Recomendaciones

Les generacions més joves ens sentim, sovint, atrapades entre el sistema que han dissenyat aquelles que ens han precedit i les idees «modernes» que ens arriben sense referents ni experiències, mancades de la possibilitat que se’ns puguin donar consells al respecte. La companyia Unter den Linden presenta Aprendre a nedar, dirigit per Oriol Morales, que reflexiona al voltant d’aquesta desorientació, de la desubicació a pesar de la recerca constant i malgrat l’honestedat per mantenir-nos fidels als que pensem que són els nostres principis. Al contrari de la psicologia dels tres personatges que en formen part, l’argument de l’espectacle és aparentment senzill: el Pep (Òscar Castellví) i la Feli (Maria Bosom) estan casats i s’estimen, però ella s’enamora de la Lil […]

Recordar muchos momentos de la vida es una tarea complicada, especialmente a medida que el tiempo pasa. La visión de aquello que fue se comienza a desvanecer y los detalles se confunden y se substituyen muchas veces por deseos. Si en medio de toda esta búsqueda por la memoria se introduce la pasión, el amor y el dolor, la tendencia a cambiar la narrativa aumenta con el paso del tiempo. Una sobremesa encima del escenario donde tres personajes, Max, Feli y Lil recomponen el relato de su relación. ¿Cómo empezó todo? ¿Quién sintió qué? ¿Cuáles fueron las reacciones en cada momento? Max y Feli recuerdan cuando se casaron poco tiempo después de empezar a salir juntos. Feli también recuerda cómo […]

A inicios del siglo XIX, se encuentra en la abadía de Bura Sancti Benedicti (Benediktbeuern, Alemania) una colección de poemas o cantos (carmen, en latín) de los siglos XII y XII procedentes posiblemente de conventos austríacos. Los goliardos, sus probables autores, eran monjes o estudiantes de vida ecléctica, alternativa y poco ortodoxa, y en sus textos hablan del placer de la vida, del amor o del disfrute de la naturaleza. Los Carmina Burana (carmina, palabra esdrújula latina, y por tanto sin acento gráfico, que a menudo hacemos plano por error), son un elogio al vino, al juego, a la fortuna y, en definitiva, al destino, y se convierten en una crítica a las clases sociales, en el poder y, especialmente, […]

El teatro tiene la misión de hacer crítica social y de poner en escena muchos de los temas que preocupan a la sociedad, todas aquellas situaciones en las que las ganas de gritar y escupir son frenadas por la contención civilizadora imperante. A Valèria Pisati le debemos la idea, el texto y la dramaturgia. Es una obra rompedora, muy atrevida con ciertos momentos cómicos. Los textos son crudos, descarados, groseros y provocadores. Puede crear sentimientos de asco o enfado porque llevan al escenario las zonas más oscuras del alma y la crueldad de la vida sin pudor ni contención de ningún tipo con una estética ingeniosa, curiosa y muy bien lograda. Hablan de mujeres, madres, hijas, miedos, inquietudes y soledad, […]

En su habitual línea subversiva, la compañía Els Joglars nos presenta su última obra ¡Que salga Aristófanes! que se personifica como un alegato a la libertad de expresión. Ciertamente, es difícil en nuestros tiempos poder abrir la boca sin ofender, sin que nadie se sienta excluido o, por el contrario, incluido allí dónde no quiere estar. En el formato de comedia y humor, veremos como un profesor de clásicas – ya chochón– pondrá un centro de reeducación patas arriba con su mundo medio real – medio imaginario. Un centro de reeducación, sí, como lo escuchan. Un reformatorio donde inculcar lo políticamente correcto. ¿No es esta denuncia un gesto valiente hoy en día? Sí, pero también autocomplaciente para quien viene a […]

És un espectacle sobre la impossibilitat de recuperar el passat. Sobre les giragonses de la memòria. Sobre el teatre com a canal per a mirar d’entendre el món a través de la ficció. Sobre la frontera primíssima entre aquesta ficció i la realitat. Sobre la necessitat de celebrar que estem junts, o simplement que hi som. I també és el millor espectacle que he vist aquesta temporada a Barcelona. La posada en escena que planteja el Col·lectiu Desasosiego reivindica el el teatre com una mena de culte del qual el públic també n’és protagonista. L’experiència per a qui assisteix a Un segundo bajo la arena deu apropar-se a la d’aquell públic grec primigeni que entenia el teatre com a cosa […]

Aprendre a nedar és un cant a la recerca, impossible però necessària, de la nostra llar encarnada en una única persona, una recerca que no és sinó l’intent de construir la nostra pròpia identitat. És la història de tres persones joves que lluiten per ser acceptades en un món en què les relacions no són un assumpte privat. Una obra que parla de la parella, però no tant en les relacions sexuals sinó que afectives. És aquest el cas de parlar més de parelles d’un sol ús. Parlem del contacte físic, de llenguatge corporal i del cara a cara per dir-nos les coses. Els tres personatges ens parlen de les seves inseguretats a partir de com reaccionen amb la seva […]

La fuerza del Carmina Burana hace que a veces exceda su vertiente musical y acabe convirtiéndose en un espectáculo total. Ya puede ser a través de la danza, como la versión que hizo el Ballet de David Campos ya hace unos cuántos años, o a través de los elementos de la ópera moderna, como hizo La Fura dels Baus en el 2009 y en todas las reposiciones que ha habido desde entonces… y hasta ahora. Se trata de un espectáculo con música en directo, un coro de 16 voces, cuatro solistas y un cuerpo de baile que rellena con movimiento algunas escenas. Tenemos grúas, un gran depósito de agua, muchos efectos de luz y unas proyecciones que acaparan mucha atención […]

