Recomendaciones

L’última proposta (per mi) del Grec 2013 arriba de la mà de la companyia Sébastien Ramirez en una clara fusió de la dansa contemporània i el hip hop. Es tracta d’un espectacle de poc més d’una hora de durada en el que la il·luminació, els moviments gravitatoris i l’harmonia conceptual aporten bellesa i significat al seu conjunt. A més, ens trobem a uns ballarins que saben transmetre al públic la força de les coreografies que interpreten sobre l’escenari, ja sigui trepitjant el terra o no. Així doncs, aquest «Borderline» és un espectacle amè, que hipnotitza l’espectador amb la disecció d’uns moviments sofisticats i bells, els quals es poden percebre detalladament gràcies a l’originalitat en que són presentats. Sens dubte, es […]

Aquesta proposta fora de la cartellera comercial és el nou muntatge de la companyia Parking Shakespeare que, un estiu més, torna a l’ombra dels arbres del Parc de l’estació del Nord per oferir de forma gratuïta una obra del dramaturg anglès. Es tracta d’un espai acollidor, però no del tot òptim per representar teatre, ja que la sonoritat s’escampa pels 360 graus que forma l’escena i sense cap possibilitat de resonància. Tot i això, els actors fan un gran treball de veu i aquesta arriba als espectadors de forma clara i entenedora. Respecte a la posada en escena, l’espectacle juga amb els seus 360 graus disponibles a través dels quals els actors entren i surten per tot arreu. D’aquesta forma, […]

En una posada en escena preciosa de Sebastià Brosa, apareix Marguerita Yourcenar (Machi) recitant la seva pena de dona abandonada i convoca, en una espècie de conjur a tres dones més, tres víctimes del desamor: Maria Magdalena (Guillén Cuervo), Clitemnestra (Pozas) i Safo (Torrent). Cada una d’elles desgrana el seu monòleg explicant, cridant, plorant els seus problemes amorosos. Bona adaptació de Marc Rosich del llibre Feux de la Yourcenar, i bona direcció de Josep M Pou, grandiloqüent i amb recitats ampul·losos, però que crec ajustats al text, que no deixa de ser prosa poètica. Les quatre actrius molt bé i un vestuari molt encertat: la Machi de senyora gran i les “dones” descalces i amb camisa de dormir llarga de […]

Aquesta peça teatral l’hauríem d’incloure en el gènere del slapstick, que en teatre pràcticament no existeix. Sense paraules, gran part de l’obra funciona a base de clatellades. L’habitació en que viuen els dos personatges està plena de ginys que els faciliten la vida (?), però amb ganes de millorar es fabriquen una serventa mecànica que funcionarà… com funcionarà. La cambra està inspirada en la casa de la peli The Scarecrow del gran Buster Keaton, i per a mi és aquí on hi ha el problema. Keaton era molt Keaton i les comparacions sempre són odioses. Sense estar malament, no m’ha semblat rodona, això sí la noia (nina) fa un treball acuradíssim.

Lloc: Teatre Grec Dia: 27/07/02013 a les 22h. FUEGOS ens ha apropat a les vides de María Magdalena, Clitemnestra i Safo, de la mà de l’escriptora Marguerite Yourcenar amb la dramatúrgia impecable de Marc Rosich, hem viscut i conegut una mica millor la vida d’aquestes dones d’altres temps. Una Marguerite Yourcenar (Carmen Machi) convincent i continguda amb una expressivitat clara i pausada, María Magdalena (Cayetana Guillén Cuervo), és qui menys m’ha convençut , apart d’una veu captivadora, el seu personatge no m’ha arribat amb la força que esperava i he trobat que anava a cent Km hora. Clitemnestra (Nathalie Poza) un descobriment d’actriu que arriba al moll de l’os amb l’assassinat d’Agamenon per gelosia . Safo (Anna Torrent) ens convenç […]

Aquesta bella oda al desamor és una de les grans propostes del Festival Grec 2013, que ja arriba a la seva fi. Es tracta d’una adaptació de la prosa poètica de Marguerite Yourcenar, brillantment adaptada per Marc Rosich i esplèndidament dirigida per Josep Maria Pou. Per una part, cal dir que el llibre en el qual es basa apareixen nou personatges femenins, separats per capítols, més el pròleg de la pròpia autora. Així doncs, Rosich l’ha adaptat escollint tres d’aquests personatges y ha afegit el de Yourcenar, el qual serveix de nexe i otorga a l’obra una fluidesa subtil que ajuda de forma eficaç a digerir els monòlegs. A més, les paraules en boca de l’autora estan carregades de força […]

Veure «El viento en un violín» ha estat una gran sorpresa d’aquest Grec 2013. Una creació de Claudio Tolcachir que fa dels dia a dia, de les situacions que poden semblar quotidianes, una obra que a base de les improvisacions dels seus actors va realitzant la trama d’una història. Tenim la lluita de classes. Dones que s’estimen, buscant un fill desesperadament. Mares preocupades per el futur del seus fills. La vida i l’amor que envolta tot.La història sobre l’amor, el drets, les diferències socials units en aquesta proposta. Amb els actors que donen molt de sí, fan de l’obra molt propera. Encara que el lloc no és el millor. He trobat a faltar la proximitat d’altres obres, pot ser que […]

