Recomendaciones

Si alguien pensaba que no se podía hacer una transición entre You oughta Know de Alanis Morissette al Burn de Eliza en el musical Hamilton, estaba bien equivocado/a. Lo único que se necesita es visión y talento y eso es lo que tiene Joan Vázquez. El espectáculo se vertebra con un hilo de anécdotas sobre letristas y compositores/as de conocidos musicales de Broadway, ya sean clásicos o contemporáneos. Unas relaciones de amor a este género teatral que hacen de interludio entre los diferentes temas que el intérprete va tocando y cantando para deleitar al público. En estos pequeños incisos narrativos se muestra el gran conocimiento que Vázquez tienen no solo de los musicales sino también de toda la historia que […]

Sovint al darrere de grans proeses s’hi amaguen grans històries. El rodatge d’una de les pel·lícules més mítiques de tots els temps, Allò que el vent s’endugué, és un d’aquests casos en què val la pena recuperar tot allò que va passar off the record. Problemes amb l’estrella principal, un productor incosncientment somniador, molt ric i amb una ètica dubtosa… i el salpebrat ideal per a qualsevol trama addictiva: un contrarellotge que els obliga a realitzar una fita impossible en un temps minúscul. Plátanos, Cacahuetes… y lo que el viento se llevó (Moonlight and magnolias) és una comèdia lleugera que recrea pas a pas els vertiginosos cinc dies que va necessitar l’equip creatiu de la pel·lícula per reescriure tot el […]

Joan Vázquez se vuelve a poner ante un piano y vuelve a cantar aquello que más le gusta: temas musicales de Broadway. Esta vez ha optado por musicales de nueva hornada, a pesar de que en el discurso que sirve de hilo conductor hace un repaso de los compositores y compositoras que han marcado el musical norteamericano desde el inicio hasta la actualidad. Se habla de las parejas “monógamas” que triunfaban en la época dorada (Lerner and Loewe, Rodgers and Hamerstein, Rodgers and Hart, Ebb and Kander), de las que encontramos a la actualidad (Pasek and Paul, Kitt and Yorkey), de mujeres pioneras en este sector (Jeanine Tesori, Sara Bareilles) y de otras muchas curiosidades que sirven para ir rellenando […]

El que ha fet Pablo Ley i Carme Portaceli amb Terra Baixa de Guimerà trobo que és fantàstic. Han convertit el clàssic de Guimerà en un relat detectivesc i un thriller magnífic. No és una adaptació, ni una versió de Terra Baixa, sinó d’una lectura contemporània del clàssic on s’ha respectat el text original. El muntatge és molt original; és un constant joc escènic on tot te un sentit i un significat. Un joc d’il.luminació, de moviment i d’escenografia. L’escenografía és de Paco Azorín i la il·luminació d’Ignasi Camprodon. El text és molt interessant. És una combinació entre la dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli amb la dramatúrgia de Guimerà. Una versió portada al present, en la qual Pablo […]

La periodista Raquel Sans i l’actor Ramon Madaula pugen a l’escenari per recordar la història de la formació d’Amèrica a partir d’un personatge polièdric, que ha estat protagonista de mil i una aventures Buffalo Bill. La proposta és engrescadora i atractiva, perquè barreja els tons ficticis amb la història real del personatge, que certament va visitar la ciutat de Barcelona amb la seva companyia de circ. A més, la interpretació és molt bona, i especialment destaca Raquel Sans, i no perquè sigui millor que l’actor Madaula (que és excel·lent) sinó per la novetat que suposa veure-la interpretant el guió en què ella mateixa fa de periodista. El diàleg entre l’una i l’altre captiva, té tons d’humor i aprofundeix en aspectes […]

En la celda de una prisión Valentín y Molina, dos seres muy distintos, se ven obligados a coincidir por diversos motivos: uno por razones políticas y otro por homosexual y corruptor de menores. En lo alto del escenario, una jaula actúa como trasunto de ambos personajes. Es precisamente esta una obra donde operan los juegos de espejos a través de la dicotomía entre el plano real y el metafórico, la verdad y el deseo. Como una nueva Scheherezade, Molina teje la fantástica historia de Irena, la mujer pantera (a partir de la película de serie B de Jacques Tourneur), para escapar de la cruda realidad o, mejor dicho, para poder comprenderla y asimilarla. Cada noche, su narración se ve interrumpida […]

Todo apunta, desde el inicio, a una historia clásica del género negro. Los pasos del detective desde el fondo del escenario hasta el micro que hay en proscenio (un micro que lo acompañará hasta el final y que será refugio y también arma dialéctica), el sobre que pasa por debajo la puerta, el encargo de un extraño que pide que busquen a su asesino, las idas y venidas hasta el lugar del crimen, o las visitas a todos los posibles sospechosos. Un paseo por la Barcelona –actual o no- que muchos conocemos y que, con la sospecha de un asesinato, se nos hace más misteriosa que nunca. Y es que solo falta un detective al uso, una especie de Pepe […]

