F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo), su primer espectáculo de creación. Entre las tres firman dramaturgia, música y dirección, y nos hacen reflexionar sobre la familia en este siglo XXI. Con una puesta en escena arriesgada pero totalmente adecuada y unos actores que consiguen mostrar su feminidad sin ni siquiera acercarse en la astracanada, F.A.M.Y.L.I.A es una de aquellas comedias que hacen reflexionar sin borrar nunca la sonrisa de los labios. Un montaje de lo más interesante y totalmente recomendable. ¡No os lo […]

El circuit alternatiu novaiorquès de l’Off-Broadway ha produit diversos èxits que han estat estrenats a casa nostra amb un llarg recorregut, com és el cas del T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré. En aquesta ocasió, una dècada després de la seva estrena, ens arriba per primer cop la versió espanyola de Thrill me, un musical de petit format amb tocs de thriller que al nostre país s’ha donat a conèixer amb el títol d’Excítame. Òbviament, aquest no és el primer cop que es barregen els dos gèneres, ja que tenim altres exemples que ho han fet com Killer, que es va estrenar fa pocs anys a la ciutat comtal, però en aquesta nova proposta la fusió resulta ser més igualada […]

Fugit son las mujeres y hombres que marcharon durante la Guerra Civil, los refugiados que llegan en pateras en Europa, los jóvenes africanos que se juegan la vida bajo camiones con el único objetivo de llegar a Europa… Sin tiempo, sin espacio. Un viaje en el exilio, en un mundo mejor. Un viaje escénico que te hace sentir en su propia piel la experiencia de todos los que han tenido que irse de su casa por culpa de las guerras, dictaduras o la miseria. Y digo viaje escénico, pero también debería decir emocional. Brutal, intenso, poético. Sin una palabra, sólo con unas miradas dolorosamente profundas -que albergan esperanzas, pero también muchas miedos- los Kamchàtka consiguen hacerte vivir tu exilio. Tú, […]

Gracias, sobre todo, a Tricicle, hace tiempo que nuestro público ha aprendido que el teatro de gesto tiene una vertiente popular muy comercial capaz de convertir la poética del teatro sin palabras en todo un espectáculo de entretenimiento puro. La compañía Neander, experta en el género, nos trae, bajo la dirección Kristján Ingimarsson, un show que mezcla un ambiente gris de oficina con las fantasías más estrafalarias de las películas de Hollywood. Blam! se inspira en cintas míticas de acción, aventuras, terror o ciencia ficción para adentrarnos en un universo donde los objetos cotidianos se transforman en armas, aparatos futuristas y robots. La propuesta es todo un despliegue de imaginación y originalidad. Los cuatro actores, con sus acrobacias y divertidos […]

Avui s’ha parat el temps i m’he deixat portar per les emocions, gaudint d’un moment realment màgic i meravellós. “La Sonrisa del Naufrago” i “Barco de Arena” són dos “solos”que formen part de la “Trilogia del Rodamón”, dos poemes visuals que podeu veure durant aquest mes d’octubre a la Seca Espai Brossa. Penso que tothom hauria d’anar-hi, grans i petits. Jo he sortit amb un somriure d’orella a orella, amb el cor engrandit i amb ganes d’abraçar. Quines abraçades…quina manera de transmetre… L’any 2004, Claire Ducreux crea el primer dels seus tres “solos” de dansa- teatre de carrer titulat “De paseo”, el 2008 “Barco de Arena” i el 2012 “La Sonrisa del Naufrago”. És durant la Fira de Tàrrega 2014 […]

Por lo que estamos viendo los temas favoritos de esta temporada están siendo las relaciones de pareja y «el teatro dentro del teatro». You say tomato reúne los dos temas y construye una comedia romántica con pequeños toques dramáticos y de reflexión. Joan Yago ha conseguido, precisamente, que nos creamos a esta pareja de cantantes que recorren las fiestas mayores de Cataluña con insatisfacción y con la desesperanza de que nunca saldrán de allá donde están. La situación personal se mezcla con la profesional, y por el escenario desfilan una ristra de reproches y sueños incompletos que acabarán con el número musical que la pareja ha venido a representar. «The show must go on«, sin ningún tipo de duda. El […]