Recomendaciones

Una obra dividida en tres parts que no tenen connexió, en teoria. Uns activistes més penjats que un fuet, uns guionistes que també déu n’hi do i els components d’un grup de poder (o contrapoder, ves a saber) i un nom: George Kaplan. Interessantíssim plantejament i impecable posada en escena. Molt bona direcció de Toni Casares que ha fet funcionar als actors a la perfecció. Tocs de mala llet com l’anècdota banal del cafè: un dels pringats activistes comenta “com es possible fer un cafè tan bo comprant la merda més merda del supermercat?”, i en una altra part, un dels personatges més importants del món “com és possible que comprant el millor cafè que existeix fem aquesta merda?” Aneu […]

La màgia té això, però per tornar a ser un nen has de posar de part teva. Per anar a veure Mr. Snow d’Antonio Díaz cal transcendir aquella barrera rància que ens fa passar-ho tot pel filtre de la racionalitat i que sovint acompanya a l’adult tot fent-lo, en essència, pitjor que al nen. Seria fantàstic no construir mai aquesta barrera, però si ja la tens a mig fer, trenca-la una estona i ves a veure Mr. Snow amb nens, sol o en parella. Tot i que la part audiovisual no em va fer el pes, l’espectacle és espectacular i la sensació és que Antonio Díaz no ha fet més que començar. Et quedes amb la boca oberta, tornes a ser un nen […]

Segurament sóc una de les poques persones que no ha vist la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman, ja que tothom fa referència quan parla d’aquesta obra. O sigui que no faig referències. Parlar d’aquesta obra, és parlar de la gran interpretació de Mònica López i Marta Marco. Han fet possible que a partir d’un monòleg podem assistir a un diàleg entre dues dones. I a més ho fan possible! Tenim una conversa on juguen els silencis i les paraules, entre dues dones diferents que en un cert moment s’uneixen i fan un canvi de papers. Amb un inici on una part audiovisual ens introdueix en l’obra (amb una gran Vicky Peña), va augmentant fins arribar al clímax final. Llegir més

Pot semblar contradictori incloure l’adjectiu «bona» per descriure una obra i, per contra, només atorgar-li dues estrelles (o aplaudiments). En aquest cas, considero necessari diferenciar la magnifica reproducció d’un document històric que ha aconseguit fer aquesta companyia i el gairebé nul joc teatral que es pot veure sobre l’escenari. Així doncs, el treball actoral per mimetitzar el programa radiofònic és molt alt, de la mateixa manera que ho es l’escenografia utilitzada i l’intent de fer sentir l’espectador que està escoltant aquell programa, gràcies a uns auriculars i un transistor que se li proporcionen abans d’entrar a la sala. Sens dubte, ens trobem davant d’una gran reproducció que vol ser completament fidel al document sonor original per tal de transmetre a l’espectador, […]

En ocasions hi ha obres de teatre que es converteixen en un fenomen global, en aquella peça que cal veure i que, per tant, és de representació quasi obligatòria en qualsevol ciutat que vulgui estar en primera línia. «Venus in fur», de la que ja s’ha rodat la pel·lícula, entra en aquest selecte club que també inclou títols com «Arte», «Un Déu salvatge», «L’habitació blava», etc. Són obres dispars però que tenen intencions similars i acaben representant-se quasi de la mateixa manera, transcendint fins i tot la seva pròpia qualitat i intentant semblar millors del que realment són. A la representació del Goya es poden veure totes les virtuts d’aquest tipus d’obres… i també tots els defectes. Sigui com sigui, […]

Fa cinc anys un grup d’amants del teatre es van dir «Què farem aquest estiu?» i la resposta va ser: Shakespeare al Parc! En un racó del Parc de l’estació del Nord, en un espiral de ceramica fa de platea en 360 graus i cada dia a les 19:00 (excepte els dimecres), una companyia coneguda com Parking Shakespeare ens representen una versió lleugera i ben fresca de la comèdia de Shakespeare. Si aquest estiu voleu riure i descobrir que Shakespeare no es gens pesat passeu pel parc que hi ha al costat de l’estació del Nord, entre uns arbres molt propicis passareu una bona estona gaudint de gran talent i teatre en estat pur!

Títol concís per resumir que l’espectacle celebra els vint anys de la companyia. Aquest simple XX dóna notícia, precisament, dels paràmetres de sobrietat i de despullament madur en què es mou avui Increpación Danza. La formació es va donar a conèixer fa vint anys sobretot per un muntatge sobre les dones a la presó de Wad Ras on ja combinaven el que ha estat la seva marca de fàbrica tot aquest temps: vocabulari flamenc, cosit sintàcticament en escena amb dramatúrgia contemporània. Allà creaven escenes: no hi havia pròpiament història, però sí un apunt de personatges i sobretot la recreació d’estats emocionals als quals el llenguatge flamenc atorgava nervi, coratge, carn i ungla. Després, sempre dins aquesta combinació d’estils, van perdre duresa […]

Després de veure les crítiques i opinions sempre et fas una visió del que pots anar a veure; i pot ser aquest el meu error inicial. La Biblioteca de Catalunya s’ha omplert d’imatges amb referents del cinema italià (8 1/2, Amarcord,..) , personatges en la memòria col·lectiva de la gent que li agrada el cinema. En qualsevol cas, no dic que la interpretació dels actors no sigui bona, s’ha rodejat d’un planter de luxe (Clara Segura, Pablo Derquí, Pol Lópèz, Anna Madueño,…). Personalment aquesta obra té molts alts i baixos, cosa que ha fet que arribi a desconnectar i al final no m’he vist arrossegat per l’obra. Hauré d’esperar a la següent proposta de O.Broggi. Llegir més…

