El permagel és aquella capa de sòl, roca o terra que roman congelada. Què pot començar a esquerdar-lo?
Permagel és un títol curt que ens situa molt en la història i l’essència de la protagonista, amb qui compartim aquesta estona tan intensa de la seua vida. Està conduïda amb un ritme i una precisió que et manté constantment present. Elements als quals se suma el magnetisme d’un personatge profundament real, incòmode i, alhora, immensament humà.
El text porta a escena temes essencials i profunds, tant individuals com socials: el suïcidi, la família, les relacions, models de vida,… des d’un vessant cru, aspre, allunyat del que és socialment acceptable o amable. Aquí no hi ha concessions. La veu d’aquesta dona, tan particular i gens complaent, podria resultar distant o fins i tot rebutjable dins d’uns codis més normatius. Però… realment és això el que genera quan l’escoltem?
Maria Rodríguez Soto, de la mà de Victoria Szpunberg, aconsegueix encarnar aquest personatge amb una veritat i una autenticitat absolutes. La fa propera i càlida des de la seua distància i la seua fredor. Apareixen la vulnerabilitat i la tendresa entremesclades amb la foscor i la duresa. I en aquesta autenticitat és quasi inevitable no sentir-se reflectida i interpel·lada en algun aspecte. No hi ha cap pensament, cap ombra, que també siga nostra? Dona veu a aquelles idees que potser ens han travessat alguna vegada, però que no diem, perquè no queda bé. Perquè ens situarien fora, als marges. Perquè ens podrien assenyalar com a inadaptades. Perquè podrien incomodar.
La peça ens mostra també la distància que pot existir entre el que mostrem i el que realment ens habita. Entre la superfície, que seria aquesta necessitat que tot estiga bé, dins d’uns estàndards, i el que passa per dins.
L’escenografia i l’audiovisual acompanyen amb una senzillesa molt ben mesurada: tot és essencial, funcional, al servei de la narrativa. Res no hi és per decorar supèrfluament. Tot construeix.
Destaca també la gran feina d’adaptació, amb una dramaturgia feta per Victoria Szpunberg i
Albert Pijuan que trasllada d’una manera molt encertada el llenguatge literari a l’escena, mantenint-ne la força i la singularitat.
Permagel no busca “caure bé”. I això travessa. Perquè posa paraules allà on sovint hi ha silenci. I perquè, potser, aconsegueix obrir alguna esquerda en aquest gel que, d’una manera o altra, totes portem a dins.