Aquest any es celebra el mig centenari de la publicació de Momo per part de Michael Ende. Com moltes grans històries adreçades a públic jove de l’època, la novel·la és una metàfora fascinant sobre l’evolució de la societat cap a models de vida cada cop més pragmàtics, enfocats al consumisme i a l’avaluació econòmica del temps, negligint (com ja s’ha fet, en aquest modern i eficient segle 21) tota activitat que no proporcioni un rendiment o prosperitat econòmica (com l’art, l’ociositat o, fins i tot, el descans). En una línia narrativa que podria comparar-se, en el món de la novel·la adulta, a Huxley o Orwell, la història conté força elements foscos i distòpics que han estat traslladats, amb gran encert, […]

Anem a la Sala Fènix a veure la nova proposta Qaqortoq. Ens parla d’un agent de viatges que rep l’encàrrec de viatjar fins a Groenlàndia. Aprofitant el desgel del Pol Nord les agències de viatges comencen a oferir noves rutes amb creuers, i l’agent ha d’elaborar un pack turístic atractiu pels seus clients. Molts temes toca aquesta obra. El protagonista es presenta com aquell “que amb 25 anys ja va decidir suïcidar-se, a l’arribar al límit i no tenir sortida” i llavors a la feina ha de fer malbé paratges encantadors del planeta gràcies al turisme. El repte de créixer fent malbé el planeta. Amb aquest enfocament tradicional ens vol fer adonar de fer la sostenibilitat el nou motor de […]

Una actriu que ha treballat amb l’Ana Belén ha estat escollida per un director per a interpretar al Tantarantana Les penes del jove Werther. La premisa inicial de l’obra coincideix amb la pròpia realitat del procés d’elecció de Mel Salvatierra per part del director Miquel Mas Fiol com a protagonista de la representació que estem veient. Aquest joc d’autoficció és el canal que Mas Fiol empra per a reflexionar no només al voltant del fet interpretatiu i del món del teatre com a ofici, sinó també, i sobretot, del conflicte ètic que exemplifica la Mel Salvatierra (en la seva doble condició) quan es planteja compartir el seu dolor, les seves misèries, els seus llocs obscurs, emmirallant-se amb el fenomen que […]

Us heu plantejat mai si el vostre sentiment de llàstima o de tristesa us l’ha provocat algú per tal d’obtenir un benefici? Per què creiem que els actors que aconsegueixen plorar més a un càsting són els que mereixen el paper? La protagonista d’aquesta obra, una jove actriu, no n’està convençuda d’aquest sistema i ens explica totes les peripècies que ha de passar davant un director a l’hora d’optar a un paper. La Mel ens explicarà per què tenim l’arxiu de stickers del mòbil ple de granotes plorant. Mitjançant l’ironia i el sarcasme, Miquel Mas Fiol presenta una crítica social utilitzant amb molt d’enginy l’humor i la reivindicació per fer-nos riure i pensar sobre com l’hipocresia humana explota el recurs […]

En los últimos años hemos visto como diferentes artistas y compañías se acercaban a Brossa, ya fuera inspirándose en su obra o bien cogiendo diferentes textos y juntándolos en un espectáculo. Hemos visto la visión de Roberto G. Alonso, la de Dei Furbi, y también la de Els Pirates, que ahora vuelven con una reposición bastante esperada. Y es que el grupo ha encontrado en los juegos escénicos del poeta una posibilidad de seguir explorando y explotando la parte lúdica que tantas alegrías les ha dado. La setena porta coge diferentes referencias brossianas, y también diferentes textos o frases o máximas irrefutables, y lo mete todo en una oficina de un tiempo ya pasado… posiblemente los setenta. Y por la […]

M’estreno a la Sala Dau al Sec, vaig a veure Deserts de la memòria escrit i dirigit per Marcela Terra parla de l’Alzheimer en al vida d’una persona encara jove. Ens trobem amb Júlia, una actriu de 47 anys. Comença a patir làpsus de meòria que van afectant a la seva vida diària i a la seva feina. Amb aquest doble vesant, ens apropem a una malaltia que de mica en mica va partint la gent més jove. Ens trobem amb una situació d’una parella on una d’elles va patint Alzheimer. A mesura que passa el temps i la malaltia va seguint el seu curs, ens n’anem adonant com Júlia va portant aquesta malaltia. De mica en mica, ens anem […]

Frustración, exigencia, devaluación personal, sumisión, incertidumbre… sentimientos dolorosos que se apoderan de la persona y la hacen vulnerable y maleable en manos foráneas. ¿Qué necesidad hay de llevar al extremo la mente y el cuerpo de alguien para conseguir rédito? ¿Por qué esta cultura de la explotación emocional? En esta obra, Mel es una actriz que ha jugado la carta de la tristeza personal para que el director de un nuevo monólogo vea que puede entender la miseria y la pena que siente el joven Werther de Goethe y le dé el papel que le puede cambiar la vida. Consigue el trabajo y se siente exultante, pisará otra vez un teatro de Barcelona y, así, volverá a la rueda de […]