Tosar ha agafat el text pòstum de Thomar Bernhard i amb la col·laboració d’Evelyn Arévalo l’ha transformat en peça teatral. A continuació amb l’ajut d’Imma Colomer i Òscar Intente fent-li costat, l’han interpretat. Per a donar-hi un toc Bernhard han projectat unes imatges de Glenn Gould interpretant al piano les Variacions Goldberg. Dit així sembla senzill, però el que han aconseguit és una obra mestre, una filigrana, hora i mitja de puntes de coixí de bon teatre en aquell lloc que tots els addictes a aquest art voldríem veure sempre actiu: l’Espai Lliure de Montjuic. Aquesta obra s’ha de fer rodar; no podem permetre que es fongui en només quatre dies de Festival Grec, No som tan rics.

D’homes amb ulleres de pasta n’hi ha a totes les festes. Són aquells personatges pedants, que només veuen cinema de culte, llegeixen novel·les d’autors maleïts i escolten música de grups que encara no han sortit del seu garatge. Però, com són en realitat, en el seu jo més íntim aquests individus? En Jordi Casanovas té una hipòtesi interessant que ens presenta en forma de comèdia de terror. Amb un text sorprenent, de ritme impecable i amb personatges creïbles et clava a la cadira i no et deixa anar fins al sorprenent fosc final. L’obra amb el que tot va començar (quan «tot» és la Sala Flyhard). Més informació…

El rei borni aborda un tema complicat (la utilització de pilotes de goma per part dels efectius policials d’antidisturbis) i en Marc Crehuet tria fer-ho sense caure en discursos simplistes de bons i dolents. Amb uns personatges molt ben dibuixats, uns actors que s’hi deixen la pell, i moltes ganes d’obrir debat, tracta el tema amb intel·ligència però, sobretot, amb sentit de l’humor. Perquè El rei borni és, per sobre de tot, una comèdia negra. I de les bones. Més informació…

Arriba un moment a la vida de molts artistes en què es plantegen la seva trajectòria i miren de decidir si allò que estan fent segueix tenint o no interés. La Perla 29 ha arribat a aquest punt i d’aquest dubte tant natural ha sorgit 28 i mig. Un muntatge únic i original malgrat nèixer d’altres textos i fonts (teatrals, literàries i cinematogràfiques). Només l’Oriol Broggi podia donar sentit a aquesta celebració del fet creatiu i només aquest grup d’actors (amb la meravellosa Clara Segura al capdavant) podien fer-lo realitat. El resultat és un regal per a qualsevol amant del teatre. Més informació…

George Kaplan té moltes de les característiques de la bona ciència ficció. En un futur proper, i molt versemblant, un grup d’activistes intentaran iniciar una revolució global sense sortir de casa. El seu objectiu és que George Kaplan, un pseudònim col·lectiu que denuncia l’individualisme i el personalisme de la societat actual, esdevingui un fenòmen en els cinc continents. Una revolució sense origen ni cap que haurà de sortir endavant per sí mateixa. Però, què passa quan l’enemic és igual d’invisible? Fréderic Sonntag ens regala un text per gaudir i reflexionar, ple de preguntes i amb poques respostes. Tot un encert. Més informació…

Nit de ràdio dos punt zero va ser una de les primeres obres estrenades a la Sala Flyhard. Només per això, ja val la pena donar-li una oportunitat. El text de la Cristina Clemente és àgil, divertit i un pèl àcid.El seu retrat de la societat actual (enganxada a la imatge que projecta a les xarxes socials) destil·la una mala baba que, al menys jo, agraeixo. Per la seva banda, els quatre intèrprets acaben d’arrodonit el conjunt. Si us agraden les comèdies intel·ligents i actuals, aquest pot ser el vostre muntatge. Més informació…

Aquesta és una d’aquelles obres en que el teatre es mostra nu, tenint per si sol la força d’arribar a l’espectador a través de la paraula i l’actuació. Potser no hi ha grans escenografies, ni grans artificis, però si ens trobem amb personatges carismàtics i històries properes que amb la seva frescor transcendeixen cap a l’espectador. «El viento en un violín» és una proposta divertida de teatre contemporani a on ens trobem personatges interpretats amb cert histrionisme, però que no deixen de semblar reals i pròxims alhora, o si mes no, els valors que transmeten. Tot i aquests factors positius presents a l’obra, trobo que la història triga en arrencar una mica, ja que es dedica bastant de temps a […]

La guerra de sexes ha estat sempre un tema recurrent en el món de les arts, de la mateixa manera que també ho estat el la jove actriu disposada a tot per triomfar. Què passa quan barregem tots dos, li afegim un petit toc de thriller i els portem a l’extrem? Doncs que ens trobem amb Venus in Fur, una obra que no ens deixa en cap moment una sensació de deja vu, tot i tractar aquests temes recurrents. Malgrat això, es tracta d’una obra amb molts matissos i segurament caldrà una segona visita per acabar de pair-la com cal (potser la versió cinematogràfica de Polanski, que arribarà d’aquí poc als cinemes, podrà ser l’excusa per tornar a revisar el […]