Recomendaciones

D’homes amb ulleres de pasta n’hi ha a totes les festes. Són aquells personatges pedants, que només veuen cinema de culte, llegeixen novel·les d’autors maleïts i escolten música de grups que encara no han sortit del seu garatge. Però, com són en realitat, en el seu jo més íntim aquests individus? En Jordi Casanovas té una hipòtesi interessant que ens presenta en forma de comèdia de terror. Amb un text sorprenent, de ritme impecable i amb personatges creïbles et clava a la cadira i no et deixa anar fins al sorprenent fosc final. L’obra amb el que tot va començar (quan «tot» és la Sala Flyhard). Més informació…

El rei borni aborda un tema complicat (la utilització de pilotes de goma per part dels efectius policials d’antidisturbis) i en Marc Crehuet tria fer-ho sense caure en discursos simplistes de bons i dolents. Amb uns personatges molt ben dibuixats, uns actors que s’hi deixen la pell, i moltes ganes d’obrir debat, tracta el tema amb intel·ligència però, sobretot, amb sentit de l’humor. Perquè El rei borni és, per sobre de tot, una comèdia negra. I de les bones. Més informació…

Arriba un moment a la vida de molts artistes en què es plantegen la seva trajectòria i miren de decidir si allò que estan fent segueix tenint o no interés. La Perla 29 ha arribat a aquest punt i d’aquest dubte tant natural ha sorgit 28 i mig. Un muntatge únic i original malgrat nèixer d’altres textos i fonts (teatrals, literàries i cinematogràfiques). Només l’Oriol Broggi podia donar sentit a aquesta celebració del fet creatiu i només aquest grup d’actors (amb la meravellosa Clara Segura al capdavant) podien fer-lo realitat. El resultat és un regal per a qualsevol amant del teatre. Més informació…

George Kaplan té moltes de les característiques de la bona ciència ficció. En un futur proper, i molt versemblant, un grup d’activistes intentaran iniciar una revolució global sense sortir de casa. El seu objectiu és que George Kaplan, un pseudònim col·lectiu que denuncia l’individualisme i el personalisme de la societat actual, esdevingui un fenòmen en els cinc continents. Una revolució sense origen ni cap que haurà de sortir endavant per sí mateixa. Però, què passa quan l’enemic és igual d’invisible? Fréderic Sonntag ens regala un text per gaudir i reflexionar, ple de preguntes i amb poques respostes. Tot un encert. Més informació…

Nit de ràdio dos punt zero va ser una de les primeres obres estrenades a la Sala Flyhard. Només per això, ja val la pena donar-li una oportunitat. El text de la Cristina Clemente és àgil, divertit i un pèl àcid.El seu retrat de la societat actual (enganxada a la imatge que projecta a les xarxes socials) destil·la una mala baba que, al menys jo, agraeixo. Per la seva banda, els quatre intèrprets acaben d’arrodonit el conjunt. Si us agraden les comèdies intel·ligents i actuals, aquest pot ser el vostre muntatge. Més informació…

Aquesta és una d’aquelles obres en que el teatre es mostra nu, tenint per si sol la força d’arribar a l’espectador a través de la paraula i l’actuació. Potser no hi ha grans escenografies, ni grans artificis, però si ens trobem amb personatges carismàtics i històries properes que amb la seva frescor transcendeixen cap a l’espectador. «El viento en un violín» és una proposta divertida de teatre contemporani a on ens trobem personatges interpretats amb cert histrionisme, però que no deixen de semblar reals i pròxims alhora, o si mes no, els valors que transmeten. Tot i aquests factors positius presents a l’obra, trobo que la història triga en arrencar una mica, ja que es dedica bastant de temps a […]

La guerra de sexes ha estat sempre un tema recurrent en el món de les arts, de la mateixa manera que també ho estat el la jove actriu disposada a tot per triomfar. Què passa quan barregem tots dos, li afegim un petit toc de thriller i els portem a l’extrem? Doncs que ens trobem amb Venus in Fur, una obra que no ens deixa en cap moment una sensació de deja vu, tot i tractar aquests temes recurrents. Malgrat això, es tracta d’una obra amb molts matissos i segurament caldrà una segona visita per acabar de pair-la com cal (potser la versió cinematogràfica de Polanski, que arribarà d’aquí poc als cinemes, podrà ser l’excusa per tornar a revisar el […]

Todas quieren ser Jackie Kennedy, de la prometedora companyia Verde Piscina, dirigida per Palma Morena Greco, és un muntatge teatral coral que arremet àcidament contra l’educació “femenina” i les seues seqüeles. La història, adaptada de l’obra d’Eduardo Recabarren, ens mostra un club de dones allà pels anys 60 unides hipòcritament amb la ferma intenció d’assolir els valors i la classe de Jackie Kennedy: ser dones exemplars, perfectes i admirables. L’obra, amb un ritme molt intens i valuoses escenes corals i de transició entre solo i solo, mostra la història de cadascuna d’aquestes dones desesperades, que amb la poca estima envers qui són i el salvavides d’arribar a ser com l’ídol femení que imiten, no mostren gaire compassió les unes per […]

