Recomendaciones

Tot i que el títol oficial és La revolució no serà tuitejada, l’oficiós, #AppleStories (creat per obra i gràcia de la limitació de 140 caràcters de Twitter) fa més justícia al que ens trobem sobre l’escenari. Tres autors de talent indiscutible: Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró uneixen forces amb La Kompanyia per parlar-nos del moment actual. Una Apple Store serà l’escenari d’una sèrie d’històries que intentaran explicar-nos què està passant i què ens està passant; en quin món vivim, com ens hi relacionem i quin paper té la tecnologia en tot plegat. Unes interpretacions brillants acompanyen un text fet de moments (de vegades dispars) que no parla tant de la revolució com de les armes que ens queden […]

Marta Carrasco construeix imatges esfereïdorament boniques i preciosament terribles. El joc amb els cossos, les flors, els materials, fa que l’espectador s’estremeixi, rigui, sospiri, i, sobretot, se senti identificat(da). Pels atrevits amb els nous llenguatges amb ments obertes i que encara no coneguin la coreògrafa. Pels espectadors que -com una servidora- siguin ignorants en el món de la dansa, però que tinguin el cuquet de conèixer nous horitzons. Que vulguin tastar la poesia, tocar la música, escoltar els cossos, i, sobretot, sentir.

Acorar torna a La Seca, benvingut Toni Gomila, faràs feliç a molta gent que encara no ha vist l’obra, una reflexió sobre la identitat dels pobles (en aquest cas ses illes) que, envaïts per la modernitat, perden les arrels; però és molt més: un regal per l’esperit, una crítica a la globalització, un homenatge a les tradicions i una lliçó de magnífic català illenc, quasi poesia. Tot això explicat per un acorador que ens arriba al cor, no amb el seu coltell, sinó amb paraules. Sí, és ben cert, del porc s’aprofita tot. Llegir-ne més

Deia Bertolt Brecht que l’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma. Alguna cosa d’aquesta força contra la societat que ens envolta (i no ens agrada) trobem a La finestra. Esplèndidament escrita per Ignasi García Barba i dirigida per Mijalis Palilis, l’obra planteja un espai estrany i violent proper al teatre de l’absurd, on una guia turística interpretada per l’actriu Soí Ksanzopulu organitza circuits per països en guerra. La crítica contra la frivolitat amb que es viatja avui dia i, al mateix temps, la idea d’un món constantment testimoni impassible de l’horror són els punts més esgarrifosos i intel·ligents de la proposta. Tot i això, es troba a faltar algun gir argumental més […]

Ens situem dintre dels bombardejos aeris de Barcelona de març de 1938, entre el 16 i 18 part de l’aviació italiana i alemanya des de les seves bases de Mallorca van causar entre 880 i 1.300 morts entre la població civil. Ens situem amb 3 actes diferents. Desenvolupat durant un sol dia (matí, tarda i nit del març del 38). Amb una escenografia magnífica, que ens situa en una casa modernista de Barcelona, amb un piano (part essencial de la última part de l’obra) i donant a entendre que estem davant la societat burgesa de Barcelona. Dintre d’aquest marc ens situem en dues trames, la de dues amigues que es retroben i els punt de vista dels ciutadans que es […]

El Jodorowsky que jo recordava dels anys 60 i 70 a París era més punxegut, més dolent, no en va era amic del malin garçon Fernando Arrabal. Les peces que hem vist tenien tocs d’humor, d’absurd, situacions extremes… però crec que han quedat light. La posada en escena era correcte: sala nua, teló negre de fons… però tot ha quedat un pèl fluix, no feia mal. Esperava sortir-ne colpejat. Llegir-ne més

La chica de la agencia… pot ser moltes coses, però sobretot és un text de Pablo Gispert & Co. La posada en escena està en la línia habitual de «El Conde de Torrefiel» i això, encara, és un valor afegit. Vull dir que la fórmula habitual encara els hi funciona i molt bé. La chica de la agencia… és un reguitzell d’idees brillants, veritats com una casa de pagès i anades d’olla surrealistes contades d’una manera divertida i fresca per uns personatges que d’aquesta manera et posen al corrent de les seves contradiccions. És un exercici d’honestedat que arriba al espectador sense filtres. No se’l perdin.