A partir de un clásico como Terra baixa se pueden construir muchas obras, y todas diferentes. El ejercicio de Carme Portaceli y Pablo Ley todavía ha ido algo más allá, porque han partido del texto de Guimerà, le han dado la vuelta (literalmente), lo han ubicado dentro del contexto de la época (el momento de las bombas y el anarquismo en Cataluña) y se han inventado un futuro para los personajes. Desde los atentados de Barcelona a finales del siglo XIX hasta el campo de Argelers, pasando por la revuelta obrera, el asesinato de un patrón (Sebastià) y por la investigación de dicho crimen. De hecho, la obra es un largo interrogatorio en el que los testimonios de Nuri o […]

La comèdia és un gènere complex, malgrat que històricament a casa nostra s’ha considerat de segona per motius que encara no sé. No és un gènere fàcil perquè qui sap què és el que fa riure i el que no. En canvi, sí que sabem quins són els temes seriosos, que sempre funcionen: amor i tragèdia, traïció i fidelitat. L’actor Joel Joan es posa el barret de director, i també de coguionista, en l’obra «Joan Pera: júnior», la qual sap entretenir, fer riure i alliberar-nos pes de la nostra quotidinitat. I tot amb nivell. Després d’aquesta introducció en què recomano que hi aneu a ulls clucs, i que si ho feu amb els adolescents de casa, millor, també he d’assenyalar […]

Els Ocells de La Calòrica és una proposta que no s’hauria de perdre ningú. És divertida, irònica, sarcàstica, intel·ligent i original. El contingut, el text, la posada en escena, la direcció, la caracterització, la interpretació… absolutament tot és magnífic! Pot ser que una comèdia escrita farà uns 2.437 anys continuï sent del tot actual? Els Ocells, considerada l’obra mestra d‘Aristòfanes, es va estrenar l’any 414 aC al Festival de Dionís, en què va guanyar el segon premi. La comèdia explica la història de dos atenencs adinerats que, farts de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandonen el món dels humans i convencen als ocells de crear una nova civilització. Els Ocells de La Calòrica és una revisió d’aquesta […]

Esta interesante propuesta de Pablo Rosal dirigida por Ferran Dordal, es una especie de fotonovela escénica en la que Rosal, único intérprete en escena, narra la historia de una investigación conforme se proyectan imágenes ilustrativas de lo narrado. El espacio sonoro, la cadencia de la voz de Rosal y el estilo visual de las fotografías generan una ambientación muy efectiva propia de las películas clásicas del género noir. Esta ambientación se combina con un relato lleno de clichés reconocibles – un detective solitario, una conversación en un puticlub, una escena del crimen llena de pistas, etc. – para rendir homenaje, e incluso parodiar, al género negro. La investigación del crimen es en realidad una excusa para lanzar rotundas sentencias que […]

La Calòrica és dir bon teatre, un èxit. I així va ser quan vaig anar a veure «Els ocells» al Poliorama. Si amb els altres espectacles m’ho he passat bé, amb aquest he rigut amb ganes Una sàtira política on el riure és constant. En tot moment tens una interpretació, un diàleg, una rèplica o un moment totalment enginyós (el cant dels ocells) que et fa riure vulguis o no. Tots els actors estàn esplendits, no tinc cap però en la seva actuació. Pura energia a l’escenari . L’únic que puc dir, i sense contemplacions, és que no perdeu l’oportunitat d’anar a veure aquests ocells. Que amb les veritats que diuen, no els tallin les ales.

Estrena a la Sala Atrium, amb Teorema Teatre que ens proposa Agamèmnon, una revisió de l’heroi grec de la guerra de Troia. Ens explica la tragèdia dels atrides ubicant-la al altre temps i en un context polític i militar d’una dictadura. Tenim la reflexió del militar que arriba de la guerra i com troba a la filla i a la dona. Amb un Oriol Genís genial, que omplia la sala amb les seves paraules, a Cristina Martí sense dir paraula ho deia tot amb el moviment i la narradora/filla precisa en paraules i cant, Tot i tenir molts punts a favor, no he acabat d’entrar en la història que m’expliquen. Unna forma diferent d’arribar als clàssics que d’entrada no coneixia, […]

Un detective es contratado por un fotógrafo en decadencia después de una vida de éxito para que investigue su muerte que todavía no se ha producido. Es un monólogo de Pablo Rosal y dirección de Ferran Dordal i Lalueza. Rosal es también el intérprete siguiendo una estética cinematográfica de detectives clásicos y ambientada en Barcelona. Él juega con los tópicos del cine negro y la imagen del detective seductor, solitario y despreocupado. Con el trasfondo de la investigación de un crimen, juega con el atractivo que nos produce la muerte y todo lo que la rodea, las ganas de ganarla para tener más poder sobre la vida. El relato es una pura reflexión filosófica de gran calidad literaria que engancha […]

Com ens influeixen els nostres avantpassats? Sabem o creiem que heretem molts trets dels nostres avantpassats (físics, manera de fer, caràcter…). La manera de fer, la ideologia, les actituds, els recursos, la manera d’afrontar la realitat i els problemes, l’ambient, la conducta i les creences dels nostres familiars ens pot afectar o influenciar? El gegant del Pi és un monòleg escrit i interpretat per l’actor Pau Vinyals. Es tracta d’una peça d’autoficció que parla dels silencis que habiten dins la família. Aquest projecte neix d’un teatre radiofònic que es va presentar, durant la pandèmia, al Teatre Lliure. El gegant del Pi és una reflexió personal d’en Pau davant la descoberta d’un secret familiar, el passat franquista del seu avi. Descobriment […]