Ahir vaig tenir l’oportunitat de poder assistir a un Assaig General de Fuegos al Teatre Grec. La primera impressió de totes és que em va agradar, tot i no conèixer els texts de Marguerite Yourcenar. S’ha de dir que no és necessari conèixer-los per poder gaudir-ne de l’obra. Estem davant la història de l pròpia Marguerite amb les veus de tres dones mítiques. Les reflexions de la protagonista amb les veus de tres dones que es complementen entre elles. Tant Cayetana Guillem Cuervo, Ana Torrent i Nathalie Poza tenen els seus propis monòlegs amb un fil conductor, una gran Carmen Machi. S’ha de dir que Carmen Machi torna a estar meravellosa (com el dia que va venir al Teatre Lliure), […]

La companyia Jasmin Vardimon ens ha portat a la ciutat l’espectacle creat el 2008 per commemorar els deu anys de vida de la cèlebre companyia a partir de fragments d’anteriors obres seves. Precisament és aquesta fragmentació la que enterboleix el resultat final de l’obra, ja que aquesta fusió d’escenes inconnexes fan que el ritme de l’espectacle es perdi i, pitjor encara, que els diferents estils narratius d’aquestes no acabin d’encaixar uns amb els altres. Tot i això, la gran majoria de les escenes són brillants, les quals convinen amb encert l’audiovisual i el teatre físic. A més, les coreografies grupals són d’una gran bellesa visual i transmeten una marcada personalitat gràcies a un humor molt característic i a una posada […]

El paral·lelisme entre ficció i realitat a la vida quotidiana sembla força evident, tot i que sovint no som conscients de fins a quin punt es poden arribar a trepitjar. Precisament, aquest és un dels temes principals que planteja Fréderic Sonntag a la seva obra i ho fa a través d’una estructura original i molt efectiva de cara a entretenir i fer reflexionar a l’espectador al mateix temps. A més, «George Kaplan» conté molts altres temes com el funcionament intern dels grups, el poder, el control, la societat antisistema, la democràcia, els mites i les icones o les relacions, per exemple. Així doncs, podem dir que l’estructura d’aquesta obra és metafòricament similar a la d’una ceba, ja que a mesura […]

Sempre és gratificant veure les creacions de Claudio Tolcachir. Les seves obres, que també dirigeix i en ocasions interpreta, són un retall de la vida o, més ben dit, un reflex deformat de la vida real. Les situacions que crea parteixen de les coses més quotidianes i es transformen, a poc a poc, en trames de final imprevisible. Igual que a la vida, Tolcachir deixa els seus personatges-actors al servei de la història, i a base d’improvisacions els aboca a un destí pervers i capriciós. Si a això hi sumem uns actors en estat de gràcia, obtindrem un espectacle ric en matisos i gustós pel que fa a sensacions i emocions. Ara bé, en aquest tipus de teatre hi poden […]

Treball de setge entre personatges, d’aproximació i suplantació progressiva, de mimetisme camaleònic dels caràcters, de substitució més que no pas d’intercanvi. Alma i Elisabeth, la versió de Persona (1966) d’Ingmar Bergman que ha dirigit Magda Puyo a la Sala Muntaner, és un treball d’augment de moltes lupes concentrat sobre dos caràcters, sobre dues psiques femenines, subratllada una (l’actriu, Elisabeth) en el que calla i l’altra (l’infermera, Alma) en la verborrea gairebé compulsiva amb què s’hi apropa, una defensa que no deixa de ser el seu revers dialèctic, tan encobridora com aquell mutisme. En la pel·lícula, els silencis eren més explícits que en aquesta versió teatral, que té més ritme, i on la ingenuïtat conservadora de l’Alma (Marta Marco) guanya pes […]

El francès Aurélien Bory és un mag de l’escena. Fa dos anys convertia una grua en un personatge viu a Sans objet i ara a Plexus agafa una ballarina tan completa i física com la japonesa Kaori Ito i la torna una mena d’ànima en pena. Enmig d’un bosc filamentós, dins una mena de xarxa plujosa de fils elèctrics inquietants, atrapada com en un teranyina, Ito sembla flotar dins d’aquesta pasta. Al començament, per com s’enfonsa en una gran tela negra, és com si la ballarina tornés a l’úter matern, com si s’enfonsés en una vulva per tornar a flotar en el líquid amniòtic. I l’ecografia que ens presenta Bory és una aproximació no tan sols física, sinó emocional, un […]

El petit Dalí té un tresor en els personatges secundaris, un tresor dels de veritat, dels que defensa directament l’obra: la mina imaginativa que guardem dins nostre. En canvi, hi resulta un pèl naïf i pedestre la figura del personatge principal, la del petit Dalí, aquí rebatejat com a Salvi, potser per connectar amb els escolars d’avui, potser perquè els d’Únic Produccions no saben que Salvador Dalí ja en tenia un altre, de diminutiu: Vador. A vegades es cau en el tòpic reelaborat a posteriori sobre la fama del personatge més que del pintor, com quan se’ns presenta el retrat del jove artista Dalí no tant com un noi amb cambra pròpia, per dir-lo com la Woolf, sinó com un […]