El Festival Grec ens ha portat una nova joia en clau de poesia visual dins d’un macroespectacle suggerent i brillant de dansa contemporània. Es tracta d’una obra que sap lligar a la perfecció els moviments i la música amb l’evocació de sentiments i la bellesa visual. Sens dubte, el seu plat fort són les imatges que recrea el coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui amb l’ajuda de les peces d’un trencaclosques, que li serveixen per crear una escenografia que impregna de significat les diferents accions dels personatges. A més, en aquesta representació sobre les dificultats de les relacions humanes al llarg de la història i de la seva relació amb el món de l’art, cal destacar les coreografies carregades de força, significat i […]

El versàtil coreògraf i flexible ballarí belga-marroquí Sidi Larbi Cherkaoui té una capacitat d’assimilació brutal. Elàstic i adaptable com el líder dels Quatre Fantàstics de la Marvel, és també un d’aquells mutants que a les pel·lícules de superherois absorbeix el poder de qui té més a la vora. Sense ni despentinar-se. Així va xuclar les tècniques d’Akram Khan a Zero Degres el 2007, va esdevenir monjo shaolín a Sutra el 2008 i va posar de flamenc delicadíssim a Dunes al costat de María Pagés, tan adaptable com la sorra al ritme del vent, així que es pot dir ben bé que és la millor encarnació d’aquell “to be water, my friend” que deia Bruce Lee (no és estrany que Larbi […]

Aquesta obra de l’actor multiperformer Ernesto Collado parteix com a pretext de l’aventura d’un tal Ignasi Montaldo, un català del XIX que representa que se’n va anar a l’Amèrica del Nord rere les passes d’un grup il·lusionat d’icarians, una colla d’aquells primers socialistes utòpics que van fracassar a l’hora de trobar la seva Icària perduda. Collado ens explica com la majoria del grup va tornar, però que el català del seu relat tipus polifònic-documental-de-creació assegura la llegenda que es va quedar sol allà i, fins i tot, que va arribar a ser cap d’una tribu ameríndia. Un altre català fent l’indiu, això promet! La història té la seva gràcia, ja que al protagonista se’ns el situa escapant-se d’una Catalunya i […]

Els membres de la companyia Dei Furbi signen una divertida versió de la conegudíssima “Flauta Màgica” de Mozart, ideal per a un públic molt ampli: des de famílies amb nens a l’abonat al Liceu. L’espectacle és una suma perfecta de talent i creativitat. Els cinc actors gaudeixen i desfensen l’òpera acompanyats únicament d’una cortina i un armari, aconseguint transportar l’espectador al seu particular univers gràcies a una notable interpretació i un sentit de l’humor finíssim.   Si dubtes què anar a veure, “La Flauta Màgica” és una aposta segura. Com vaig prometre al David Elfa, col·laborador de TB: SI VAS I NO T’AGRADA, EM TENYEIXO DE PÈL ROIG. 

A principis d’any, la companyia Dei Furbi va presentar a La Seca la seva peculiar La flauta màgica de Mozart, ara torna un altre cop. Una relectura amb el millor instrument que tenim, la pròpia veu. Una versió a capella totalment original. S’ha deixat a un costat tots els instruments de l’òpera i ho recreen amb un enorme convenciment amb la veu humana. Com sempre Dei Furbi valora la senzillesa a l’escenari, sense deixar de banda les altres qüestions de l’obra. Amb picades d’ullet i moments per al somriure aquesta adaptació no defrauda en cap moment. Tot el contrari, els 60 minuts que consta l’obra no se’t fa pesat en cap moment. Llegir més  

Aquests dies al arribar a la Sala Fènix et trobes un menú penjat a la porta. No és que s’hagin convertit en restaurant sinó que ens proposen una oferta de teatre a la carta. Podem escollir de primer entre varietat de contes de tradicional (sobretot orientals) com El rei de Cachemira, La pajita de arroz, El horoscopo no miente, Perquè el cuc és cec i mut… De segon, ens proposen triar entre contes de nova creació com ¿Dónde està mi pavo?, La cameta de l’Espe, Falopio, el telèfon negre fixe… I també ens ofereixen acompanyaments i postres tan o més gustosos i suggerents que els plats principals. Una carta ideada per la companyia El Somriure Bàrbar amb ingredients variats, entre els quals […]

Magda Puyo, ajudada per Victòria Szpunberg han aixecat aquesta Alma i Elisabeth, que no és altra cosa que la versió teatral de la peli Persona de Bergman, i ho han fet amb la col·laboració de dues grans intèrprets: Mònica López i Marta Marco. La jove infermera Alma tindrà cura de la gran actriu Elisabeth que, inexplicablement, deixa de parlar a la meitat d’una representació. A partir de la intimitat de les dues dones se’ns parla de l’amor, la maternitat, el buit existencial…mentre hi ha una relació de vampirisme d’Elisabeth sobre Alma. Fina direcció de la mateixa Puyo, aparició videogràfica (molt ben encaixada) de Vicky Peña i bona escenografia de Ramon Simó. Hora i deu de teatre de veritat. LLEGIR MÉS