La Flyhard arrenca temporada amb Comment te dire adieu, una comèdia romàntica de dues històries i quatre personatges que s’enfronten a l’amor (o a la falta d’aquest) en un petit bar francès de Gràcia. Amb un text de ritme irregular, la principal virtut del muntatge radica en un repartiment entregat que aconsegueix dotar de vida els personatges amb les seves interpretacions. Entre tots, destaca en Gorka Lasaosa que es converteix en el rondinaire propietari del bar que no creu en l’amor fins que aquest es presenta de matinada a la barra del seu establiment. Una bona excusa per visitar la renovada sala Flyhard (i admirar la seva nova i «discreta» façana) tot i no ser aquest el més rodó dels […]

Una autoritat “en Paral·lel” com és l’Albertí ha volgut començat la temporada del TNC amb un homenatge al teatre de varietats que es feia en aquesta avinguda a principi del segle XX, i robant el títol a una revista estrenada el 48, ha muntat un show de campanilles titulat Taxi… al TNC. Amb una orquestra de luxe al fossat, dirigida per una enèrgica conductora estrangera, ha arrencat hora i mitja de divertiment amb tota mena d’artistes: cantants, mags, acròbates i noies ensenyant cuixa. Cunillé, Miró i Pujolràs han sigut els encarregats de que l’invent rutllés i realment ha funcionat. Gràcies per oferir-nos hora i mitja de sana (i picant, tot i que avui innocent) diversió i ajudar-nos a no oblidar […]

La música de The Inheritors de James Holden genera una ritme intern en l’espectador que el situa, al paire d’una falsa monotonia, unes dècimes de segon per davant de la coreografia en escena. Aquest decalatge genera una agradable ansietat. Lucy Suggate fa seva la proposta de Sònia Gomez i plegades resolen aquest exercici d’anticipació amb moments d’una brillant senzillesa. Per l’espectador pur, no condicionat per excessius coneixements teòrics ni tècnics, no hi ha segona lectura, més enllà de la orgànica i visceral. Una cadència interna i triangular, a moments hipnòtica, de la que pot participar des de la seva butaca i sense necessitat de moure un múscul.

Big Will Shakespeare és un homenatge personal de Quim Lecina al seu admirat Shakespeare. Repassa els moments més importants de vuit de les obres més conegudes del bard i ho fa instal·lat a Boar’s Head, taverna que Shakespeare freqüentava. És un bon text, defensat amb passió i respecte per una tropa de traca i mocador que saben fer de tot. És un plaer poder veure tres actrius que, a més a més, toquen el piano, el saxo i el violoncel i que canten quan cal. El títol, amb joc de paraules inclòs, ens parla del testament (Will) del gran William Shakespeare (Big Will). Encara sou a temps de anar a demanar la legítima.

Sí, benvingut Mark Twain, que amb aquesta fantàstica història teva que de la mà de Blanca Oteyza, Miguel Angel Solá i Manuel González ha esdevingut una peça teatral de la que se n’ha de parlar amb respecte. Boníssima incorporació d’una trama paral·lela que permet un joc interessant i intel·ligent. Escenografia senzilla, però suficient, però el que destaca per damunt de tot és el text i la interpretació. Un text que, a partir de la posada en escena, permet valorar el gran treball de producció i direcció, de Miguel Angel Solá, i unes interpretacions, tan del Guillén Cuervo com de la Milán que son formidables. I la música (la original i la publicitària) és molt i molt bona. Resumint, una obra […]

Aquesta recomanació està indicada per aquells que estimen els musicals en totes les seves modalitats, o bé per aquells que segueixen entendrint-se amb històries sensibleres i fins i tot passades de moda. Els que no entrin en cap dels dos grups ja poden passar a la ressenya següent, perquè segur que no hi haurà manera de convèncer-los. L’efecte d’aquesta obra de Ridchard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada en els teatres de Broadway el 1958, és realment sorprenent. Des del primer moment el seu estil semblava antiquat («West Side Story» havia arribat al escenaris just un any abans), i quan va arribar al cinema set anys més tard els crítics li van girar l’esquena, ja que el cinema dels seixanta […]

Al llarg de la història, l’expressió artística en qualsevol de les seves disciplines ha servit com a desfogament i crit de protesta contra els malestars existencials o polítics de la societat de cada moment. És curiós com la convulsa entrada al segle XXI que ens ha tocat viure entronca d’una manera tan natural amb les inquietuds de les avantguardes de principis del segle passat que, després de tant de temps, podrien semblar-nos ja anacròniques. L’homenatge que Dau al 7 fa al grup artístic que es va crear al voltant de la revista del mateix nom al 1948 (Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) deixa de manifest aquesta inquietant connexió emocional de l’època actual […]

Aquest espectacle suposa molt més que l’inauguració de la nova temporada del Teatre Nacional de Catalunya, ja que es tracta del primer muntatge sota la direcció de Xavier Albertí i, per tant, aquest ens pot donar pistes sobre com funcionarà el teatre sota la seva direcció. Sens dubte, veient-lo es pot apreciar una forma molt diferent de programar i fer teatre respecte a Sergi Belbel, el seu antecessor al càrrec. Però, malgrat aquestes diferències, trobem una coincidència a l’hora de deixar-lo o d’encetar-lo. I es que, curiosament, Belbel va acomiadar la seva trajectòria al Nacional actuant sota pseudònim en una de les seves últimes obres programades («Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach») i, de la mateixa manera, Albertí estrena el […]