Recomendaciones

Des de l’elecció del títol fins a la disposició del cartell publicitari, tot fa pensar que hi ha certa traçabilitat en els relats de la obra. La trena és el símbol que fa de fil conductor de tota la funció. Al cap primer ens trobem amb un escenari minimalista: una paret amb 3 portes per on desfilen uns personatges que entrelliguen 3 històries coexistents en llocs geogràfics ben distants. És com estar llegint un llibre on els capítols es van intercalant els uns amb les altres en el moment més inesperat, deixant al lector amb fam de seguir passant pàgines i enllaçar amb els capítols anteriors per saber com acaba. Sinopsi 1. Una mare i una filla provinents d’una de […]

La familia es aquella entidad que reconforta, pero también atrapa y satura a veces. Estar juntos puede ser una alegría, y estar demasiado juntos demasiado tiempo puede crear un monstruo. Pero, ¿y si estar juntos hace sumar? ¿Y si potencia la creatividad? Parece que eso es lo que pasa con esta obra, porqué pese el estruendo que se arma encima del escenario, la familia Pla-Solina no deja de mostrar un torrente de ideas y creaciones artísticas diferentes. En este relato, Oriol Pla y Pau Matas exponen la relación que tiene el primero con su familia. Fueron la familia Travy durante los años en que actuaron juntos bajo el paraguas del clown, el teatro folklórico y popular, pero Oriol decidió dejarlo […]

Hace más de 10 años que se estrenó el primer The Hole, un espectáculo que mezclaba circo, burlesque y cabaré a partes iguales. Uno de los grandes éxitos de LetsGo, que tuvo dos continuaciones y que ahora vuelve –a propósito de la celebración de cumpleaños- con un show que reúne los números más recordados de su larga trayectoria. De hecho, la mayoría son del primer espectáculo, quizás el más picante y divertido de los tres. Y con él vuelven algunos de los personajes más curiosos, como el pony loco, la rata Maria de Mar, la Madame de Vinila Von Bismark o el maestro de ceremonias de Àlex O’Dogherty. Él estuvo en el inicio de todo y queda muy claro que […]

A l’obra “El pare”, l’espectador observa les interpretacions de la realitat que fa el cervell del protagonista, representat per l’actor Josep Maria Pou. La tasca no és senzilla perquè el protagonista pateix Alzheimer, i el que viu diàriament suposa una desconnexió respecte de la realitat dels altres, especialment la de la filla que en té cura. Aquest exercici, representar els dos plànols, seqüencials, diferents, és d’una dificultat extrema. De fet, hi ha moments en què l’espectador pot dubtar del que està passant, però just és aquest el punt més valorable de l’obra, que desconcerta com també ho fa la malaltia per a les persones que la pateixen: on soc, qui ets tu, què faig aquí, on és el meu rellotge. […]

Basada en el mateix text (Le Père) de Florian Zeller guardonat amb un Oscar l’any 2021, arriba els nostres teatres l’adaptació de El pare. Protagonitzat aquí per Josep Maria Pou, l’obra ens durà a la ment d’un home refinat que ja no és el que era. Pèrdues de memòria i confusions cada cop més accentuades. Desorientacions que el duran a l’angoixa i a la por. A ell, per descomptat, però també a la seva filla (Rosa Renom) i als espectadors. Un noble exercici de posar-se a la pell de les persones que la nostra societat més abandona: els avis. Potser el teatre no té els recursos per reproduir els cops d’efecte i de sorpresa de la gran pantalla. Segurament, és […]

Ahir diumenge vaig anar a la Sala Beckett a veure Travy, una de les propostes que vaig deixar escapar i he tingut la sort de poder veure-la en aquestes dates. Per començar ens fan entrar a la sala per la part del darrere, ja veiem que no serà un espectacle «normal». És un espectacle que sembla que sigui tot improvisat, però tot el contrari. Té un gran text al darrere i és l’acomiadament d’una forma de veure el clown d’una família de clowns. És un espectacle per riure, però pots acabar amb la llàgrima a punt d’explotar. Un cant alegre a la vida i a la mort. Travy és un espectacle per una família d’actors i que s’estimen el que […]

Últimament les veus contra el colonialisme se senten amb més força, sobretot al voltant de la presència o no de l’estàtua de Cristòfol Colom. No obstant, potser calia entonar algun tipus de mea culpa entorn els almogàvers (que encara no hem escoltat) o de la figura dels indianos, els catalans que es van enriquir a Amèrica i van transformar la costa del maresme amb palmeres i cases senyorials. I això és exactament el que ha fet Amèrica, l’obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique, que posa llum sobre una família fictícia però que fàcilment podem identificar amb qualsevol de les que a Catalunya es van fer d’or amb el tràfic d’esclaus. L’argument gira al voltant del 20è aniversari del […]

La novel·la filosòfica Utopia de Sir Thomas More publicada el 1516 ficcionava el viatge de Michael Hythloday a la societat més perfecta que havia conegut, la de l’illa d’Utopia. Aquesta societat insular es trobava mancat de la propietat privada, sense religió i on les famílies treballaven sempre per un bé comú i no individual. No vinculada a cap dels interessos personals dels membres de les famílies que les integraven, sinó que el bé comú es trobava per damunt dels interessos individuals. El llibre, tot i voler distanciar-se de valors religiosos, no va arribar a ser considerar com a herètic com a tal, perquè aquest es trobava fortament influenciat pels valors cristians. Amb l’arribada de l’anglicanisme amb Enric VIII, el divorci […]

«Amèrica» denuncia el microracisme diari i el racisme a l’engròs. Ho fa amb excel·lència, amb una bona posada en escena, senzilla fins i tot, perquè gairebé tot passa al voltant d’una taula. El millor de l’obra és que els diàlegs i les situacions que s’hi representen són versemblants, molt versemblants. Hi poso exemples: la mare (representada per Mireia Aixalà), una de les protagonistes, parla en castellà a la xicota del fill (representada per Tamara Ndong) el primer dia que la coneix, perquè és negra. Els catalans pensem que ho fem per ajudar-los, perquè ens entenguin, o això ens hem volgut creure, però el cas és un microracisme, el senyal que marquem aquelles persones d’una altra manera. Per continuar, el racisme […]

Hi ha cap tema més absolutament transversal en la creació artística que l’amor? Busqueu, i si cap tema l’iguala, us convido a una cervesa. La passió de l’enamorament en totes les seves fases, des de les papallones a l’estòmac durant el flirteig fins el pes oceànic de l’amor de llarga durada, o la turment del desamor, han estat una font inesgotable d’inspiració per a artistes des de l’inici dels temps. El polifacètic i mediàtic José Corbacho i el no menys polifacètic i mediàtoc divulgador musical Ramon Gener (artífex de l’èxit de formats com Òpera en texans i This is art) reuneixen en escena a l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i una banda de rock per endinsar-se en un espectacular viatge […]

Cruz de navajas va més enllà del que podria ser un tribut, es tracta d’un espectacle que combina talent musical, tecnologia i entreteniment. L’espectacle, que dura unes tres hores comptant l’entremig, està dinamitzat per un presentador que interactua amb el públic i ens ofereix diversos gags humorístics. Així i tot, no consta de cap línia argumental, més aviat, cada número és un petit espectacle amb la seva pròpia narrativa. La tecnologia té una gran presència en el muntatge. Col·locades al final de l’escenari, trobem unes grans pantalles led que també s’utilitzaran com a transparències per descobrir que hi ha darrere l’escenari. Han aconseguit crear una atmosfera única per cada cançó, mostrant unes imatges d’alta qualitat que ens transportaran a diversos […]

¡Guau, guau, guau! Como alguien que de pequeño detestaba leer (no, en cambio, el cine) y que adquirió el hábito lector gracias a La historia interminable (entre otros libros), puedo asegurar que estamos ante uno de los mejores espectáculos que he disfrutado. Parecía una labor imposible recrear un universo tan vasto, variopinto y colorido como el de Fantasía y, sin embargo, se logra (superando cualquier expectativa) gracias a una potente e imaginativa arquitectura escenográfica. Los numerosísimos cambios de escenario que se producen dentro de Fantasía y las transiciones entre el mundo real y el imaginario están resueltas con gran genialidad y precisión. No podía ser de otra manera, teniendo en cuenta que detrás está el productor Darío Regattieri (encargado del […]

Es la primera vez que Dagoll Dagom presentaba una obra familiar. Con un texto de Marc Artigau, la dramaturgia compartida con Anna Rosa Cisquella y David Pintó no podia fallar. Hace un año que la estrenaron y no es de extrañar que la repongan. Auguro un “lleno” durante las fiestas navideñas. Las canciones son de Dàmaris Gelabert y la dirección de la Cisquella. El reparto es la guinda del pastel. A Alba Florejacs la vimos en “La salsa” y me maravilló la capacidad de cambiar de personaje en pocos minutos. En esta ocasión es una madre que teletrabaja. Tiene un “momentazo” de crisis espectacular con los hijos que seguramente a muchos espectadores les resultará familiar. De Albert Triola sólo podemos […]

Los errores y los crímenes cometidos por los antepasados se arrastran a lo largo de los años y aunque se quieran esconder, las culpas y las vergüenzas explotan en un momento dado afectando la vida y las relaciones de los descendientes. Boulem Sansal, el famoso escritor argelino, en su novela “La aldea del alemán o el diario de los hermanos Schiller” habla del comandante de un campo de exterminio nazi refugiado en Argelia después de la segunda guerra mundial que hizo creer a sus hijos que había sido un defensor de la libertad de Argelia. La vergüenza, la rabia y el sentimiento de culpa destruye al hijo que investiga y descubre la verdad. No es el caso de Joan Carreras […]

La infanticida és el monòleg teatral amb què Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966) va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Pel segle i escaig que ens separa d’aquell moment, és molt de valorar que l’adaptació i la dramatúrgia que n’ha fet Marc Rosich mantinguin l’aura del text original. Més encara quan la peça s’ha convertit en una òpera electrònica amb composició musical de Clara Peya, que, lluny d’abstreure’ns del drama, ens acosta al patiment de la protagonista d’una manera original però autèntica. Neus Pàmies interpreta Nela, una dona enclaustrada en un espai indeterminat per haver matat la seva criatura. Atès que el títol ja ens revela el tema l’argument, la riquesa de l’espectacle rau en el fet de resseguir el […]